(...) Pero otra observación que hace el New York Times sobre el fraude fiscal y la banca es el silencio que existe en los medios de información (de España) sobre tal fraude fiscal. Tal rotativo cita a Salvador Arancibia, un periodista de temas financieros en Madrid, que trabajó para el Banco Santander, que señala como causas de este silencio el hecho de que el Banco Santander gasta mucho dinero en anuncios comerciales, siendo la banca uno de los sectores más importantes en la financiación de los medios, no sólo comprando espacio de anuncios comerciales, sino también proveyendo créditos -aclara el Sr. Salvador Arancibia- "...medidas de enorme importancia en un momento como el actual, donde los medios están en una situación financiera muy delicada". De ahí que tenga que agradecer al diario que se atreva a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica el New York Times y el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman "libertad de prensa”.
Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques a la Pompeu Fabra i professor a la John Hopkins University.
Cap dels diaris d’este país, ni de les televisions ha fet menció a una sèrie d’articles que han aparegut al New York Times sobre Emilio Botín. Cap. Es juguen la pasta si hi ha crítiques a qui posa diners per publicitat. Tan fàcil com això.
Supose que uns centenars o, fins i tot, milers de persones hauran recomanat aquest article o alguns semblants a facebook o a twitter. Probablement no siga prou, però s’ha de dir que fa uns anys, haguera estat impossible.
Eixos comportaments clientelistes es repeteixen a totes les escales. A nivell local, amb la premsa comarcal, les coses sempre han funcionat més o menys igual. Els ajuntaments sempre han intentat utilitzar la publicitat i la informació com a instrument per pressionar o fer amics. Si alguna cosa no encaixava, una telefonada, un recordatori. O si volíem que encaixara, un número especial (pagat per tots).
Ara, la premsa tradicional està en crisi. Cada vegada es compren menys periòdics i això fa que cada vegada es depenga més de diners aliens. No sé si el procés de caiguda de la premsa va de la mà amb el descrèdit dels partits tradicionals, però allà van els dos costera avall. Cuesta abajo en la rodada, que cantaria Gardel. Com diu Javier Gallego, probablement estiguem preparats per a la caiguda dels grans partits, però no tinc tan clar que hi haja un model ja per substituir a la premsa tradicional. Qui va a pagar per les notícies a partir d’ara? Qui està disposat a posar diners per a que la premsa no haja de dependre dels diners d’altres (i de les seues intencions)?
Estem vivint el començament d’un moment històric (així, com sona) i no sabem encara ni qui va contar-nos-lo, ni com va a fer-ho.
Toni.
No hay comentarios:
Publicar un comentario