Metabloc

Una comparació entre la crisi a la França prerevolucionària i la situació actual (glups). Ai senyor, que algú ens diga alguna cosa ja, que sembla que estem perdent la vergonya i la decència, sobretot la decència (si és que no l'havíem perdut fa temps).

Com amb la política local estem de baixò (de "bajona" diu ella sempre i m'encanta eixa paraula), al final ens fiquem en unes coses...  

Al principi l'article era més curt. Però com a que no s'entenia massa. Li'l donem a llegir i ella ens diu que està bé, està molt guai, (sempre ens diu que està bé i que està molt guai) només hi ha un tros o dos que no sé. No estic molt d'acord. Diu ella, com llevant-li importància. Com llevant-li importància a no estar d'acord. Amb nos!

Com sempre volem tenir la raó i intentem convéncer a qui discrepa amb mil arguments que ens hem anat elaborant mentalment en algun moment d'epifania entre capítol d'Aaron Sorkin i capítol d'Aaron Sorkin, no em queda altra cosa que preguntar. Ja sabeu. 

Jo: Quins trossos? // Ella: Quins trossos què? // Jo (intentant no perdre el control): En quins trossos no estàs d'acord? // Ella: Ah, igual té, no té importància. // Jo: Ja, ja ho sé, però... quins trossos són? Quins trossos!

No per res. No és una qüestió només dictatorial. És una qüestió de rebre una crítica constructiva i d'aprendre de les errades i bla, bla, bla, eixes coses que solen dir-se quan un vol enganyar-se a sí mateixa. 

Al final semblava que, pel que havia escrit en l'esborrany de primer article, jo semblava quasi que era un discípul de Bossuet, lloant les glòries de la monarquia absoluta. I jo, que no, que no, que jo només volia aprofitar l'època de la revolució a França (que m'encanta explicar), per a aproximar-la a hui en dia. Aprofitar la història per a alguna cosa, vaja. I em pose a corregir, més que corregir ampliar, aclarir, afegir, sumar. Com si hi haguera molt en comú amb aquella època de guillotina enmig de la plaça i decapitacions col·lectives, amb aquesta amb Telecinco i reality shows. Què poca vergonya.

Però clar, tot ho fiem al sentit comú que ens fa de gel en la coctelera. Després, els altres ingredients tampoc ajuden massa; a saber: la línia didàctica que ens ve per defecte profesional (nivell adolescència terrible), les tendències innates a crear i desfer subordinades per fer-ho comprensible, el desconeixement de les mínimes regles del món de l'assaig i el rebuig conscient a no llegir res que no siga ficció que ens dona un nivell de profunditat en l'anàlisi de tertulià benintencionat (valga l'oxímoron).

I ara, acabe de fer una metàfora de coctelera i ingredients. Intente pensar-ne altres, perquè esta ja l'he utilitzada. Les peces del tetris que van encaixant i formant l'article, els ingredients del putxero que posem a bollir... no sé, estic espés i dubte, però al final em quede amb la coctelera. El soroll del gel contra el metall quan l'agites em mola, com si fóra un cervell mig buit on resona quan penses. I eixa és una imatge poderosa. Les imatges poderoses cal aprofitar-les, per tant, continue amb això.

Després ho agitem i ho servim en copa xula i en format post. Baix està el resultat. Ha eixit el que ha eixit. Que voleu que vos diguem? Tretze paràgrafs que es poden resumir en que estem en un sistema injust i millorable, i quanta més gent parle d'això, millor, perquè ni els mitjans ni els polítics van a fer-ho.   

Prou! (gran paraula per cridar-la).

Toni.