Sempre hi ha esperança

No sé si la majoria dels polítics han llegit Spiderman. Si ho han fet recordaran la frase més famosa del còmic d'Stan Lee: "Un gran poder comporta una gran responsabilitat". Aplicat eixe aforisme a la política, significa reflexionar sobre les decisions preses i aprendre de les errades. Nosaltres, com a ciutadans, hem de recordar als nostres polítics aquelles coses que podrien fer millor o aquelles en les quals pensem que s'han equivocat. I ells, amb el seu poder, deurien ser el suficientment responsables per a no agafar-s'ho com un atac personal. "Un gran poder comporta una gran responsabilitat" li deia el seu oncle a Peter Parker. Si nosaltres ens equivoquem, ells són els que han de demostrar més altura moral, més consciència, més empatia, més paciència per explicar les coses, per demostrar-les, per fer-les saber, perquè ells són els que tenen el poder. Nosaltres som ciutadans sense càrrec, la possibilitat de canviar les coses de un dia per l'altre és seua, i per tant, major la seua responsabilitat. Aleshores llevem-nos ja la careta "d'estos van contra mi" i posem-nos la de "igual tenen raó". Ho exigim com a ciutadans, els ho exigim als nostres treballadors. Nosaltres som els propietaris de l'empresa on ells treballen (els ho recorde i ens ho recorde, per veure si entenen i entenem que no ens poden tractar com ho fan). "Un gran poder comporta una gran responsabilitat" es repeteix contínuament al còmic de la Marvel.

Comence per mi i m'aplique l'exigència de canviar de careta. De totes les coses que he escrit al blog, crec que només en una m'he deixat portar per la ràbia i la sensació d'impotència. Eixa de baix en la que suposava que la renovació de l'avinguda d'Onil amagava darrere de moltes causes reals, unes ganes inusuals de posar-se medalles (per l'enfrontament intern del PP). Això no es pot provar, per tant sobrava. Jo ho introduïa dient que era una suposició, però entenc que molestara. Ho vaig fer amb eixa intenció. A mi m'havia molestat que mai parlaren de talar, tallar o cap paraula de l'àmplia família lèxica dels llenyaters. Em vaig sentir enganyat i ridiculitzat, i l'eufemisme "trasplantarem tot allò que es puga" no em compensava de res. Fins i tot (i açò és el toc de gràcia final) un veí meu em deia que va haver de pujar el volum de la ràdio per escoltar dir al Regidor de Medi Ambient que anaven a trasplantar els arbres perquè, en eixe moment, les serres mecàniques sonaven massa fort tallant els pins baix al carrer. Si això no provoca ràbia, impotència o incredulitat que vinga el tècnic en psicologia de l'ajuntament (no sé si hi ha) i que ens faça un informe per publicar-lo a la seua plana web.

Mai vam voler convocar una manifestació com a tal, només era una reunió del tipus "i ara que fem?" (li apuntarem aquest "tanto" a un psicopedagog de nom Senador Pallero). Personalment no veia correcte fer pancartes, ni tocar pitos, ni portar flautes. Només volia juntar-nos
per a què no ens tornara a passar com ja ens ha passat tantes voltes (Castalla Internacional, les intervencions arqueològiques al nucli antic, ara els arbres trasplantats...). No ha pogut ser del tot, esperem que puga ser el dia 16 de juny (a les 20:00, casa de cultura).

I la reunió, malgrat tot, va funcionar. Vam explicar que volíem transparència, que ens agrada escoltar que hi ha informes tècnics, però que ens encantaria vore'ls (al crònica de Castalla, a la seua plana web...), que volem vore el pressupost de quant haguera costat mantenir els arbres, que a altres llocs saben quan van a fer una renovació quants arbres van a tallar, quants a trasplantar, quins van a posar després, que publicar això costa cinc minuts quan un té una web com la del Molt Il·lustre, que no som nosaltres amb el nostre temps lliure els que hem d'anar a l'ajuntament per traure informació, que són ells amb els seus grans jornals i dedicació exclusiva els que han de fer l'esforç per arribar a nosaltres i que això no costa gens, cap esforç suplementari... vam intentar explicar tot això. M'agradaria que alguna vegada em contestaren. Ho intentarem esta setmana. Intentarem anar a parlar amb l'alcalde i comentar-li tot açò (i moltes altres coses que volem saber).

Anit, una mestra de les bones, de les de recordar sempre, em va dir que estava orgullosa de mi pel que havia passat per la vesprada. Jo només feia de portaveu de molta altra gent que han dedicat part del seu temps lliure per defensar un model de poble que consideren millor. Però vaig ser egoista i em vaig quedar eixa frase per a mi només. Això, eixa opinió, va valdre tots els maldecaps, tots els mals rotllos, les desqualificacions i les ficcions que s'han creat al voltant d'aquesta reunió. M'oblide per tant dels comentaris maliciosos vinguen d'on vinguen i m'aplique en tot allò que m'han ensenyat els meus pares i els meus mestres, a lluitar per allò que consideres just, sempre respectant als altres.

Toni.

PD. Torne a llegir el text i em sona tot tant "a primera persona" que em fa un poc de vergonya. Però bé, per hui m'ho perdonaré (juju), no està mal traure l'orgull personal, sobretot quan des de fora intenten pegar-te canya i sobretot quan una mestra de les bones, de les de recordar sempre, em va dir que estava orgullosa de mi. Em val, i tant.