Alguna cosa no xuta

Ens diferenciem d'altres Estats, 

en el fet de considerar un inútil 

a qui no pren part en aquests assumptes.

PERICLES 

"Algo va mal" és el realista títol que li van posar al llibre de Tony Judt sobre la socialdemocràcia; una defensa de l'Estat del Benestar en estos temps turbulents de tempestes i enfonsaments. Som de l'opinió que partir d'una teoria preestablerta, per buscar només els arguments que li encaixen, és jugar amb les cartes marcades. Però com eixa trampeta ve a ser un clàssic del joc, fins i tot, en obres ben insignes i en autors plens d'homenatges i el llibre ve signat per algú que sap de deveres, jo, cap a dins.

Que algú que ha donat classe a les universitats d'Oxford, Cambridge, Berkeley o Nova York, dedique un llibre per explicar que la socialdemocràcia no és tan dolenta com la pinten és simptomàtic del clima que hi ha a diferents latituds acadèmiques. 

Aquesta modèstia en les metes, ens ha guanyat per a la causa. Bé, això i el que conta i com ho conta. 

Anem allà i citem la més genial de les parts: 

"Necessitem lleis noves, sistemes electorals distints, restriccions als grups de pressió, i al finançament dels partits; devem donar més (o menys) autoritat a l'executiu i trobar la manera de que les autoritats, elegides o no, escolten i responguen a qui són la seua base i les paga: nosaltres. 

Tot això és cert. Però tals canvis han estat en l'aire durant dècades. Ja deuria estar clar que la raó per la qual no s'han produït, o no funcionen, és perquè els concebeixen, dissenyen i posen en pràctica les mateixes persones responsables del dilema (...); com va assenyalar Upton Sinclair fa un segle: És difícil que un home entenga alguna cosa quan el seu sou depén de que no ho entenga."

Altra part impagable. 

"Si seguim sent grotescament desiguals, perdem tot sentit de fraternitat (...) i la fraternitat és una condició necessària de la pròpia política. Des de fa molt es considera que inculcar el sentit d'un propòsit és la pedra angular d'una societat. Actuar junts per a trobar una meta compartida és una font de gran satisfacció en qualsevol activitat, des dels esports no professionals fins els exèrcits professionals. En aquest sentit hem sabut que la desigualtat no és només preocupant des del punt de vista moral: també és ineficaç. (...) 

Hi ha nombrosos indicis que demostren que, fins i tot qui està ben situat en les societats desiguals, serien més feliços si la fractura que els separa de la majoria dels seus conciutadans es reduïra de forma significativa. Per descomptat, se sentirien més segurs. Però no només és una qüestió d'egoisme: viure prop de persones la condició de les quals representa un retret ètic permanent és una font d'incomoditat fins i tot per als rics". 

Aquest final ens podria posar irònics, perquè tot el llibre sembla escrit directament per a una part molt gran de la societat americana i això fa que a vegades adopte un "to Spielberg", de bon rotllo i confiança en les persones que per estes terres està molt mal vist. No seré jo (que vaig anar a vore War Horse i a penes em vaig avergonyir) qui el critique per això. 

En definitiva, llibre recomanable, sobretot per aquells que volen trobar arguments sòlids (i eixir de les  obvietats de sempre) en defensa de l'Estat del Benestar. 

Toni.