lunes, 18 de febrero de 2013

Quan arribe el coneixement...


- Estic bloquejat, escriu-me un paràgraf de començament de post i jo l’acabe com siga. L’emprem com a metàfora d’altra cosa.
- Un començament?
- Una història, el que siga. 
- Però és que jo sóc massa realista per inventar-me alguna cosa.
- Conta una història real.
- Mira, saps que pots fer? 
- Digues.
- Utilitza aquesta conversa del wassap.
- Vinga, va escriu-me un començament
- Bé... ara t’ho envie
- Tens deu minuts!
- Deixa’m, que estic creant!

- Ja han passat els deu minuts!
- Però si ja t’ho he enviat! Ho tens al mail.
- Pensava que anaves a penjar-ho com a esborrany. 
- Ni de conya. 


"El problema és que no tinc memòria. Però zero total. Perquè pense en paraules divertides (“la jerga”) i sempre ixen records i historietes associades als records i personatges que d’alguna forma donen vida a eixes paraules. Però no ixen fàcil. Només recobre la memòria quan estic amb les persones que toca. Així que, inevitablement, cada paraula curiosa només m’ix si tinc davant o em parla la persona que la va dir en el seu moment. Aleshores sempre estic esperant que la gent aparega i així reprendre un poc el llenguatge. I amb el llenguatge, els records, les historietes que serveixen per a moments en els quals no saps que contar..."

Igual que a vegades ens fan falta certes persones per a que li donen a l’interruptor i sone el clic dels records que posa en funcionament les històries i les paraules genials, ara més que mai, ens calen les persones que connecten el on del sentit comú. Com diu Olga Rodríguez, “Cuando llegue la cordura nos gustará pensar que llevábamos años participando de ella". I eixa frase sona com una càrrega de profunditat de la bogeria dels últims anys. 

En els últims temps ens ha faltat la presència d’eixes persones. Eixes persones que ens recorden les paraules, les gracioses de "la jerga" (que ens obrin les portes a les històries genials) i les altres, les del seny i el coneixement. 

Hui precisament un alumne ha preguntat en classe mentre comentàvem el caciquisme i el clientelisme de la restauració: D’ací uns anys també s’explicarà la crisi que estem patint hui? Ha preguntat l’insensat amb la clarividència de qui sap que igual ens hem d’avergonyir d’ací un temps. Amb la clarividència de qui mira fa un segle i veu totes i cadascuna de les errades i els paranys en els que va caure aquella gent. 

Quan vinga el coneixement, que esperem que vinga prompte, a tots ens agradarà haver estat en el lloc correcte.  


Toni.


PD. Benvingut siga el consell de participació ciutadana! Hip hip hurra! Com a model d’estructura de participació (de tants que hi ha) igual no és el més encertat, però com a declaració d’intencions és tan positiu que encara notem la briseta fresca... Eixe ventijol que només sentim quan algunes cosetes canvien.  

No hay comentarios: