martes, 28 de agosto de 2012

Política i cultura. Altre jardí.


... las frecuentes fisuras en los monolíticos discursos hace que los de un bando puedan encontrar apreciables algunas de las obras que se escribieron en el contrario, y al revés, ya que la literatura, por suerte también para todo el mundo, se ocupa principalmente de fisuras. 
Las Armas y las Letras. Andrés Trapiello. 

Si intentem recordar, podríem partir del llibre de Trapiello del que traem la cita que encapçala aquest post, o del treball monogràfic d'una alumna que relacionava el rock i les ideologies, o fins i tot de les pel·lícules de Woody Allen on personatges brillants culturalment, són un desastre en la seua vida privada; però el tema ha tornat al prime time de les nostres cavil·lacions per les autoreflexions sobre l'article anterior (l'egocentrisme no ens desapareix ni amb estes calors, que mira que això és fort). I el tema és: és possible gaudir culturalment d'algú que no ens encaixa ideològicament o personalment?

Només plantejar-ho, ací els reis del dubte, sabem que no anem a trobar una resposta unificadora. Si mirem lluny, sempre que sorgeix el tema de la relació entre cultura i ideologia, tradicionalment solen sorgir noms com el de Céline o el de Leni Riefenstahl (vinculats ambdos al nazisme). El feixisme, l'encarnació del Mal més absolut en occident, erosiona de tal manera les obres d'antisemites com Céline, que ningú pot apropar-se als seus escrits sense abstraure's totalment d'eixa imatge prèvia. Riefenstahl probablement siga un cas diferent. Els seus documentals, el seu estil, encaixava totalment amb la ideologia nacional-socialista, glorificant-la, i això dificulta, quasi impossibilita, la defensa de la seua obra cinematogràfica.

Personalment, i amb les meues tradicionals ànsies de punxar al personal que té les coses clares, m'encanta el cas del Clint Eastwood director. El tio Clint, va ser alcalde del seu poble com a representant d'eixe dimoni amb trident que és el partit republicà. I jo, admirador incondicional, és que veig Místic River i no puc deixar de pensar que també parla de política internacional americana i de les errades de saltar-se la justícia de forma unilateral, per exemple. A vegades també utilitze a Polanski, però com la seua tara va ser en aquells liberals seixanta, no em funciona tan bé com la de Harry el Sucio.

Però tot això ens para lluny. Si venim prop, és quan comencen els problemes, perquè ens podem ficar en un jardí. Acostumats com estem a xafar floretes i bones relacions (al final tots estaran farts, comencem a estar-ho nosaltres d'este paper que ens hem autoadjudicat), crec que no diríem cap falsedat si afirmem que la dreta ací s'ha manifestat sempre per separar política i cultura. Fins i tot, en ocasions li ha servit com a autodefensa: qualsevol crítica, suggerència o opinió en diferents àmbits socials, culturals o fins i tot festers, era contraatacada per la cançó, esteu fent política. I ja no hi havia més que parlar. Tot era política, perquè tot és política d'una manera o altra. Tots en fem. La dreta amb la separació i l'esquerra amb els seus dogmes.

Per què l'esquerra també té els seus dogmes. La música, la literatura, el cine, la cultura en definitiva, que no té una implicació ideológica clara, passa a ser de dretes. Automàticament. Ja sabeu, si no es critica el sistema de forma pública, és que s'està defenent-lo. Molts han escrit que la cultura d'esquerres d'este país va agafar cos contra Franco i quasi quaranta anys després continuen amb la mateixa música. A Castalla recorde el conflicte de la celebració de les escoles valencianes i recorde el condicionant de l'ajuntament per subvencionar-les (buf): que els grups musicals que es portaren no feren política a les seues lletres. Recorde els meus intents mentals per trobar grups en valencià sense vincles clars amb el nacionalisme d'esquerres. Recorde no haver-ne trobat.

Amb aquest plantejament, els actes culturals passen a ser un arma de doble fil, perquè l'esquerra al País Valencià té els seus tòtems clars: uns concerts d'Obrint Pas, Al Tall o Llach -glups-, una conferència de Joan Francesc Mira, un monòleg de Xavi Castillo, un recordatori a Enric Valor, o un aforisme de Joan Fuster, tots amb víncles polítics i ideològics meridians. Eixa identificació tan forta, la dreta la concebeix sempre com un atac. La cultura ha d'estar neta de tota interferència ideològica, afirmen. Fins i tot, si fa falta controlar per mantenir esta separació, es controla. En este poble i en democràcia, ha hagut il·luminats a l'ajuntament que demanaven les lletres dels grups per anticipat per evitar contaminacions polítiques. Mentalitat hereva directa del franquisme més totalitari.

I en eixes circumstàncies ens trobem. Amb mig poble que es queixarà si algú diu alguna inconveniència política des d'un escenari. Amb l'altre mig, esperant-les perquè per a ells la cultura és indisoluble a la causa ideològica. Amb gent que afirma amb serenitat que la música clàssica, la sarsuela o totes les influències del flamenc són de dreta, són cultura dels altres. Amb gent que no acaba d'entendre que la cultura, quan s'identifica ideològicament, també és cultura. Amb gent que es negaria a veure, posem per cas, a Pérez Reverte parlant de novel·les d'aventures perquè és nacionalista espanyol o a Vargas Llosa parlant de literatura i adjacents perquè és liberal (en el sentit dolent de la paraula, no en el que hem utilitzat per a Polanski). Amb gent que no aniria mai a una representació de Xavi Castillo perquè ataca als seus. Amb gent que exposa públicament que quan el contracta un ajuntament és una qüestió de normalitat democràtica (cada volta que ho pense...).

I en quin mal lloc ens deixa a nosaltres tot això. Serà que no tenim conviccions fortes. Serà que ens vam creure a Maalouf (Identidades Asesinas) o a Trapiello (Las armas y las letras). Serà que ens deixem dur pel vent que més bufa. Serà que no tenim unes arrels firmes que sentim com a propis i això fa que no ens escandalitzem ni d'una cosa, ni de la contrària. Serà que la nostra bona voluntat fa que ens enganyen els del trident. Serà que ens han educat a tres bandes: l'escola, la família i les circumstàncies. Serà que tenim una cultura borda, d'empelts d'ací i d'allà, i que no acabem d'encaixar en eixos motles on molts descansen tranquils o combatius. Serà.

Al final pense que si que ens hem respost a la pregunta. Increïble.

Esperem els diàlegs ara que sembla que s'animen!

Toni.  

lunes, 20 de agosto de 2012

La política és una mentida


Vaja estiuet estem pegant-nos...
Stone Junction. Jim Dodge.

La meua àvia sempre afirmava que la política era una mentida. Així, sense massa alambics. La política és una mentida, deia seriosa. Eixa qualificació que sona benigna a dia de hui per qualificar la política, per aquell temps i en ma casa, sonava com el pitjor dels insults. "La política és una mentida" portava darrere una explicació associada supose que a experiències d'altres èpoques i que ella explicava amb tota la lògica de la gent que ha viscut molt: "quan manaven uns, eixos ajudaven als seus i, quan manaven els altres, feien el mateix. I els qui estàvem enmig, res de res".

Aquesta explicació, que sembla una queixa raonable i simple, amaga, en profunditat, un raonament clarificador: la política no deuria ser així, la gestió pública no deuria ser així, tot no pot ser els meus i els seus. Això no pot ser la normalitat. Ja sabeu, el sentit comú, el menys comú dels sentits.

La meua iaia, que va nàixer el 1907, supose que partiria del seu coneixement del sistema amb Alfons XIII, amb Primo de Rivera, amb la II República o amb el Franquisme, o més bé era una conclusió general de tots eixos moments. Després la frase la va heretar ma mare que sempre citava l'àvia per recordar-me-la quan em veia excessivament interessat en algun tema local: "La iaia sempre deia que la política és una mentida". I la sentència, tants anys després, continua funcionant, refulgent com el primer dia.   

També apelava a la normalitat democràtica l'humorista Xavi Castillo amb la seua participació en la gal·la de Cultura que va organitzar la regidoria. Afirmava el gran Xavi, que la seua presència a l'auditori de Castalla era això mateix, un exemple de normalitat democràtica. Que ja era hora després de tant temps que l'Ajuntament de Castalla el contractara perquè això suposava que pel municipi passava gent de totes les ideologies i no només les d'una.

Ja vam tenir en el seu temps gent com Isabel San Sebastian o l'exportaveu del Partit Popular, Miguel Ángel Rodríguez, ara tocava Xavi Castillo (Què tres noms en la mateixa frase!). I això, per al comediant d'Alcoi, era normalitat democràtica.

Probablement el sentit comú de la meua àvia no diria el mateix. El meu, almenys, no ho fa. Si algú pensa que la normalitat democràtica és que uns porten als seus i els altres també, en funció de si manen uns o altres, és que açò no té solució.

Imagine les discordàncies a la reflexió de dalt: 20 anys governant ells, ara necessitem altres aires. S'ha de compensar un poc aquestes dècades de desert. Imagine la satisfacció de veure al teu poble gent que difícilment haguera passat per l'Auditori si no haguera canviat l'ajuntament. Tot això pot ser, fins i tot acceptable i normal. Però, ens posem com ens posem, no és normalitat democràtica. Ni de lluny. És el partit de dalt i de baix. És la banda de música del partit perdedor, assajant al ventorrillo. Són els partits del torn, canviant-ho tot, perquè res canvie. Ja tenim al Lampedusa i Il Gatopardo en marxa.

Si he estat 20 anys criticant al partit governant perquè només en portava dels seus, jo n'hauré de portar de tots per diferenciar-me, perquè si faig el mateix que feien, en que em converteix això?

Esperem anhelants el canvi.

Toni.
 
PD. Vàries manifestacions públiques (podríem dir que facebook és un mitjà públic, com un diari?) afirmen que les pèrdues pel concert de Maldita Nerea són quantioses. He vist gent amb certs coneixements que han penjat al seu mur (juju) que s'han perdut al voltant de 20.000 euros. Altres en parlen de 30.000. No sé els articles que hem escrit per ací demanant transparència pública. Mil apel·lacions hem fet a la utilització del crònica de Castalla, de la plana web municipal, de comunicats públics per explicar decisions i resultats municipals. Mai es va fer. Les respostes sempre eren: veniu a l'ajuntament o el silenci. Com si l'obligació fóra nostra. Algun canvi des d'eixe punt de vista tampoc estaria mal, per variar dic jo. Ja es retransmeten els plenaris, ara, altre passet.