lunes, 28 de noviembre de 2011

Compte enrere




Quan algú decideix pel seu compte i pel seu risc, participar en un bloc com este de política local i de parides vàries (tipus salvem les balenes) no té clar quines van a ser les repercussions. Ho fa per bé. Com quan un es fica en política (glups) o en alguna directiva d'alguna associació.

Després entres en la dinàmica de veure més errades que encerts, no per res, sinó perquè quan et fixes més, sempre es veu més la brossa. Quan ho mires per damunt, la ronya sempre es dissimula. Però quan et fixes... buf, quan et fixes. Hi ha un moment que eixa atenció pel revers tenebrós del poder al poblet, arriba a esgotar. (No recorde cap polític clàssic de l'oposició local que haja aguantat en primera plana massa temps. Tots acabaven esgotats, buits, cansats.)

El poder cansa menys, això està més que clar.

Nosaltres ens vam cansar allà per primavera, si no recorde mal. Aquell tour de force que va suposar la presentació a la Casa de Cultura d'un projecte per al Centre Històric de Castalla (a partir d'ara CHC) amb la realització d'un documental, un vídeo i entrevistes per quasi 5 hores de gravació i molts, molts dies d'organització amb concert inclós... Que voleu, al final no anàvem ni cap avant, ni cap arrere.

La part bona (que sempre hi ha una part bona) és que escriure per ací és fàcil. Massa a voltes. Tant fàcil que pots deixar de fer-ho sense cap esforç, ni implicació. Sense mono. Cap ni un. Quant portem un temps sense escriure fins i tot ens provoca certa peresa passar per la pàgina i vore com va. L'arribem a oblidar. Sobretot quan entres i no estàs d'acord amb alguns comentaris i saps que encara que contestem, això no servirà per a res. Que cadascú continuarà amb les seues obsessions personals per molt que li digues que ara l'ajuntament és altre i que necessita de control extern i ciutadà.

Algú reclamava moviment (això és bo). I nosaltres també l'esperem. Un pas van donar. El fàcil de l'Oficina ja està en marxa i no ho vam celebrar massa (perdó). El segon pas també l'han promés. Sembla que les runes que fa més de dos anys (això no té nom) que s'han fet senyores i dominadores d'un gran solar per allà dalt, començaran a eliminar-se estos dies. Això ens van dir. Ara, estaran al caure els pressupostos de l'any vinent. Suposem que ja estaran preparats. Serà el moment de creure si l'ajuntament té un vertader compromís amb el CHC. Les promeses tenen data de caducitat i la tenim ací davant.

El Pla Especial s'ha de portar avant quant abans millor. La Universitat va presentar un projecte temps ha (que es va utilitzar com a tapadora de la falta de decisions), l'associació d'amics i veïns del CHC n'ha presentat un altre fet per gent que ha estat treballant ací des del principi (monodestudio forever). Qualsevol dels dos deu acomplir amb eixa part de l'acord que diu que "a ser possible, s’intentarà que quede en mans de professionals de reconegut prestigi que hagen treballat en altres Plans Especials importants i/o amb professionals locals". L'elecció de qui ho porte avant, ens preocupa menys. La part important és que es faça, que es dote econòmicament i començar, començar, començar. Tenir un punt de partida. Deixar d'improvisar. Un pla. No sé les voltes que ho hem repetit en tots estos anys de bloc (i abans!). Un Pla global amb participació ciutadana, ja!.

Estem en el compte enrere. I mentre contem en format NASA, un parell de notícies més. La primera és immillorable. Iniciativa privada per al nostre centre. Si eixa gestió ix avant finalment, serà un pas tan positiu o més que qualsevol actuació municipal. Un hotel d'eixes característiques en ple carrer Major, obri un ventall de possibilitats que el goig és directament proporcional al nostre desencant en altres moments. Fantastischen.

La segona no passa de ser un rumor a l'espera de confirmació. Les vivendes de l'IVVSA que tant ens van preocupar pel seu disseny i esperançar pel que suposaven, sembla que no eixiran. Això ja ens ho va dir Gaspar Mayor, gerent el Pla RACHA d'Alacant en petit comité el dia de la presentació d'eixe edifici. "Eso no va a salir adelante". I aclaria que no entenia com pretenien vendre això enmig de Beirut. Beirut, eixa metàfora.

A l'espectativa estem. Primer el Pla i després actuacions.

I amb eixes, contem els dies per a vore acomplides les promeses. Regal de nadal.

Toni.

PD. Capçalera dedicata a la reconstrucció del New Orleans post-Katrina a la serie Treme (al nivell de The Wire i fet pels mateixos, o siga, paraules majors).

martes, 8 de noviembre de 2011

El passat crida a la porta



Coneixeu eixa llei no escrita segons la qual quan critiques a algú per algun fet concret, dies després tu acabes cometent la mateixa errada? La nostra paràlisi té una fonamentació clara en aquesta llei justiciera. Maleïda siga, la patim contínuament. Calladets guanyem barbaritats.

Tres posts més avall, vam sermonejar lleugerament la nova corporació. Afirmàvem sense cap tipus de rubor, que ells no podien estar sempre conjugant verbs en pretèrit. Tres posts i dos mesos després, resulta que a nosaltres, últimament, només ens sorgeixen temes ancorats en el passat. Sobretot un que torna i torna de forma obsessiva, el PGOU. En la crítica està la penitència.

Per evitar escriure només d'un tema que va tenir la seua gràcia, però que ja molesta més que aporta, anem a obligar-nos a traure'n algun altre (sempre amb el risc de que es convertisquen en cíclics). Comencem pel primer i així és el primer que acabem.

1. El PGOU: Al penúltim plenari el regidor Paco Tortosa va afirmar que les contestacions a les al·legacions que vam realitzar a l'adaptació-modificació del Pla, estaven ja a l'ajuntament. Aleluia, aleluia. Que difícil és que les coses normals passen també a aquest poble.

Unes contestacions que mesos enrere no havien vist encara ni la tècnica de l'ajuntament (!!!), ni cap dels molts regidors consultats (!!!), ni estaven a l'expedient (no ens queden exclamacions ja possibles). Quan vam preguntar com era possible això, ens van contestar que els tècnics de l'empresa contractada havíen recomanat no donar-li-les als al·legants, ja que podien provocar polèmica (!!!). La gent protesta, els tècnics de l'empresa contesten, però no les donem les contestacions, no siga cosa que això supose un problema. Per a que servien per tant les contestacions? Per a que se li paguen als de l'empresa (Serenne o Laboratorio de Proyectos?) si no van a donar-se-li als implicats? On està la lògica d'això?

Les nostres al·legacions eren més polítiques que legals (en el bon sentit de la paraula polítiques, si és que a esta altura del conte encara conserva algun sentit positiu). No som advocats, no feiem referències explícites a la llei tal o qual, barra no sé que. Intentàvem que els nostres polítics foren conscients de que eixa adaptació-modificació tenia, segons opinions científiques, moltes errades i que era francament millorable. Suposem que les contestacions, redactades per advocats urbanistes, se l'hauran liquidada ben ràpid, (plaf! mosca) però tenim dret a vore-les.

Ja està. Ja ho he dit. Tenim el nostre dret a rebre-les a casa, no?

Supose que els tècnics del nostre ajuntament ja podran vore-les també. Que eixa també és bona.

2. "Propuesta para que la vaca de Castalla sea declarada Patrimonio Cultural Inmaterial". Ho vam llegir a l'Escaparate i, primer ens va xiular un poc el titular. Era com quan poses dos coses que no peguen juntes i dius, buf, no sé que passa, que no queda bé. Com si posares l'aixada plena de terra damunt del piano Steinway. Després, dins la notícia, l'assumpte empitjorava, perquè nomenaven l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura. La UNESCO i la Vaca de Castalla en la mateixa frase. Nivell.

Ací no hem criticat mai la vaca directament (sí que ho vam fer amb la invenció aquella dels bous embolats, quines ocurrències tenim al poble, la veritat...). Personalment no em desperta passions però entenc a la gent que sí, i puc comprendre la defensa d'aquesta tradició per part del poble. Però, era precís la UNESCO?. No ens podíem apanyar nosaltres només? Tenim por que no hi haja seguidors al poble per a defendre-la?

Quan ens imaginem a l'encarregat d'aquesta institució agafant l'informe, llegint les apassionants justificacions que poden acompanyar la sol·licitud, ens agafa un poc de vergonya, la veritat. Com es pot justificar? Amb l'antiguitat? Si és així, perquè no els majordoms per exemple? O ho justificaran amb la complexitat de la festa teixida amb la seua evolució al llarg dels anys? És que per molt que m'ho expliquen, no ho veiem. No ho veig.

Si envien el document, per favor, que el facen públic, que la curiositat ens matarà.

3. Ja hi ha una Oficina per al Centre Històric. Primer pas aconseguit. Felicitats! Quan vam signar amb tots els partits, estàvem convençuts que aquest pas l'acomplirien tots. Tres dels que van signar l'han portat a terme. L'oposició estem segurs que també ho haguera fet.

4. Ara queda la part difícil. Suposem que els presupostos per a l'any vinent estan elaborant-se estes setmanes. I donar dotació al centre històric per a la participació ciutadana i la realització d'un Pla Especial (PRI) significa retallar d'altres partides. Encaixar els mateixos diners, amb una exigència més, sempre és complicat. Nosaltres tindríem clar d'on retallar i les nostres preferències. Ara caldrà esperar a que isca el presupost 2012 per vore les seues. El compromís de tots semblava fort, dies abans de les eleccions, esperem no haver de moure de nou cel i terra per a que el centre històric continue sent Trending Tòpics (TT) al poble.

5. Hi ha un comentari en el post d'abans que ens ha deixat intrigats. Que va passar al plenari del dijous que va ser tan interessant? Algú que penge el video per favor. O que ho faça l'ajuntament a la seua web. O algú que ho haja vist a Movitel que ens ho conte! (última exclamació per hui).

Toni.

Pd. La imatge va hui com a homenatge per aquell que va tombar al més gran. No li pega gens a l'article però que li farem, Frazier s'ho mereix.

viernes, 21 de octubre de 2011

El Plenari: 28 minuts després


La nostra relació continua sent d'amor-odi amb els plenaris. Perquè mira que hem sigut obsessius (pesats) amb esta història: que els feren a hores raonables, que sigueren públics, que els penjaren a la plana web de l'ajuntament, que rodaren per internet... Temps després, els fan per la nit, algú els penja ací, Movitel els passa pel seu canal i nosaltres continuem veient-los, mal, a destemps i dossificats pel temut límit temporal (Por favor, espere 28 minutos, o haga clic aquí para disfrutar sin límites de megavideo).

Un amic contava una vegada que, un dels nostres polítics, en un dels seus primers viatges per l'europa de dalt, ara fa un grapat d'anys, li va cridar l'atenció la quantitat d'esforç dedicat per a que la gent amb discapacitats, poguera moure's per un petit poble holandés o belga o alemany (no recorde, eixa discapacitat és meua). El polític de baix, que no acabava d'entendre la quantitat de diners gastada en rebaixar els esglaons o construir rampes, va acabar preguntant apel·lant a una lògica molt nostra: què hi ha molts minusvàlids al poble? La contestació estava basada en altra lògica, més lúcida, més humana... Només en que hi haja una persona, hauríem d'esforçar-nos per posar-li facilitats, no?

Probablement siguen quatre als qui els interessa un plenari. Però només qui hi haja un, el nostre ajuntament hauria d'esforçar-se per a que ningú amb interés, se'l perda. Són treballadors nostres, encara que molts ho acaben oblidant i acaben creient-ho al contrari.

En este moment, en este poblet, ens crida l'atenció que, en compte de ser l'oposició qui faça tot el possible per a que els plenaris els vegen tots aquells que vullguen (i els que no vullguen que se'l troben dia sí, dia també davant), siga gent crítica amb el PP els que s'encarreguen de fer els esforços per penjar-lo a internet. Significatiu. Significatiu veure quin bloc ha decidit dedicar-li temps per a que alguns ciutadans amb interés el puguen vore i fer-se una idea pròpia del que defenen uns i altres. Des d'ací, un gràcies i un però. Gràcies per l'esforç, i però, al lloc utilitzat per fer-ho. Podríem intentar penjar-ho en altra web (youtube? algú de dins de l'ajuntament que ho fera en la plana web del municipi?)

No hem pogut acabar de vore'l. No sé qui ha guanyat el debat sobre la guarderia Ninos o sobre la concessió del poliesportiu, ni qui ha presentat els arguments més sòlids, més raonables. Quan passen els 28 minuts, l'acabem. Algun neutral que l'haja vist, que ens conte la seua impressió (abstenir-se propagandistes i crítiques destructives a govern i oposició, que estem començant!).

Toni.

martes, 11 de octubre de 2011

Un matí de passeig




Ahir de matí, dilluns de sol, hem anat de passeig pel poble. Dit així pareix que no siga res de l'altre món, que això ho fem tots els dies. La diferència és que aquest dilluns erem unes quaranta persones les qui, carregades de càmares de fotos i mapes, ens hen recorregut el nostre poble, des del castell fins la Ronda Foia.

Tots els qui estem preocupats pel nostre futur ací com a ciutadans d'un poble, el nostre, alguna vegada ens hem preguntat quin imaginari tindrà la gent de fora sobre Castalla, els seus carrers, els parcs, les zones verdes...el Castell i com no, el nostre patit centre històric. Com, la gent, que no té una visió acostumada del poble com la tenim nosaltres, pot vore i entendre el poblet, i sobretot, quines idees extrau d'ell. Juntament amb l'associació d'Amics i Veïns del Centre Històric (els promotors d'aquesta idea), el tècnic de patrimoni i el regidor d'obres i servicis, ens hem acostat un poquet més als aspectes més tècnics del que es Castalla com a poble, paissatge i territori.

Bé, hui ho hem vislumbrat un poquet amb l'ajuda d'uns quants alumnes (uns 30) de la Licenciatura d'Arquitectura de la Universitat d'Alacant. Els alumnes són, concretament, de l'assignatura de paisatge urbà i territori i dilluns els vam acompanyar per què la seua prova final d'assignatura és el poble de Castalla i les seues unitats de paisatge. Axí és com, entre tots i totes, hem vist aquest matí les diferents parts rellevants que composen urbanísticament i territorialment Castalla, per a que ells, posteriorment, puguen fer una proposta de futur per a cada una de les unitats de paisatge que hi ha al poble. Per exemple "El centre històric".

Nosaltres ens hem interessat enseguida per vore com funciona aquesta assignatura i com van a estudiar ells, els alumnes, el nostre poble. Ells, els alumnes i la mestra s'han interessat per coneixer com veem nosaltres el poble, com el vivim i quins llocs són fonamentals per a nosaltres. Tots preguntant-nos i parlant per donar una visió el més completa i global possible sobre Castalla, un plaer, ja us dic per als freaks locals...

Fins i tot podem extraure unes primeres conclusiones expressades per la mestra i evidenciades per alguns de nosaltres en els diferents recorreguts que hem fet. Un d'ells és com la ciutat de Castalla està totalment pensada per transitar en cotxe i com els espais públics locals són xicotets llocs acotats (parcs) entre avingudes i carrers plens de cotxes aparcats i trànsit rodat.

Altra conclussió es la pròximitat que tenim entre paisatge rural i paisatge urbà, sobretot per la part oest del poble, la més pròxima al carrer Biar. Ací s'ha assenyalat que, en uns vint minuts, pots passar d'un centre urbà al començament de la muntanya i les primeres serres, cóm es la serra Tella. I com pots visualitzar des de la Glorieta dos dels hites més fonamentals del paissatge castellut, el castell i l'Empenyador. Des del centre del poble pots trobar facilment tots els punts de referència que identifiquen a Castalla.

Per altra banda i dins d'aquest inicial recorregut del poble, s'ha dit i expressat també per la mestra, cóm el polígon industrial ocupa el mateix sòl o, fins i tot, un poquet més que el terreny que ocupa la totalitat del poble i, a més, com eixe teixit industrial està molt pròxim al terreny urbà i edificat, cóm ocurreix a la zona del poliesportiu. On trobem naus industrials front a habitatges de VPO.

Totes aquestes primeres consideracions, junt a altres més que aniràn descobrint els alumnes d'arquitectura, seràn els indicadors que els portarà a proposar idees per millorar globalment les diferents unitats de paissatje que conforme el poblet.

Ha sigut una experiència molt interessant i esperem que prompte vagen descobrint-nos més aspectes del poble que pugen fer que nosaltres, com a veïns i ciutadans, puguem utilitzar per fer-lo millor i més habitable. Quin optimisme per ser dilluns de tardor!

PD. Exigir i fomentar. Aquesta ens l'apuntem en el capítol de fomentar. Done'm les gràcies a la gent de la facultat d'Arquitectura d'Alacant que ens va posar totes les facilitats del món per incloure Castalla al seu temari i fer pensar, recórrer, preguntar i viure durant un quatrimestre el nostre poblet a un grup d'alumnes. I a la corporació municipal per la disponibilitat i l'interés.

viernes, 23 de septiembre de 2011

Excuses


Diverses excuses podem utilitzar per justificar la nostra inactivitat manifesta. I quan dic "la nostra", em referisc a este bloc. QCV. La vida continua, ningú ho dubta, ben lluny de la xarxa. Per tant la inactivitat sempre és parcial. "Ramonejar" també és un verb actiu.

A partir d'ara ens referirem a este estiu sabàtic que ens hem agafat, com l'estiu del gran paró. EDGP. L'excusa preferida per a l'EDGP sempre serà que ho hem fet per protegir la nostra salut mental. Síndrome de "burn out", síndrome de "burn out" ens repetíem a nosaltres mateixa en les nits caloroses de l'agost quan connectàvem l'ordinador i fugíem del nostre bloc, per no vore'l a la secció de "favorits". Buf, malsons i calfreds ens venen al cap quan ho recordem. Ansietat. Eixa excusa l'entén tot el món. L'altra que solíem utilitzar no funcionava tan bé i per tant, vam deixar de fer-ho. La gent no entenia que li digueres que escriure per ací ho feiem per gust, que no ens pagaven un duro, que ja ho reprendríem un any d'estos. No colava, no sé per què.

Diverses excuses se'ns passarien pel cap també, així ràpidament, si nosaltres, Déu no ho vullga, ocupàrem el seient municipal. La que més utilitzaríem, perquè és la que tots entenen i té una connexió major amb la realitat, seria la de que no tenim un duro. Això no ho podem fer, i no ho podem fer perquè l'ajuntament no té un duro. Ni un xavo. I tot el món ho entén perquè tot el món està per l'estil. Eixa sempre xuta.

Altra excusa que tindria moltes possibilitats de funcionar seria alguna cosa com esta: No podem aplicar el nostre programa perquè som tres partits i hem de buscar acords. Nosaltres cedim, ells cedeixen i entre tots construïm. És la única forma que isca bé. Eixa excusa és un poc més elaborada i, a més, tots tenim les nostres fílies i fòbies i sabem que no sempre encaixem amb tots. I el programa és el programa i tití, tatà.

En funció de les persones, podríem utilitzar-ne una o altra.

La tercera excusa és la pitjor, però també té fans. És fàcil, és directa i fiques en el pot a l'enemic tradicional. Els altres ho van fer pitjor. Els altres ens han venut. Els altres ens ho han deixat fatal. Com és creïble, també es gasta com a recurs últim. Perfecte.

Ara bé, per portar a terme la primera de les promeses que ens toca directament com a membres de l'associació d'Amics i Veïns del Centre Històric, cap de les tres excuses seria vàlida. Estem a 23 de setembre i la primera de les dates que aquell document va marcar, la tenim ací davant. El dia 30 de setembre es va agafar com a últim dia per presentar les línies bàsiques de com va a funcionar l'Oficina Municipal per al Centre Històric de Castalla. CHC.

Ara no valdríen cap de les excuses anteriors perquè eixes línies bàsiques no valen un duro. Eixes línies bàsiques que demanava el document només signifiquen que tenim un programa clar de què anem a fer i en quin ordre. I no valen, sobretot, perquè quan ho vam signar, tots estàvem d'acord i, per tant, ningú pot ser culpable de res, ni podem derivar culpes, ni podem assenyalar que ningú del tripartit, ni de l'oposició, està en contra.

Era el primer punt de l'acord, i ja queden pocs dies per veure si l'ajuntament es mulla. Aquella mateixa nit, vam comentar que l'exigència no es fixaria en el dia concret com si fóra paraula gravada en marbre. Però que deuríem fixar dates per a que el compromís fora més fort, que obligara a qui ocupara l'ajuntament, a anar avançant a base de decisió, a base de decisions.

Queda poc per veure si este tema realment és primordial, o només ho era abans de les eleccions. Esperem que l'estiu del gran paró, ja per sempre EDGP, només afectara a este bloc.

Toni.

PD 1. No sabem si el partit de l'oposició local encara utilitza a "Serenne Gestión Urbanística" per consultar els passos a seguir en el nostre Centre Històric. Abans de l'embolic el que nomenaren a una empresa tan opaca ens va fer una miqueta de por. No tenien web, no tenien bloc, a penes apareixen a la xarxa, i només ho feien per referències de segons. Per tant, com aconseguien clients? Perquè no volien publicitar-se per trobar-ne més? Perquè se'ls donava igual? Perquè al nostre ajuntament no li assaltaven els mateixos dubtes que a nosaltres?. Després de l'embolic, ja no és por. Només és que ens costa assimilar tanta informació sobre els grans tècnics que aconsellaven al nostre municipi. I una pregunta final: Perquè a la gent que m'inspira confiança mai li passen eixes coses, perquè sempre li passen a qui li veig coses rares?

sábado, 30 de julio de 2011

Estiu i plenari



Como decíamos ayer, ací hem trobat el primer plenari.

Cançò: Abre la muralla.
Autor: Plenari de Castalla.
Duració: 43 minuts.

Pum, pum, quien és.
Amb el nostre acusat sentit del ridícul, només hem tingut vergonya en un parell o tres d'ocasions. Abre la muralla
Els plenaris continuaran a la una i quart. Cierra la muralla
Este l'hem vist per internet. Abre la muralla
Han parlat més d'abans que d'ara. Cierra la muralla
No s'han retirat la paraula uns a altres, ni s'han cridat, ni quasi ha hagut ironies i els intents per deixar-se en ridícul uns a altres no han sigut marca de la casa. Abre la muralla
Totes eixes coses de dalt ha donat la impressió que poden tornar. Cierra la muralla
Algunes actuacions que demanàvem a l'article anterior sembla que ixiran avant. Abre la muralla
Altres no. Cierra la muralla
Algún partit ha contat la seua pel·lícula des d'internet i això a la gent que escrivim per ací ens encaixa. Vorem com continua, mentrestant, abre la muralla
Continuen alguns parlant més com a polítics que com a persones. Cierra la muralla
L'oposició va estar bé en to i crítica. Abre la muralla
El recurs fàcil i lògic de defensa de l'ajuntament serà recordar-los a l'antiga corporació les nombroses errades que van cometre ells. Cierra la muralla
Probablement, si són intel·ligents, els dos poden aprendre la lliçó. Abre la muralla
Probablement, si no ho són, només servisca per tirar-se trastos al cap. Cierra la muralla

Para hacer una muralla traiganme todas las manos, los blancos sus manos blancas, los negros sus negras manos..

Les nostres, que semblen caigudes en els últims temps, no han estat parades tampoc. Ho prometem. Quan tinguem alguna cosa segura, ho contarem per ací. Exigir i fomentar. Criticar allò que falla però ajudar a que es faça com creiem millor.

Que vaja bé l'estiu!

Toni.


martes, 14 de junio de 2011

Coneixement


Ho he de recordar tot. Ho he de recordar tot. Ho he de recordar tot. Anem a vore. Plenaris a hores que la gent puga anar. Plenaris televisats penjats a internet, a Movitel. Repartiment de regidories entre tots els partits. Entre tots. Salaris moderats. Que tractem a les persones com a persones i no com a adversaris. Pense que està tot. Espere que estiga tot.

Això demanàvem fa quatre anys. Això continuem demanant ara. Els protagonistes han canviat però les exigències han de ser les mateixes per començar. L'ambient i les circumstàncies també són molt diferents però les demandes han de continuar intocables, desafiants. Plenaris visibles, oferta de regidories a l'oposició, salaris lògics per a la situació actual, les persones són persones i no oponents. Repetim-ho com un mantra. Les persones són persones i no oponents.

Ara el temps ens ha portat alguna exigència nova: Que en la Junta de Govern estiguen representats tots els partits. Com a ciutadans volem que hi haja el màxim control possible i pel que hem vist, a la junta de Govern es decideixen coses massa importants per a que només qui ocupa l'alcaldia (o li dona suport) estiga allà. Necessitem que l'oposició se n'assabente del que allà es decideix i estiga present. Si sis són el número màxim de membres, les combinacions són variades.

Sabem que amb regidories repartides i amb una Junta de Govern amb membres de tots els partits tot serà més lent, però tot serà més segur. Amb una bona planificació i ganes de diàleg, les coses eixiran avant. I qui no tinga ganes o no sàpiga dialogar, que es dedique a altra cosa.

Les metàfores cinematogràfiques més utilitzades per parlar de la política local han anat oscil·lant tots estos anys entre Berlanga i el Padrino. Estos dies han potenciat per moments eixa sensació fins arribar a límits absurdes. Uns pactes que anaven i tornaven, ofertes públiques, ofertes en privat, declaracions incoherents amb les actuacions, un plenari multitudinari amb aplaudiments descompensats, un tigres tigres leones, todos quieren ser los campeones, una clau, una cadena. Com si tots estos últims anys els haguerem concentrat en estos dies de forma accelerada, multiplicada per tres. Ara toca el moment de respirar i tocar de peus a terra.

I si ens hem d'agafar a Berlanga i al Padrino, que siga a la seua part bona. Necessitem a Brando o Pacino afirmant que no és una qüestió personal, que només és una qüestió de negocis (i el nostre negoci són els pactes i els acords democràtics). Necessitem al Berlanga que es riu un poc d'ell i de tots per llevar-li transcendència a les coses. Necessitem un poquet de coneixement i de comportar-nos com a personetes. Falta ens fa a tots. Sense acritud.

Toni.

PD1 Enhorabona a la nova corporació municipal i a la nova alcaldessa. Els canvis, en democràcia són molt necessaris. Els pactes també són democràtics. Felicitats!

PD2 S'ha parlat molt d'una auditoria independent. Sonava a revenja. Però les auditories externes deurien ser obligatòries. Si una ONG vol aspirar a les subvencions públiques estan obligada a fer-la. Els nostres polítics exigeixen, però no les agrada que les ho facen a ells. Deurien estar per llei. Mane qui mane.

PD3 "Hem d'exigir, però també fomentar". Ens agafem a eixa frase del video del Centre Històric per a recordar-nos-la de temps en temps.

martes, 31 de mayo de 2011

Un pols per al canvi

Democracia Real Ya Berlin - 19/5/2011 from Amador Pérez Rico on Vimeo.

Sent ser la talla rotllos però anem a avançar, ho necessitem. Després de l’assumpte “Castalla Internacional” que ha copat l’actualitat política i social del poblet, necessitem donar un pas nou. Anem a vore per on ens fiquem.

Primera part_ PREOCUPACIÓ COMÚ: Hem vist i no només als blocs, que hi ha preocupació pel que succeeix al nostre poble, per l’ajuntament i la seua gestió. Tenim ganes d’honestedat, veritats i transparència, i com sabeu és una cosa que està escoltant-se en les diferents ciutats d’aquest país: a la Porta del Sol, a plaça Catalunya, a la plaça de la Muntanyeta, a València… Sentim l’exigència d’un canvi, sobretot en el sistema polític (llei electoral, competències, gestió de les polítiques públiques, representació...). Podem servir-nos aleshores, del moviment 15M “Democràcia real ja”, per entendre un poquet millor la nostra situació local, ja que, disculpeu les pretensions, ací ens passa igual que a les grans ciutats. Estem preocupats i amb ganes d’actuar.

Segona Part_ ELS PROBLEMES: Els motius de la preocupació per allò que passa al nostre municipi o al nostre país, són els mateixos. Si férem una enquesta ràpida, ens n’adonaríem que són senzills de trobar. La mala gestió municipal seria una de les explicacions més repetides. La falta d’informació ciutadana sobre les actuacions dels ajuntaments segur que tindria molts partidaris. Alguns també recordarien la impotència ciutadana en els intervals entre eleccions. Els ciutadans només existim cada quatre anys, com es diu en un dels cartells a les places “m’agrades quan votes perquè estàs com absent”

És aquesta falta d’informació ciutadana el que ens preocupa, és la mala gestió el que ens preocupa i és, l’enorme distància entre els ciutadans i els ajuntaments el que ens preocupa. Els ajuntaments intueixen part d’estes preocupacions, però actuen oferint la informació que els convé, sobre una gestió que amaga errades per tornar-les a cometre i que creuen que escoltant reclamacions de particulars ja estan fent la seua llavor, va a ser que no. Això correspon a un tipus de democràcia molt però que molt arcaica, i si no que li ho digen a Berlanga en Bienvenido Mr. Marshall. Wellcome! wellcome!

No hi ha debat sobre polítiques públiques, no hi ha reflexió pública, no hi ha participació real. Tot és propaganda política.

Tercera part_ SOLUCIONS: El 15M està intentant buscar enmig de les places les solucions a un sistema que molts considerem viciat, que ha adoptat determinades costums i formes d’actuar que amb el temps han perdut la seua finalitat primera, que les decisions i les necessitats foren públiques, es a dir, estigueren en mans de la gent, de tots. La democràcia real tan aclamada.

Informació real, un control del que es fa a l’ajuntament (consells ciutadans, pressupostos participatius, plans estratègics locals, ...) Demandes ciutadanes per formar part del que es decideix al nostre poble, a la nostra ciutat o al nostre barri. Part d’això va tornar fa una anys amb les agendes 21, ací en Castalla algun partit polític i part d’una ciutadania va intentar traure a debat aquesta ferramenta ciutadana. No van ser escoltats, la majoria absoluta no té el sentit de l’escolta desenvolupat . També hi ha altres instruments, com fer un reglament de participació ciutadana, uns consells sectorials, en fi mil i una formes que pot portar endavant qualsevol ajuntament que tinga ganes de democràcia de qualitat. Ara bé, aquestos mecanismes també poden ser exigits per els ciutadans i al 15M i les assemblees de barri esta veient-se, no només està en mans de qui mana la possibilitat de millorar aquest sistema polític democràtic, tampoc seria bo. Necessitem un canvi i nosaltres ja estem més que preparats.

miércoles, 25 de mayo de 2011

Castalla Internacional



Anem a deixar les eleccions de banda i contar un conte dels de deixar amb la boca oberta. Bocabadats. Un conte dels bons, bons, amb dos protagonistes principals i un cabasset de secundaris. Un dels personatges principals, és una empresa. L'altre un ajuntament. A la empresa li hem de posar un nom per fer-ho més fàcil. Si li'l posem, ho recordarem millor. Posem-li per exemple, no sé, Marsadi. És un bon nom per a una empresa. Marsadi. Marsadi. Té gràcia eixa essa. A l'ajuntament el batejarem amb un nom encara molt més bonic. Ajuntament de Castalla li direm. Quin encant de nom!

L'Ajuntament de Castalla i Marsadi tenien un acord simple i clar: Marsadi urbanitzaria els carrers de Castalla Internacional. Ells havien guanyat diners fent totes aquelles cases i per tant, ells es comprometien a gastar-se'ls als seus carrers. El compromís per dur-ho a terme tenia una part pràctica i en metàl·lic: Una fiança de 2 milions 300 mil euros. Si alguna cosa li passava a la empresa Marsadi (que amb les empreses de construcció en estos temps mai se sap), eixos diners servirien per cobrir les necessitats i urbanitzar com calia Castalla Internacional (fer carrers, rotondes, clavegueres...). Fins ací, tot lògic. Però les històries lògiques no són sorprenents, així que continuem.

Allà per maig del 2010, Marsadi necessita diners i demana a l'Ajuntament de Castalla que li tornen part de la fiança. Vol 1 milió 500 mil euros. Marsadi diu que amb 800.000 euros que quedaran a la fiança, hi ha prou per urbanitzar el que queda (2,3 milions - 1,5 milions = 0,8 milions).

L'ajuntament demana un informe als tècnics municipals i estos diuen que no ho veuen clar. Posen pegues. Urbanitzar val molts diners, probablement i amb càlculs a la mà, no hi haurà prou amb 0'8 milions. Però l'ajuntament decideix no creure als seus tècnics i demana altres informes. Estos informes nous, que fan terceres persones (?) venen a dir que amb eixos 800.000 euros que quedaran, hi ha prou. Eixos informes nous no sabem qui els paga. I l'ajuntament, atenció, l'ajuntament de Castalla decideix tornar a l'empresa Marsadi, 1 milió i mig d'euros (250 milions de les antigues pessetes). Uns diners, que eren l'assegurança en cas de crisi per urbanitzar (rotondes, carrers, arbres...) una zona del poble com és Castalla Internacional, passen a mans d'una empresa privada. No creem als nostres tècnics, creem a altres i li donem a una empresa particular 250 milions de pessetes a canvi de res. Atenció: a canvi de res.

Ja intuïm com continua. Eixa empresa, mesos després diu que no paga: Bancarrota. Suspensió de pagaments. Concurs d'acreedors. Diguem-li com vullguem. S'ha embutxacat el milió i mig, i diu que ja no queden diners. L'ajuntament és queda amb la fiança de 800.000 euros per urbanitzar el que queda i s'ha d'apuntar a la llista d'acreedors per fer-se amb ella.

Divendres 19 de Maig, 3 dies abans de les eleccions, es vota al plenari si l'ajuntament incauta eixa fiança de 800.000 euros. 3 membres del PP voten en contra: Lino, Juan Pablo, Gisela. Dos del Bloc en contra: El Sobe i Yagüe. Un del PSOE en contra: Maite. Cap d'estos veu clar la jugada. Lino ja havia votat abans en contra en la Junta de Govern la devolució del milió i mig.
La resta de membres del PP voten a favor. Un membre del PSOE, Juan José, vota a favor i abandona la sala immediatament. Ningú dels presents entén el que acaba de passar.

Els estrangers presents al plenari es mostren contents i satisfets. Jose Luís Prats fa un discurs afirmant que els membres de Castalla Internacional són una part més del poble i el poble ha de contribuir. I fa este discurs tres dies abans de les eleccions i amb públic que ha anat expressament a veure si l'ajuntament es farà càrrec de la urbanització que queda per fer a Castalla Internacional (la llei diu que deuen pagar-ho ells).

Algú no els ha explicat bé a eixos estrangers que l'ajuntament havia atorgat graciosament, 1 milió 500 mil euros a l'empresa que els ha deixat penjats, mesos abans de tancar per sempre. Algú no els ha explicat bé, als 2400 votants del poble que han votat al PP, que si la urbanització de Castalla Internacional costa més de 800.000 euros com diuen els tècnics de l'Ajuntament, Jose Luís Prats s'ha compromés (3 dies abans de les eleccions) a que ho paguem entre tots els castelludets. Entre tots pagarem, si arriba el cas, la seua errada. Algú no ens ha explicat bé a tots (a estrangers i castelludets) perquè en compte de gastar-nos 2 milions 300 mil euros en urbanitzar una part del poble amb arbres i ben feta, ara resulta que van a gastar-se, si hi ha sort al concurs d'acreedors o els avals funcionen, 800.000 euros només. Algú no ens ha explicat perquè, que una empresa recupere un milió i mig, és més important que Castalla (tu, jo, ell i nosaltres) afija el que falte de 800.000 euros, o s'haja de conformar amb molts menys diners per a la mateixa obra.

Hi ha dos explicacions possibles per perdonar un milió i mig. La primera és il·legal, no parlaré d'ella. L'altra opció és que s'haja aprovat perquè sí. Li tornem els diners perquè ens hem cregut que les obres que queden per fer, només valen 800.0000 euros (a pesar del que diguen els nostres tècnics). Eixa segona opció no sé com catalogar-la, però no sé si algú ho podria catalogar com una errada. Jo pense que és, posant-nos en el millor dels casos, pura incompetència. Pura incompetència en la gestió. Eixos gestors han tret 2400 vots en el nostre poble. Si a algú se li ocurreix alguna explicació més, que ho diga. Nosaltres estem tan sorpresos que no donem per a més. Deixe'm-ho en una errada que ens ha costat un milió i mig d'euros.

I després diuen que la crisi impedeix fer coses. Que no hi ha diners. Les persones que han decidit donar-li a una empresa un milió i mig d'euros (ho repetiré totes les voltes que faça falta, perquè la xifra és de les que dol) que eren per a fer els millors carrers possibles a una zona del nostre poble, han tret majoria i estan disposades a continuar gestionant el poble. A més, els estrangers que viuen a eixa zona, estan contents i pertanyen al seu partit. És curiós. El viure ací fa que s'assemblen cada vegada més a nosaltres. No calen més paraules.

Conte contat, ja s'ha acabat.

Toni.

PD. De tot allò contat, existeix documentació i ha estat confirmat per les dues parts. Alguna cosa no està funcionant bé al nostre poble des de fa molt temps. A alguns dels nostres mitjans de comunicació, professionals diuen que hi ha a la radio i als periòdics, també les fa falta un canvi.

PD2. Si seguim la terminologia de moda, catalogar-nos com a indignats és poc.

martes, 24 de mayo de 2011

Nosaltres som més inteligents que jo.



No hem acampat a la plaça de l'ajuntament ni hem fet cap manifestació pel poble, i mira que tenim coses per a queixar-nos, però així i tot sembla que el canvi arriba també a Castalla. Després de molt temps, després de tant de temps, sembla que alguna cosa, per xicoteta que siga pot millorar al nostre poblet. Siguem realistes, qui no va tindre ganes el diumenge cap a les 22:00 d'eixir al carrer? Per celebrar o simplement per vorer el que passava. Perquè que haja algun canvi polític en Castalla ja és suficient motiu per a eixir al carrer, acampar, manifestar-nos o anar a ballar les danses al carrer Major.

Ha guanyat el PP a Castalla, això és evident, però per primera vegada en la història no governarà amb majoria absoluta i això és molt per a Castalla i per al nostre actual alcalde. S'han acabat (espere) les decisions unilaterals i totalitàries; s'ha acabat el monòleg PP-Poble; s'ha acabat fer les coses perquè jo vull aunque tots els demés em pregunten per què.

Ara ens sorgeix el gran dubte de què passarà a l'ajuntament. Diverses teories pululen pel poble. Pactarà Paneta amb algun partit per a governar en majoria? (les obres públiques són molt goloses). Pactaran els demés per a què no governe Paneta? (la rancor és goloseta també). Deixaran a Paneta ser alcalde a canvi d'una participació real de tots els grups electes? I, per suposat, allò que tot el món es pregunta: li baixaran el sou a Paneta?

Sincerament espere que governen tots. Que no es deixen arrastrar per el lado oscuro i se centren en el què s'han de centrar. Espere que tots els partits tinguen regidories, que les repartisquen com no s'han repartit fins ara. Espere que canvien l'hora dels plenaris (el primer no me'l perd aunque siga a la matinada). Espere que es debaten les coses entre tots i que s'arribe a un consens a l'hora de votar. Espere que es controlen millor les despeses municipals, espere que per fí el poble tinga una participació ciutadana real i, per favor, espere que deixen ja de fer més rotondes!

Buf, quantes esperances.

miércoles, 18 de mayo de 2011

L'associació del centre històric dona un nou pas abans de les eleccions



L'Associació d'Amics i Veïns del Centre Històric de Castalla va a intentar aconseguir un compromís d'actuació per part dels diferents partits locals en aquesta àrea del poble. El dijous dia 19 de maig es durà a terme una reunió amb representants del Bloc, PP, PSOE i UCiD, (han confirmat tots la seua presència) amb la intenció d'unificar postures abans de les eleccions per a què, siga quin siga el resultat, la revitalització del Centre Històric seguisca uns pasos consensuats. El document sobre el que està treballant-se, va ser presentat als diferents partits la setmana passada i ha estat redactat sota el consell d'especialistes. A l'espera d'una versió definitiva, 5 són les bases sobre les que se substenta l'acord:

El consens polític i social.

La creació d’una oficina del CHC.

La realització i aplicació d’un Pla Especial.

La recerca de convenis amb administracions superiors.

Una àmplia participació ciutadana de forma que qualsevol persona o associació que vullga, puga sentir-se part i contribuir en aquest procés.

L'associació espera que aquest acord servisca de punt de partida per a un projecte que ha d'il·lusionar i integrar al poble de Castalla en la revitalització de la part més important del poble, el seu cor.

miércoles, 11 de mayo de 2011

Documental "Centre Històric Viu"



Ací tenim el Documental "Centre Històric Viu". Fet amb molt esforç i major il·lusió és un al·legat a favor de la revitalització del nostre Centre Històric. Esperem que us agrade!

miércoles, 4 de mayo de 2011

Darth Vader i Maquiavel

"Ya nadie echa de menos los pinos y chopos de la avenida de Onil”, que hacían que la entrada a Castalla pareciera “una cueva”. Declaracions a l'Escaparate en el moment de presentació del candidat a l'alcaldia del PP a Castalla.

He intentat entendre perquè des de l'ajuntament, entre moltes actuacions que ha portat a terme, utilitza l'exemple de l'Avinguda d'Onil en la notícia de la seua presentació com a candidat. Ho he llegit a l'Escaparate però això no significa que ho haja entés del tot. Últimament estic espés en les explicacions i en les comprensions. Al final he optat, jo, més prosaic que ningú, per agafar-me a la frase d'un poeta com Pessoa per trobar-li explicació: no veiem el que veiem, veiem el que som.

Perquè utilitzar l'avinguda d'Onil com a exemple d'una gestió? Tres possibilitats em venen al cap després de tres dies intentant entendre-ho.

La primera és la més acceptable: al periodista li han nomenat moltes actuacions que ha portat a terme l'ajuntament, però s'ha centrat en una de les més polèmiques per ficar-la dins la notícia. Havia de triar entre tots els exemples que l'alcalde li va donar i ha decidit destacar només aquella que va ser notícia durant un temps. Explicació periodística clara, encara que no justifica les frases literals de l'alcalde. "Ningú tira a faltar els pins i els xops". A ningú li dol? A ell tampoc? No li va molestar ni un poquet vore com tallaven els arbres? Com podem ser tan diferents les persones? No veiem el que veiem, veiem el que som.

La segona és lógica també: realment estan satisfets de com es va portar avant eixa actuació i dels seus resultats. Això pot ser degut a que molta gent les ha manifestat la seua opinió favorable a l'acabat final de l'obra. Si fem un balanç objectiu, s'ha guanyat en espai, suposem que en el clavegueram, en neteja, en llum nocturna i diürna. S'ha perdut en vegetació i amb la destrucció i tala d'arbres consolidats. Suposem que a molta gent el resultat final li compensa i així li ho han fet saber a l'alcaldia.

La tercera explicació és la més maquiavèlica en el mal sentit de la paraula: Aprofitem que es van queixar en eixa actuació i que finalment molta gent ha quedat contenta del resultat, per recordar-li al personal que les queixes que s'han escoltat durant la legislatura són falses, que al final totes les actuacions que han portat a terme són correctes i bones. L'avinguda d'Onil com a model d'una gestió que acaba oferint el que el poble vol, a pesar de les queixes dels mateixos de sempre.

Però realment va ser una actuació correcta? Realment és una actuació que podem utilitzar com a model? Un resultat final que molta gent comparteix, pot servir d'exemple d'una gestió que molta gent va considerar horrible?

Rebobinem i parlem de memòria. 10 errades que podem considerar més o menys objectives en el procés d'actuació de l'avinguda d'Onil.

1. En cap moment s'informa, ni abans ni després, del número d'arbres que anaven a trasplantar, tallar o mantenir. I això malgrat la preocupació ciutadana que es mou amb el tema. Ens vam interessar, vam preguntar, vam anar a totes les reunions on estava present l'alcalde, vam organitzar nosaltres reunions, ens vam presentar a l'ajuntament. No ens van poder donar eixa informació. Demanàvem un xicotet resum. Res.

2. Ni una única vegada es parla de talar, tallar, destruir o qualsevol altre sinònim en les diferents comentaris que fa l'alcalde sobre l'actuació. Sempre es parla de trasplantar, traslladar. Només els setos s'afirma que s'eliminaran. La informació ens arriba per distintes vies: periòdic, reunions, xarrades directes... L'últim que pensem després de tot això és que van a fer una tala massiva d'arbres. La fan. Un veí arriba a dir-nos que va aconseguir a males penes escoltar per la radio a un representant de l'ajuntament dir que anaven a trasplantar els arbres perquè fora estaven tallant-los i feien massa soroll.

3. Ni una única reunió amb els veïns per informar-los del projecte. Ni abans, ni durant (van haver dos fases), ni després.

4. Es van realitzar els trasplantaments d'arbres en un moment que no era el més adequat. Qualsevol biòleg o home del camp ho haguera pogut afirmar. El resultat és que pràcticament tots els arbres que es van traslladar al polígon estan morts. Secs. A ningú li dolen aquests tampoc?

5. És fa una reunió a la casa de cultura i se'ns acusa de queixar-nos sense vore el projecte. De la nostra irresponsabilitat, que el projecte és un projecte obert i a la disposició de qualsevol veí. Que no són ells els que han de mostrar tot allò que van a fer, sinó que som nosaltres els qui, com a ciutadans, tenim el dret i l'obligació de moure'ns fins l'ajuntament i vore un projecte obert. Anem a l'ajuntament i ens diuen que no és legal consultar el projecte. Ens demanen disculpes en privat. No hi ha disculpa pública.

6. A la mateixa reunió i en conversacions amb l’alcalde, se’ns comenta que hi ha informes per escrit dels biòlegs de l’empresa encarregada que justifiquen l’actuació. S’afirma la seua existència. Quan anem a vore’ls, el secretari de l’ajuntament afirma que no ha vist tals informes. Que a l’expedient no han estat mai. Exposat el cas davant l’alcalde, ens confirma que eixos informes no estan, que li ho van dir de paraula. Que per a la pròxima no les tornarà a passar. Ens van matxacar en públic. Disculpes de nou en privat.

7. Una de les raons per a l'eliminació de la vegetació és l'errada en la selecció de les espècies. S'afirma públicament que el que va dissenyar l'avinguda no tenia ni idea (sic), ja que va plantar arbres com els pins, que són una espècie horrible per plantar en ciutat. Anys després trobem en les noves actuacions del Molt Il·lustre, pins, per exemple, al parc de les Parres a una distància inferior tant al carrer com a les cases que la que tenien en l’Avinguda d’Onil. No sabem qui és el responsable d’eixa decisió errònia. Vàries formes ens van explicar tres diferents biòlegs per mantenir-los sense que ocasionaren problemes.

8. No es van mostrar abans de l’actuació ni plànols, ni imatges de com quedaria, ni res que poguera ajudar a fer-nos una idea del resultat final. Continua sense fer-se en cap actuació municipal (només s’ha fet una presentació pública amb els pisos del IVVSA i perquè necessiten vendre’n).

9. Els biòlegs consultats ens han afirmat que algunes de les espècies que han substituït als pins, acabaran per actuar sobre les voreres, ja que l’espai que se les ha donat per al seu creixement és molt reduït.

10. Utilitzar la paraula “cova” des del punt de vista despectiu per parlar d’una coberta vegetal ens fa témer quines seran les actuacions quan les branques dels arbres actuals cresquen a nivell important.

En resum, podem arribar a entendre que la meta obtinguda, el resultat final, faça feliç a un nombre important de gent. Però des de l’ajuntament s’ha d’entendre que no només la meta és important, si alguna cosa hem aprés en este temps és que el “com”, és tan important com el “què”. Les queixes en aquella època van ser sobretot pel “com”. Només hem de rellegir alguns articles del moment. El que torne a fer-se públic una reflexió sobre l’acabat de l’avinguda és una forma de jugar amb avantatge. El debat era sobre el punts d’ací dalt, no sobre si el resultat final anava a ser millor que l’anterior. Esperem que en futures actuacions com en l’avinguda República Argentina açò es tinga en compte. L’objectiu és important, però el camí... en el camí està la clau.

Toni.

PD. I eixe títol estúpid per a l’article? És el primer que he escrit perquè tenia una idea al cap que després ha anat canviant amb l'escriptura. Volia fer una cosa en pla literari. Ja sabeu, sempre ens toca fer de dolents. Com no hi ha autocrítica pública de l’ajuntament, ens hem adjudicat el paper de Darth Vader. El de buscar i traure les errades. La part xunga i horrible de queixar-se sempre. I en ocasions, no ens enganyem, Vader és un personatge agraït i fàcil. Estar en desacord és més senzill que organitzar. Però portar sempre el casc negre, una vegada i una altra i una altra, comença a molestar una barbaritat. Ho prometem. Necessitem que hi haja autocrítica per a poder fer articles defenent determinades decisions. Quan abans millor per a la nostra salut. I després la història de Maquiavel, encaixaria amb la famosa frase atribuïda a ell, la de què el fi justifica els mitjans. Però al final, ja ho heu vist, hem acabat fent punts i optant per la, cada vegada més molesta, via didàctica. És el que hi ha. He decidit deixar el títol perquè em molava. Molt.

PD. 2 "Ya nadie echa de menos los pinos y chopos de la avenida de Onil”. Si això fóra cert, quina tristor, no? Quin poble més gris seria...

miércoles, 6 de abril de 2011

Dimarts 19 d'abril a les 20:00h a la Casa de Cultura de Castalla: la primera cita



"Per a que les coses isquen mal, només fa falta que les persones de bé no facen res".

Burke no ho va dir exactament així, però la frase és tan bona que accepta qualsevol adaptació. Igual és una cosa meua i del meu preocupant optimisme, però comence a notar en l'ambient que estem apropant-nos al començament d'alguna cosa. Com si portara els ulls embenats i notara, pel vent, que estem cada a vegada més prop del cim. No sé si és a nivell general o a nivell local, però notar-ho, ho note. Només faig que veure senyals de canvi en nombrosos llocs com premonicions que només arribe a vore jo. En una conferència, en un llibre, en una frase al twitter, en la visió del mar des de l'ermita, en l'opinió d'un alumne. Poètic que està un últimament.

Tinc la sensació que l'assemblea del dia 19 d'abril és la bona. Good vibrations. El 19 d'abril a les 20:00h. es presenta a la Casa de Cultura de Castalla un Pla per al Centre Històric. Ho organitza l'Associació d'Amics i Veïns del Centre Històric i ha participat tanta gent d'una forma o altra en l'elaboració del Pla que és impossible que ens fallen tots. És impossible que ens falles tu.

La data no està elegida a l'atzar. Al voltant d'un mes abans de les eleccions locals. Situar-ho ara és bo per demostrar a qui vaja a ocupar l'ajuntament en els pròxims quatre anys que al poble de Castalla li interessa el seu Centre Històric. No se'ns demana massa. Només estar presents eixe dia.

Com en una primera cita, només se'ns demana estar. Estar. Una senzilla demostració d'amor. En este cas pel nostre poble i pels seus carrerons. Com en la primera cita igual ens fa vergonya perquè a eixes coses sempre van els mateixos i jo no tinc costum. Perquè fins i tot en una conversa fa un temps, jo me n'he burlat dels que van, però ara és una cosa diferent. Ara t'ha de tocar a tu. No tenim res a perdre. En canvi molt a guanyar: Demostrar que el poble s'estima de tot cor el seu Centre Històric. Després només se'ns demanarà escoltar, participar de la conversa i deixar-nos dur. El que ve a ser una primera cita. Deixar-nos dur per les bones vibracions que corren des d'aquell concert a Les Parres pels carrerons i les teulades.

Una persona que m'estime, amic de mon pare, sempre em recorda que les protestes no estan bé. Que les manifestacions, les queixes públiques, les demostracions de desacord, no són bones. Entenc eixa forma de vore el món. Però ara no es tracta d'açò. S'ha acabat. Es tracta de construir entre tots i tots estan convidats. El PP, el PSOE, el BLOC. Tots hem de fer front comú. Després vindran les eleccions i amb les eleccions, com sempre, les divisions, però el moment dels compromisos és ara. La primera cita.

Per deixar de ser sempre els mateixos i saltar de ser-ne huitanta, a ser-ne dos-cents, ha de venir gent que no ha vingut mai. Veges a vore com t'ho arregles. Toca convencer, parlar, entusiasmar. Tos pares. Els teus amics. Els teus veïns. Tots aquells que tu consideres que són bona gent, que a Castalla hi ha molts i de tots els colors. Recorda al tio Edmund: "per a que les coses isquen mal, només fa falta que les persones de bé no facen res". Ací fer significa estar. La primera cita abans de les eleccions. No serà l'última!

Toni.

PD. Eixe dia a més, tindrem l'avanç d'un documental fet al poble sobre el tema. "Centre Històric Viu" és el seu nom. La gent d'Hambre i Pulgas, d'Aigua Llimó, Respeto Bajo Zero o Roque i tu ixirà de refiló. Molts altres de ple. Demanem disculpes perquè segur que alguns ixen poc i altres molt més. Però segur que ho entenen!

PD. Ni el Pla per al Centre Històric ni el documental seran notícia. La notícia serà vore cares noves, com les vam vore el dia del concert!

jueves, 24 de marzo de 2011

Matí Festiu al Cor del Poble: Dissabte 26 de Març


Quatre grups castelludets, quatre. Rock. A les 12:00h. A més, unes xarrades per centrar-nos en el tema de gent que sap. A les 11:00h. Un muntó d'enderrocs. Des de fa 2 anys. Gent pujant pels carrerets des de l'església, des de la placeta del Carreter, des de l'ajuntament. Tot el matí. Cap a dalt. Refrigeri. Un ratet, no abuseu. Filmació de video sobre les ganes de viure del nostre Centre Històric. Tot el matí, també. Veïns. Amics. Bon rotllo. Això sempre. Converses. Gent jove. Gent major. Castalla.


jueves, 3 de marzo de 2011

Enric Valor i el seu poble

Fa uns mesos que una colla de gent ve preparant el Centenari del nostre escriptor local, de Enric Valor. Moltes activitats i innumerables actes per seguir l'estela d'un escriptor com Valor. Des de contacontes, cinema, ruta literaria per la seua infantessa a Planises, conferències, exposicions, teatre i concerts. Aquests son els actes principals que envolten la nostra estima per l'escriptor de les paraules, de les nostres paraules.

A més hi hauran altres activitats per a xiquets com son carnestoltes de rondalla, gimcama pels racons valorians de castalla...i molts més. Aquest any comença amb Enric Valor, enhorabona a tots.

Programa d'Activitats


sábado, 26 de febrero de 2011

Condolences

Ens sumem a les condolences per la mort de Juan Rico que, com nosaltres, s'estimava Castalla a la seua manera.

viernes, 25 de febrero de 2011

M'encanten els partits polítics



Ara que venen les eleccions, el meu analista m'ha suplicat pel meu bé i pel seu també de rebot, que conte tot el que em ronda la cascarra abans que aquesta faça bum. M'ha dit, així en paraules planeres, Toni, açò és el que hi ha; si no ho soltes tot per la boqueta, et rebentarà alguna peça per dins o acabarà agafant-te un malet o un còlic miserere o veges tu a saber quina cosa lletja. Jo me l'he mirat d'entrecostat com qui li diu, no em faces açò, he rebufat un parell de vegades i he acabat assentint. Està bé, està bé, està bé, però després no digues.

Així que m'he assegut davant la pantallota, m'he pentinat amb la mà esquerra com si portara els pensaments de darrere cap avant, i m'he decidit a confesar-ho d'una per totes: M'encanten els partits polítics. Com vos ho dic.

M'encanta que la gent es faça simpatitzant dels partits polítics, que organitze autobusos, que vaja als mítins i moga les banderetes quan es posa el pilotet de la càmera en vermell i facen la connexió amb els noticiaris. M'encanten les persones que seleccionen per posar-se darrere del líder, líder, i fer-li de fons vivent. Com els betlems. M'encanta que s'agreguen a Camps o al cureta Alarte o a qualsevol líder, líder, com amic al "feis". M'encanta la gent que s'alegra perquè guanyen els seus el dia de les eleccions i que es passe la vesprada-nit canviant canals sense poder aguantar el somriure invencible pel convenciment absolut que a partir d'ara les coses xutaran millor.

I quan dic millor, dic millor millor. De la nit al dia, de l'infern al cel. Perquè altra cosa no, però els meus són radicalment diferents dels altres. Que ho diuen a la ràdio i ho publiciten els periòdics a lletres grans amb mesura 36. Millor significa que el meu partit, el guanyador, deixarà de demanar prèstecs als bancs i a les caixes (sobretot a les caixes) per a penjar cartells, comprar locals, fer mitins a les places de bous o pagar jornals als càrrecs interns. Millor significa que quan els bancs vullguen perdonar els diners que el nostre partit els deu, nosaltres direm que no. Que pagarem com tots la hipoteca, per no tenir pressions a l'hora de decidir.

Direm que no, com va dir que no el PSOE en el 97 quan li van perdonar 9'78 milions d'euros (BBVA), o els 5'7 milions del 98 (Central Hispano) o els 12 milions del 2006 després de 19 anys d'impagaments (BBK). Direm que no com el PSC en el 2004, quan li van condonar 7'1 milions (la Caixa). Direm que no com ERC quan les van perdonar 2'7 milions (La Caixa). O com el PP quan el 1996 va dir que no les perdonaren 2'6 milions (Caixa Galicia). O com el BNG (2 milions), Coalició Canaria (0'8), PNB (3'5) Convergència i Unió (17,6), o com IU-ICV (11,7)... I direm que no volem que ens perdonen els diners perquè si algún dia arribem a manar i les hem de deixar la pasta de totes les personetes del país per a que els bancs o caixes no s'enfonsen, o ens toca augmentar l'edat de jubilació i de rebot obliguem al personal a fer-se un pla de pensions, algú pot buscar una connexió als diners que m'han donat i les meues decisions posteriors i pot pensar que això no està be. No, no, no. Això no està gens bé. Perdonar diners, caca.

Un incís. Si algú s'ha alegrat perquè els seus són el PP i les han perdonat menys diners que a ningú, caldria recordar-li que el PP és, amb molta diferència, el que més diners rep de persones i corporacions de forma anònima i sense declarar. Ja sabeu, jo done uns quants milions al partit, a canvi de res. Però de res, res. Com a molt, alegrar-me que guanyen mentre menge roses davant la tele i veig els resultats a les notícies d'antena 3. Quina satisfacció i quins diners més ben gastats, tu.

Sona el telèfon. Un segon.

Ja estic.

Increïble. Vos ho cregueu o no era el meu analista que no pot viure sense mi. Em pregunta i jo, li ho conte. I en compte de donar-me l'enhorabona i cantar-me el we are the champions my friend o algo, em diu el tio, tu voràs. Tu voràs, m'ha dit el paio. Ho deixarem còrrer i tornem al que anàvem, que si em pose a pensar-ho no li trac punta.

M'encanten els partits polítics per la seua paxorra. Eixos si què no pateixen. I això dóna tranquilitat i bon rotllo a cabassos. Mogolló. Tanta que el PNB i el PSOE volien posar a un amiguet de president del Tribunal del País Basc i al final ho han aconseguit. El PP, que no estava massa d'acord amb la persona designada, finalment ha dit que sí. Podeu posar a eixe, ha dit, però si vosaltres trieu allà, jo trie ací. Ací significa València. No sé, posem per cas a la presidenta del tribunal de València (sí, la que ha de jutjar a Camps). El PSOE pensa que eixe cromo val més que el seu i demana que si el PP tria la presidenta en València, ells, a més, triaran la presidència del tribunal de Catalunya (que devia controlar al tripartit). I tots contents, tu. Tots excepte Montesquieu. Però qui és eixe imbècil francés?

Que bonic és formar part d'un partit polític collons. Estic pensant afiliar-me a algun. Tu saps que tranquilitat?

M'encanten els partits que van d'excursió a buscar la berena a Guinea Equatorial (tots, tu, van tots) i ja que estem, fer-li la pilota al dictador Obiang que guarda els diners del seu poble a una sucursal del banc Santander. Els guarda al seu nom, que quan Teodoro va entrar al banc i va dir que volia posar el nom de tots els negrets de Guinea a la cartilla li van dir que era impossible. I per això va haver de posar tots els milions al seu nom.

I si algú ens recorda que els partits polítics ens vam pegar molts molts anys dient-li a la gent que la llibertat i la democràcia era el primer, ara nosaltres direm que no, que nosaltres som de sucre. Que la llum i la gasofa estan per les boires i que com no fem alguna cosa la gent va a cabrejar-se molt tirant a moltíssim i faran alguna barbaritat, votaran en blanc o jo que sé. Que la llibertat i la democràcia estan bé per a nosaltres, que les fem funcionar perfectament. No veieu com açò no rebenta mai?

I tenen raó els partits. Veieu com devem afiliar-nos o presentar-nos en les seues llistes? Açò no rebenta mai. Misteris.

Toni.