VOLEM MÉS I MILLOR

Hola personetes amigues, em trobe en el desig de compartir un sentiment que m'ompli d'esperança; us explique: dissabte de vesprada, com tots sabeu, va tindre lloc una espècie de reunió lúdico-festiva d'amics aficionats a la música, amb motiu de la censura. Bé, anant pel carrer vaig trobar una persona d'uns cinquanta-llargs, no sospitosa de separatisme-comunisme ni res d'això, i, després d'explicar-li el que estava passant em va dir:
-Sí, ací es que els de fora sempre han estat per damunt, els d'ací se n'han d'anar a un altre lloc a fer allò que els agrada, però una cosa et dic: sabem que això que fan no esta bé, pero ells tenen la paella pel rabo i contra ells no es pot anar-

En un primer moment vaig pensar que la visió era demoledora com la realitat, pero quan vaig continuar el meu camí a soles, me'n vaig adonar que, tan sols un any abans, la resposta de la mateixa persona haguera segut: -si ho fan ells per algo serà- i pose la mà en el foc quan dic açò. També sé que és majoritària aquesta última opinió, però la primera és molt més significativa de què alguna cosa canvia molt poc a poc.

Amics, amigues, veins de Castalla, crec que assistim a una incipient inauguració d'un altre temps, on la gent, la unitat personal que som cadascú comença a reivindicar-se. Per què?

L'aïllament secular dels qui vivim ací respecte del moviments i iniatives socials més modernes ha passat a la Història, encara que estiguem dins del procés.
Ja no aprofiten les fòrmules paternalistes dels demócrates què, com en altres temps, no creuen en les persones, sinò què, en el fons les tenen por i intenten governar-les i no governar per i amb elles.
La ingenuitat, la voluntat de ser complaent i la tradicional bonhomia de la gent, de la que se n'aprofiten els qui tenen "la paella del rabo", de tant en tant trontollen i ja no es poden fiar d'elles.
L'imperatiu de controlar les publicacions i les emisions audiovisuals que té tot sistema basat en el control de les impressions populars comença a ser una càrrega pesada i ja no té la efectivitat d'abans. L'escampament industrial de malícia radiofònica té els mesos contats; potser siguen lustros, pero dóna igual, és el principi de la fí. (és curiós, sembla que estiga parlant de l'enfonsament d'una dictadura comunista, pero ells no són de...? dóna igual, les formes són transversals).
Ja no poden acusar a l'altre partit de, als altres de l'altre partit de, a eixos de, als quatre de, als rojos de, als amics de, als que volen "anxufase" per a, perque allò que tenen davant (i no en contra) sols són persones que tenen el seu propi criteri i volen saber i participar (no suplantar). L'única manera de acusar-les és l'insult i la desqualificació personal i a l'individu, no a allò que pensa, i açò no acaba d'estar bén vist i no és favorable.

En definitiva, com passa en la piràmide de Maslow, la necessitat de tindre un sistema democràtic ja fa temps que la vam assolir, pero volem també les formes i volem les millors formes. Ara ja dóna igual quantes majories absolutes traguen uns, si manen els altres, si s'ajunten en els altres per manar ells, si és un partit d'aço o d'allò... és indiferent: ara és l'hora de la gent.


Signat:

Una persona, o un desaprensiu, o dos, o quatre en una carretilla, o deu, quí sap...