La democràcia no té secrets (la nostra sí).

Portem un temps de sorpresa en sorpresa (agradables). Allà on anem, allò que llegim, curs que fem, sessió de treball on participem o història on ens involucrem... sempre hi ha algú que sap molt (anava a dir un ou), que acaba donant força a alguna teoria d'eixes que nosaltres repetim fins l'extenuació. I eixa gent ho afirma sense rubor i públicament amb eixes paraules tan ben dites que sol utilitzar la gent que sap molt (anava a dir un ou) i això ens reforça nosabeuquant en els nostres pensaments.

Malgrat el nostre egocentrisme (ja conegut pels quatre que encara ens passem pel bloc), sempre que ens passa una cosa d'estes que ens deixa en bon lloc, ens obliguem a fer un procés d'advocat del diable. El primer que hem pensat ha sigut: Ja està, ja fem com eixa gent del PSOE que llig el País i eixa gent del PP que llig el Mundo o la Razón. Clar, tot el que escoltem i llegim ens encaixa, perquè sempre llegim coses del nostre rollo. Aixina un bovo, que dirien a Castalla. 

Però resulta que no. Que a voltes als ponents no els triem nosaltres. Ni tots els cursos que fem, els fem sempre per voluntat pròpia. A vegades a les lectures arribem per deriva interna dins de twitter en pla surfer i les seues idees no sempre les escriu gent que nosaltres consideraríem pròxima. Per tant no deu ser el cas. Anem a poder posar-nos una medalla més, amb el que ens agrada això.  Suertudos! que diria Forges.  

L'últim exemple d'aquestes confirmacions meravelloses que comentem (aquest cap de setmana ens ha passat com a tres voltes), ens l'hem trobat a un article d'Enrique Dans. Per a qui no el conega, Enrique és un gurú d'estes coses tecnològiques que ens agraden i abrumen a parts iguals (160.000 seguidors a twitter). Al seu bloc, de visita obligatòria (entreu, entreu i voreu), el professor Dans torna a deixar fatal als partits i grups polítics que estan organitzant a Espanya la llei de transparència. Però la frase que ens haguera agradat escriure i que hem considerat una de les nostres diu així: La legislación sobre transparencia es absolutamente fundamental. Hablamos del derecho (repetimos, DERECHO) de consultar cualquier documento, sin trabas burocráticas que conviertan el acceso en un proceso tedioso, en una especie de “favor” a los ciudadanos que es concedido “graciosamente”.  Ens encanta que algú que sap confirme les coses que hem defés sempre! 

Si les preocupacions dels polítics foren les coses importants, com la qualitat de la democràcia, açò del que parla Dans, seria bàsic. Mentrestant, a Castalla, continuarem llegint revistes i planes web pagades per tots que canten la glòria d'uns pocs, i la gent continuarà unes setmanes més (o mesos o anys) sense informació de despeses en suites, concerts i sopars. 

Els rebuts donen més informació que les fotos, però les fotos... és que les fotos... eixes fotos a tot color d'una inauguració o una activitat multitudinària... és que se'ns beuen l'enteniment.

Hi ha una llei no escrita, però que deu ser llei perquè s'acomplix amb precisió matemàtica, que diu així: Els governants d'un partit s'assemblen moltíssim més als governants del partit contrari, que als seus propis votants. S'assemblen tant que els votants comencen a confondre'ls. Eixes coses que té la política. 

Toni.