Quan els nazis van venir a buscar els comunistes
vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar als socialdemòcrates,
vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a pels jueus,
no vaig protestar, perquè jo no era jueu.
Quan van venir a buscar-me a mi,
no hi havia ningú que poguera protestar.
vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.
Quan van empresonar als socialdemòcrates,
vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.
Quan van venir a pels jueus,
no vaig protestar, perquè jo no era jueu.
Quan van venir a buscar-me a mi,
no hi havia ningú que poguera protestar.
Hi ha moltes versions d'aquest sermó de Martin Niemollër, un pastor luterà alemany que va ser empresonat en vàries ocasions per la seua lluita contra els nazis. Aquest sermó encarna tan bé el concepte tan malgastat de solidaritat, el de posar-te en el lloc dels altres, que és dels poemes que convencen, que arriben. Me l'imagine en aquella Pasqua del 1946 en Alemanya, davant dels seus fidels, acabada la segona guerra mundial, i no em puc llevar del cap la imatge del Phillip Seymour Hoffman de "La duda". La referència cinematogràfica deu ser perquè ací també apareix un sermó impressionant, i a més, la done per bona perquè les imatges d'esta peli, olen a altra època. A un passat tan llunyà i tan pròxim...
Ara, el poema encara ens val. Ens el podem aplicar a discreció, com el foc davant un atac. Dia sí, dia també. Però costa molt alçar-se i alçar la veu quan l'atac no ens toca de prop. Quan és als altres. Quan ens afecta de passada. En ocasions, fins i tot, riem les gràcies quan els atacats són els enemics, l'oponent, l'oposició.
Estos dies el Phillip Seymour em passava pel cap, de quant en quant, allà sobre la trona. Per coses meues i per històries dels altres. L'assumpte on encaixa a la perfecció i que més ens afecta a tots, és la de la lluita interna al govern municipal.
Des de la banda de l'actual alcalde s'ha parlat acusant a Juan Rico de "talante déspota i dictador". Però si alguna cosa no ha fet l'anterior alcalde mai, és canviar d'actitud. Transformar-se amb els anys. El que passa és que abans els tocava als altres. Al Bloc, al PSOE, a l'oposició, als crítics dins del PP que van acabar formant AIDC, als qui es queixaven. Eixos caben en una carretilla. I molts, dels que ara l'acusen de dèspota i dictador en aquell moment, li reien les gràcies. O només ho acceptaven, ho toleraven. Compartien decisions a braç alçat en l'ajuntament. Ara s'ha girat l'oponent. I clar, no queda ningú per protestar.
Ara, el poema encara ens val. Ens el podem aplicar a discreció, com el foc davant un atac. Dia sí, dia també. Però costa molt alçar-se i alçar la veu quan l'atac no ens toca de prop. Quan és als altres. Quan ens afecta de passada. En ocasions, fins i tot, riem les gràcies quan els atacats són els enemics, l'oponent, l'oposició.
Estos dies el Phillip Seymour em passava pel cap, de quant en quant, allà sobre la trona. Per coses meues i per històries dels altres. L'assumpte on encaixa a la perfecció i que més ens afecta a tots, és la de la lluita interna al govern municipal.
Des de la banda de l'actual alcalde s'ha parlat acusant a Juan Rico de "talante déspota i dictador". Però si alguna cosa no ha fet l'anterior alcalde mai, és canviar d'actitud. Transformar-se amb els anys. El que passa és que abans els tocava als altres. Al Bloc, al PSOE, a l'oposició, als crítics dins del PP que van acabar formant AIDC, als qui es queixaven. Eixos caben en una carretilla. I molts, dels que ara l'acusen de dèspota i dictador en aquell moment, li reien les gràcies. O només ho acceptaven, ho toleraven. Compartien decisions a braç alçat en l'ajuntament. Ara s'ha girat l'oponent. I clar, no queda ningú per protestar.
Amb les associacions, a vegades, ens passa igual. Si alguna se li pressiona per a que actue de determinada manera o se li recorda que té una subvenció per cobrar, les altres es llaven les mans mentre no tinguen problemes, o cobren la seua part. Ho he vist en algunes de les quals jo formava part. Quan ens toque a nosaltres, no es queixarà ningú.
I així ens va un poc. I així ens continuarà anant si no aconseguim passar a l'altra banda i vore-ho tot des de l'altre cantó del quadrilàter. Mai és bo vore-ho tot des del mateix punt, perquè potser, mentre estem entretinguts soltant colps a l'oponent, no ens n'adonem que estem quedant-nos assoles. Ningú protestarà després quan els colps siguen per a nosaltres. Ningú.
Toni.
I així ens va un poc. I així ens continuarà anant si no aconseguim passar a l'altra banda i vore-ho tot des de l'altre cantó del quadrilàter. Mai és bo vore-ho tot des del mateix punt, perquè potser, mentre estem entretinguts soltant colps a l'oponent, no ens n'adonem que estem quedant-nos assoles. Ningú protestarà després quan els colps siguen per a nosaltres. Ningú.
Toni.
