Els partits grans i la gent menuda

El ministre de finances proposava una nova reforma fiscal. Perquè ell ho valia i perquè es necessitava un nivell d'ingresos major. L'Estat tenia una sèrie de despeses que cobrir i un dèficit important. La nova fiscalitat que proposava el ministre suposava, entre altres coses, que les classes privilegiades havien de contribuir amb força amb els nous impostos a la propietat. Una novetat.

Els privilegiats es neguen. No havien pagat mai i no anaven a començar a fer-ho ara. Afirmen que eixos nous impostos serien un drama per a l'economia. Inaplicable, inadmisible, inacceptable és poc. Protesten davant del rei i Lluís XVI no veu altra solució que convocar els antics Estats Generals. Una assemblea on reunir als tres estaments per intentar buscar solucions a la crisi. Els dos estaments privilegiats (nobles i església) saben que van a guanyar.  El sistema electoral (?) només permet un vot per cada estament i ells van a imposar-se 2 a 1. Victòria previsible. Estaven en crisi i si els tres estaments havien de decidir qui anava a pagar, els dos que no pagaven mai ho tenien clar: la crisi anaven a pagar-la els de sempre.

Però els de sempre, mira per on, en aquell moment van dir que no. No. No. No. Un no per cadascun dels membres del Tercer Estat. I eixe no va passar a ser multitudinari en els carrers de la capital, i en milers de pobles, viles i llogarets del territori francés. És el començament de la revolució francesa. Versalles i París. 1789. 

Més de dos segles després, els nostres Estats Generals (el nostre parlament, les nostres corts), en aquest cas, votades per tots, han de trobar solucions a una nova crisi. La proposta que fa el nostre ministre de finances no és exacta a la que va fer el ministre de Lluís XVI. És més bé una proposta contrària. El nou ministre de finances, elegit pels ciutadans (sic), planteja directament que paguen els de sempre. Sense perdre més temps en reflexions majors, ni en intents més profunds. És més fàcil; s'ha acabat. 

Què ha passat en aquests temps per a que un ministre absolutista, elegit per un rei absolut en la França de l'antic Règim intentara una solució que perjudicava als privilegiats i dos segles després, davant altra crisi, la solució dels governs elegits pel poble siga que paguen els de sempre, (el poble que els vota!). Què ha passat en este temps per a que un sistema més just que aquell (ho és), continue elegint solucions injustes al seus problemes? Què ha passat en aquest temps per a que un sistema encara injust com el nostre (ho és), intente perpetuar les seues injustícies i no semble tenir, ni trobar instruments per eliminar-les? Què ha passat en els últims anys per a que els dos grans partits que no volen modificar el sistema per fer-lo més just, siguen els qui obtenen una victòria darrere l'altra (De 18 a 20 milions de persones han votat als dos partits majoritaris en les últimes convocatòries d'eleccions.)  

Perquè exemples d'injustícies del nostre sistema democràtic en tenim mil. Podríem parlar de les llistes tancades i l'obligació de votar a persones triades per quatre, podríem parlar de com això condiciona decisions (no t'han votat a tu, han votat al partit, per tant has de votar el que diu el partit), o podríem parlar del control dels partits polítics de la justícia (Montesquieu desterrat) o de com el sistema de partits ascendeix a qui és més dòcil amb les seues pròpies jerarquies, no als més preparats, o podríem parlar de la responsabilitat dels partits polítics davant la crisi amb el paper a les caixes d'estalvis o amb l'especulació immobiliària...

I podriem parlar d'economia pura i dura. Com deia Groucho Marx, "jo no sé res d'economia però sé que quan la gent de Nova York dona de menjar a les palomes, és que l'economia va bé i quan les palomes donen de menjar a la gent de Nova York, és que l'economia va mal". Ara, l'economia va mal.

Aquest mes de setembre han pujat l'IVA. Un impost a les transaccions comercials. Aquest impost oscil·la entre el 4 i el 21% del preu del producte. Però, atenció, no hi ha impostos per a les transaccions financeres. Així, com sona. Si en compte de comprar una barra de pa o un llibre o una entrada al cine, volem comprar accions, opcions o derivats, el impost que sembla que va a aplicar-se és del 0'2% (ara mateixa no paguen impostos). No hi ha impostos per a les transaccions financeres, no hi ha impostos per als privilegiats. Els causants de la crisi, bancs dedicats a la compra-venda i resta de classe privilegiada que té el suficients diners per especular, no paguen impostos com la resta de mortals. 

Els impostos progressius a les classes altes, que algú podria utilitzar com argument contrari, es desfà amb la realitat dels paradisos fiscals. Els grans privilegiats es neguen a pagar més. És inaplicable, inadmisible, inacceptable, deuen pensar. Si intenten fer-los pagar més, s'ho emportaran a Gibraltar, a Belice, a Andorra, a Suïssa. S'ho emportaran a altres països que els cobren menys, per invertir, per especular, per viure. Ja ho fan. 

I aquells que poden lluitar per canviar això, no pensen fer-ho. Ens tendrien del seu costat, però a ells les dona igual. Ara mateixa ja tenen vint milions de vots del seu costat. Per a que volen més suport? Els polítics que ocupen el govern, ni parlaran d'aquests temes. Vindran eleccions i ens haurem de tragar tota la seua xerrameca inacabable, les discussions absurdes, els temes estèrils. Els qui deurien plantar-se i dir que no, només fan que dir que sí. Sí. Sí. Sí. Un sí per cadascun dels membres dels partits que han governat a aquest país (i molts altres). Un sí a eixes injustícies avalat per vint milions de vots (i centenars de milions en altres llocs).

Per què continuen i continuaran votant-los? Perquè ens han fet creure que els seus enfrontaments són importants. Què hi ha una diferència substancial entre un partit i l'altre i l'altre i el d'abans. Si només hi haguera un partit, un monarca absolut, la gent eixira al carrer exigint llibertat (no tots, no sempre). La ficció és crear-ne dos i parlar només d'allò que els diferència, encara que les semblances siguen infinitament majors.

Després només queda que facen sonar les bombes i tots, correm a amagar-nos a la nostra trinxera. Uns a un costat i els altres a l'altre. Es posa a tota castanya els altaveus de la premsa i la televisió i s'asseuen a esperar que ens agrupem al nostre bàndol, protegits al búnquer pel "nostre" partit. Sempre ho fem. En una discussió, en un enfrontament, en un debat, enseguida busquem qui és el nostre. Mirem a l'altre costat de la trinxera i destilem odi. Les cares del partit que hem elegit com a propi, fins i tot, ens sonen més simpàtiques. Més "nostres". Així som. Així mantenim les injustícies.

Però ja està bé. Ja va arribant el moment de parar, d'aturar-nos un poc, de no fer cas del soroll dels altaveus per molt fort que sone i analitzar-ho tot des de fora. La tensió de les bombes no ens deixa pensar amb tranquilitat. Però hem de trobar el lloc i el moment. Les injustícies estan, només hem de parlar d'elles per fer-les visibles. Ells segur que no ho faran.

Toni.

PD. Tot el món parla de l'últim plenari al poble. No l'hem vist. Ens fa una miqueta de vergonya només pensar-ho. Pel que hem escoltat dos coses són evidents. Si en compte de comportar-nos com a persones, volem comportar-nos com a polítics, al final passa el que passa. L'altra és que es van llençar acusacions greus. Algú deuria pensar en deixar-s'ho després d'això. Si es pot provar uns, i sinó, els altres.