Greatest Hits 2007 (Castalla Mix)

Deuríem aprofitar un aniversari per fer una revisió i hui ho és. Felicitats!

Com el nostre blog, ja no sembla tan interessant com en altres temps, anem a fer com les companyies discogràfiques que trauen un recopilatori per al Nadal. Ens submergim al nostre catàleg i busquem alguna de les peces que tot el món ja se sap, perquè està comprovat que a la gent li encanta cantar les melodies que té al cap i no haver d’acostumar-se a les noves. Per fer-ho, hem decidit deixar-nos caure allà pel 2007 aprofitant el condensador de fluzo de l’Arxiu del blog i elegir entre els grans hits d’aquell any de les flors. En aquella època tots erem més joves, teníem més energia i un altre món semblava possible, amb aquell prisma d’innocència nostre que sempre donen els inicis. Ai, qui ho tornara a viure... (sospir del tipus Tempus Fugit). Dos anys després han passat tantes coses i tot ha canviat tant...

Ací va la llista 2007. Si la cosa rutlla com cal, després passarem al encara més exitós 2008.

1. Per a la primera dubtem entre Ask me (The Smiths) i Don’t you forget about me (Simple Minds). Com deia Billy Wilder, una pel·lícula ha de començar amb una canonada i, a partir d’allà, anar augmentant el ritme. Nosaltres vam elaborar una serie de preguntes per als candidats en aquelles llunyanes eleccions del 2007. Ens van contar que ho tenien contestat, que ens ho donarien. Primer comentari: Realment espereu que el PP conteste a estes preguntes? Resposta: Sí, ho esperàvem.

2. Aquellas pequeñas cosas o Pueblo blanco (JM. Serrat). El dia 1 d'Octubre del 2007 penjàvem en un post la notícia que l'ajuntament estava treballant en un pla per al Centre Històric. Ho havien dit a un plenari. La nostra preocupació era que ja havien començat i no sabíem qui estava darrere. Quins il·lusos.

3. La culpa de todo la tiene Yoko Ono (Def con dos). La nostra Yoko Ono no sempre ha estat l'ajuntament. En aquell 2007 teníem paraules positives. I això ho vam escriure, després dels sous elevats, dels horaris intempestius dels plenaris i de les preguntes no contestades. Però, ja ho vam vore després, les coses van anar a pitjor. Evidentment si havíem de triar entre l’ajuntament i nosaltres, l’elecció estava clara. Ho sé, açò sembla totalment injust i ho és. Però després passa el temps, i aquest Darth Vader mai es posa de banda del seu fill per lluitar contra l’imperi. Al contrari, vol que Luke adopte les seues males arts, els enganys, les promeses... I la temptació és tan poderosa i el costat obscur és tan fort...

4. Un pueblo és (Maria Ostiz). I mira que durant un temps ens va agradar el terme Participació ciutadana. Nosaltres l'utilitzavem, l'alcalde l'utilitzava, les associacions l'utilitzaven. Però bé, ens vam quedar amb tres reunions i moltes bones paraules. També podria ser paraules d'amor senzilles i tendres (J.M Serrat). Tampoc cal abusar de Serrat.

5. Promesas que no valen nada (Los Piratas). La notícia on el conseller parlava de participació, el centre històric, les preguntes que ja estan contestades, les exigències al col·legi Muntori per a que contracten gent del poble... No calen més explicacions més que cantar aquest hit dels Piratas, promesas que no valen nada, nada, nada, nada...

6. Speak to me, dins l’àlbum The dark side of the moon (Pink Floyd). I la gent va fer propostes. I l'alcaldia va veure que aquelles propostes eren bones (O no). I l'adaptació del PGOU es va publicar i es van fer al·legacions. I tot això està ara al costat fosc de la lluna. Mai vam saber quines es van acceptar, quines es van debatre, quines es van presentar, quines es van rebutjar... Dos anys.

7. Que puedo hacer (los Planetas). I no va ser perquè nosaltres no proposarem coses per al nostre Centre Històric. Perquè mira que ho vam intentar i intentar... Que puedo hacer si después de tanto tiempo no te dejo de querer.

8. Pànico a una muerte ridícula (Def con dos). Def con dos repeteix. No ens ajustem a les lleis del Nick Hornby, que li farem. Però es que a vegades se’ns acabava la paciència i començavem a no creure'ns el que proposaven. Teníem por de tragar-nos les promeses perquè tot olia a cianur en el timó. I clar, no hi ha res pitjor que el pànic a una mort ridícula (per esperada).

9. Russian Literature (Maxïmo Park). Molta lletra i poca acció. De nosaltres i sobretot dels altres. Pura Literatura Russa. La tempesta arriba, el poble tremola, la tempesta passa i res no ha passat.

10. My way (versió Sid Vicious). Al final, dos anys després. El govern municipal funcionava com fa quatre, com fa huit, com fa vint. A la seua manera. I ells tan devanits i nosaltres tan divertits. Quina ens espera demà?

I el comentari de la ruta pel centre històric sense penjar. Ai mare. Qui som nosaltres per a queixar-nos... prou bé estem.

Toni.