martes, 28 de agosto de 2012

Política i cultura. Altre jardí.


... las frecuentes fisuras en los monolíticos discursos hace que los de un bando puedan encontrar apreciables algunas de las obras que se escribieron en el contrario, y al revés, ya que la literatura, por suerte también para todo el mundo, se ocupa principalmente de fisuras. 
Las Armas y las Letras. Andrés Trapiello. 

Si intentem recordar, podríem partir del llibre de Trapiello del que traem la cita que encapçala aquest post, o del treball monogràfic d'una alumna que relacionava el rock i les ideologies, o fins i tot de les pel·lícules de Woody Allen on personatges brillants culturalment, són un desastre en la seua vida privada; però el tema ha tornat al prime time de les nostres cavil·lacions per les autoreflexions sobre l'article anterior (l'egocentrisme no ens desapareix ni amb estes calors, que mira que això és fort). I el tema és: és possible gaudir culturalment d'algú que no ens encaixa ideològicament o personalment?

Només plantejar-ho, ací els reis del dubte, sabem que no anem a trobar una resposta unificadora. Si mirem lluny, sempre que sorgeix el tema de la relació entre cultura i ideologia, tradicionalment solen sorgir noms com el de Céline o el de Leni Riefenstahl (vinculats ambdos al nazisme). El feixisme, l'encarnació del Mal més absolut en occident, erosiona de tal manera les obres d'antisemites com Céline, que ningú pot apropar-se als seus escrits sense abstraure's totalment d'eixa imatge prèvia. Riefenstahl probablement siga un cas diferent. Els seus documentals, el seu estil, encaixava totalment amb la ideologia nacional-socialista, glorificant-la, i això dificulta, quasi impossibilita, la defensa de la seua obra cinematogràfica.

Personalment, i amb les meues tradicionals ànsies de punxar al personal que té les coses clares, m'encanta el cas del Clint Eastwood director. El tio Clint, va ser alcalde del seu poble com a representant d'eixe dimoni amb trident que és el partit republicà. I jo, admirador incondicional, és que veig Místic River i no puc deixar de pensar que també parla de política internacional americana i de les errades de saltar-se la justícia de forma unilateral, per exemple. A vegades també utilitze a Polanski, però com la seua tara va ser en aquells liberals seixanta, no em funciona tan bé com la de Harry el Sucio.

Però tot això ens para lluny. Si venim prop, és quan comencen els problemes, perquè ens podem ficar en un jardí. Acostumats com estem a xafar floretes i bones relacions (al final tots estaran farts, comencem a estar-ho nosaltres d'este paper que ens hem autoadjudicat), crec que no diríem cap falsedat si afirmem que la dreta ací s'ha manifestat sempre per separar política i cultura. Fins i tot, en ocasions li ha servit com a autodefensa: qualsevol crítica, suggerència o opinió en diferents àmbits socials, culturals o fins i tot festers, era contraatacada per la cançó, esteu fent política. I ja no hi havia més que parlar. Tot era política, perquè tot és política d'una manera o altra. Tots en fem. La dreta amb la separació i l'esquerra amb els seus dogmes.

Per què l'esquerra també té els seus dogmes. La música, la literatura, el cine, la cultura en definitiva, que no té una implicació ideológica clara, passa a ser de dretes. Automàticament. Ja sabeu, si no es critica el sistema de forma pública, és que s'està defenent-lo. Molts han escrit que la cultura d'esquerres d'este país va agafar cos contra Franco i quasi quaranta anys després continuen amb la mateixa música. A Castalla recorde el conflicte de la celebració de les escoles valencianes i recorde el condicionant de l'ajuntament per subvencionar-les (buf): que els grups musicals que es portaren no feren política a les seues lletres. Recorde els meus intents mentals per trobar grups en valencià sense vincles clars amb el nacionalisme d'esquerres. Recorde no haver-ne trobat.

Amb aquest plantejament, els actes culturals passen a ser un arma de doble fil, perquè l'esquerra al País Valencià té els seus tòtems clars: uns concerts d'Obrint Pas, Al Tall o Llach -glups-, una conferència de Joan Francesc Mira, un monòleg de Xavi Castillo, un recordatori a Enric Valor, o un aforisme de Joan Fuster, tots amb víncles polítics i ideològics meridians. Eixa identificació tan forta, la dreta la concebeix sempre com un atac. La cultura ha d'estar neta de tota interferència ideològica, afirmen. Fins i tot, si fa falta controlar per mantenir esta separació, es controla. En este poble i en democràcia, ha hagut il·luminats a l'ajuntament que demanaven les lletres dels grups per anticipat per evitar contaminacions polítiques. Mentalitat hereva directa del franquisme més totalitari.

I en eixes circumstàncies ens trobem. Amb mig poble que es queixarà si algú diu alguna inconveniència política des d'un escenari. Amb l'altre mig, esperant-les perquè per a ells la cultura és indisoluble a la causa ideològica. Amb gent que afirma amb serenitat que la música clàssica, la sarsuela o totes les influències del flamenc són de dreta, són cultura dels altres. Amb gent que no acaba d'entendre que la cultura, quan s'identifica ideològicament, també és cultura. Amb gent que es negaria a veure, posem per cas, a Pérez Reverte parlant de novel·les d'aventures perquè és nacionalista espanyol o a Vargas Llosa parlant de literatura i adjacents perquè és liberal (en el sentit dolent de la paraula, no en el que hem utilitzat per a Polanski). Amb gent que no aniria mai a una representació de Xavi Castillo perquè ataca als seus. Amb gent que exposa públicament que quan el contracta un ajuntament és una qüestió de normalitat democràtica (cada volta que ho pense...).

I en quin mal lloc ens deixa a nosaltres tot això. Serà que no tenim conviccions fortes. Serà que ens vam creure a Maalouf (Identidades Asesinas) o a Trapiello (Las armas y las letras). Serà que ens deixem dur pel vent que més bufa. Serà que no tenim unes arrels firmes que sentim com a propis i això fa que no ens escandalitzem ni d'una cosa, ni de la contrària. Serà que la nostra bona voluntat fa que ens enganyen els del trident. Serà que ens han educat a tres bandes: l'escola, la família i les circumstàncies. Serà que tenim una cultura borda, d'empelts d'ací i d'allà, i que no acabem d'encaixar en eixos motles on molts descansen tranquils o combatius. Serà.

Al final pense que si que ens hem respost a la pregunta. Increïble.

Esperem els diàlegs ara que sembla que s'animen!

Toni.  

14 comentarios:

Lusa dijo...

ENHORABONA de veritat, excelent la catarsis.

Anónimo dijo...

dos post de alto nivel!! La veritat es que crec entendre el que plantejes al primer post amb lo de "normalitat democràtica", que solta Xavi Castillo en un dels seus monòlegs, i sense ser un xiste!!

Però per altra part també s'enten per què la gent comenta dient que és injust o la reflexió que fas és injusta. I ho entenc per què pense que són dos cares del mateix tema. És injust quan portem més de vint anys amb una programació cultural alient a tot, fora de òrbita, antiga, o si volem casposeta (glups). Ara toca el moment de desfer-se d'això, és ara o tal volta mai!

El problema ve quan continuem amb el mateix sistema unilateral, partidista, tancaet...Per què al final la cultura no crec que siga el que un partit diga que és cultura i que no ho és. Sino pobreta, que poca cosa... i tampoc té per què un partit programar en base als seus, la seua ideología, sino pobrets nosaltres sempre darrere dels que governen, de uns i altres. És això últim la famosa "normalitat democràtica"?¿ Ufff esperem que no, i pensava que el Xavi Castillo tenia sentit de l'humor...en fí

No pose el nom per no perdre amics al face!

Anónimo dijo...

Molt bo el post, per comentar alguna cosa:

“grups en valencià sense vincles clars amb el nacionalisme d'esquerres. Recorde no haver-ne trobat”
També cal apuntar que el simple fet de cantar en valencià, ja fa que t'identifiquen amb una ideologia.

“Amb mig poble que es queixarà si algú diu alguna inconveniència política des d'un escenari. Amb l'altre mig, esperant-les perquè per a ells la cultura és indisoluble a la causa ideològica”
Jo ho deixaria en un 25 %, 25% la cultura de l'altra meitat passa pel fútbol, el tomate o el bar.

“Serà que ens han educat a tres bandes: l'escola, la família i les circumstàncies. Serà que tenim una cultura borda, d'empelts d'ací i d'allà, i que no acabem d'encaixar en eixos motles on molts descansen tranquils o combatius. Serà.”

Igual que no existeix el centre en política tampoc existeix la neutralitat cultural. Igual que no és comparable el Barça o el Madrid amb l'Hercules o el Castalla, tampoc podem comparar una cultura de dretes institucionalitzada des de la transició com és el folklorisme blavero, la caspositat de canal 9, la imatge de Julio Iglesias promocionant el valència, i la ocultació o marginació d'escriptors, musics, o teatres en la llengua pròpia. Hi han discursos amagats que volen eixir a la llum, i la censura provoca en alguns casos un discurs més contundent. Una posició legítima.

Ja hem vist com es comporta el partit governant amb RTVE: ara que estàs aprofita i porta als teus, que després vindran els altres i tancaran el grifo. Això s’hauria d’acabar, però ara mateixa funciona aixina. Estaria bé disfrutar de la cultura que naix de les fissures d’una ideologia política, faltaria més. De fet esta és la més interessant, i on poden sorgir coses noves. Pero això dependrà del grau de cultura democrática d’una societat . De la capacitat per acollir la diversitat de plantejaments culturals que deixen entreveure un posicionament polític respecte a alguna temática d’actualitat o no.
Una cita que m’agrada

“Tot el art és polític, de lo contrari, només seria una decoració (...) si els artistes no tingueren res a dir, fabricarien sabates” (peli Anonymous).

Jose dijo...

Hay materias que claramente deben mantener una relación distante con la política, pero son escapartes demasiado apetitosos. Deporte, festejos, ocio y tiempo libre, CULTURA... son materias que se pueden desarrollar y coordinar desde entidades INDEPENDIENTES sin ánimo de lucro. No se necesita un cargo público que, en muchos casos, no tiene la experiencia ni capacitación mínima requerida y que solo busca la foto o la justificación del puesto por el que quiere cobrar.
El tiempo y el poderoso dinero público ha hecho que la política fagocite o censure aquello que en otro tiempo surgía al margen de ésta, independientemente de su relación o crítica al gobernante de turno. Entre otras consecuencias, la politización provoca un escandaloso incremento de costes y el descalabro de la eficiencia en la producción de actividades.
Actualmente sufrimos las consecuencias de desmanes y despilfarros, pero, como coloquialmente decimos, el político no quire “soltar el mos”. Deberían ser ellos los que impulsaran y apollaran la creación de entidades realmente INDEPENDIENTES sin ánimo de lucro en las que pueden participar e influir personas de todas las sensibilidades. Quizá de esta forma se pueda corregir algunos de los defectos que comentáis.

Saludos
Jose

PD.
Hay políticos que en sus programas electorales prometen participación y defensa de las propuestas que surgen de entidades INDEPENDIENTES cuando reciben un adecuado respaldo. El incumplimiento de las propuestas electorales nos da a entender que solo sirven para embaucar a los votantes. La política no es una mentira, pero hay políticos que sí son mentirosos.

Anónimo dijo...

pot ser aquesta frase d'un dels comentaris siga de les més encertades "Estaria bé disfrutar de la cultura que naix de les fissures d’una ideologia política, faltaria més. De fet esta és la més interessant, i on poden sorgir coses noves. Pero això dependrà del grau de cultura democrática d’una societat . De la capacitat per acollir la diversitat de plantejaments culturals que deixen entreveure un posicionament polític respecte a alguna temática d’actualitat o no."

Però és tan certa com irreal, ja que la cultura que ix de les fissures ideològiques normalment no és la que parteix d'una programació cultural d'un ajuntament, ho sent, però és així.
Si parlem dels fets, que vinga Xavi Castillo ara al 2012 em pereix que és lo mínim, a partir d'ahí hi ha molta més cultura, moltíssima...que ve de baix, que no ix facilment, que encara està per descobrir...

I sí existeix la cultura que encara que és comprometuda és cultura per a tots, universal. També és deveres que ahí arriben uns poquets no tots saben compaginar ideología i cultura sense deixar de costat alguna de les dos. Però bueno, només hi ha que llegir a Julio Cortazar i el llibre De Manuel per aclarir-se un poquet més...

Per cert, enhorabona pel post!

Anónimo dijo...

Que bons els comentaris, ja era hora que parlara la gent un poc! I que boniques són les festes! juju.

M'ha encantat això de "no pose el nom per no perdre amics al face". Però no patisques, a voltes val la pena...

I la cita de la peli "anonymous", molt bona. Haurem de llegir a Cortazar també, que eixe no el tenim.

Respecte a les "fisures", si no recorde mal, és una de les tesis del llibre de Trapiello. Trapiello afirma que en guerra civil, que molts escriptors s'han de posicionar ideològicament en un bàndol o altre, és, en eixos tres anys, quan pitjor literatura escriuen. És la més panfletaria, la menys profunda, ja que no poden distanciar-se de l'ortodòxia i s'han d'ajustar a un discurs. Sense distància no hi ha autoironia, és una literatura més plana, més maniquea.

No sé si és igual en la música. Supose que és més complicat. Perquè hi ha tan grup que encaixa en la ortodòxia d'un determinat pensament que supose que serà més complicat trobar les fisures i la distància necessària per riure't de tu mateixa...

Uf, que m'embolique. Bona nit a tots!

Toni.

jordi dijo...

S'imagineu un grup que cante "Arriba las cadenas!"
No se, però es que em pareix a mi que fins i tot els grups "poperos" amb Fito com a màxim exponent, són d'esquerres.
O vos penseu que el Rompe los Cristales de Platero y Tú amb Fito al capdavant era per fer la gràcia?
L'immensa majoria d'artistes són o almenys promouen una forma de pensar d'esquerres.
I els que no ho fan es poden contar en els dits de la mà i ja els han portat tots a Castalla: Maria jesús y su acordeón, Manolo Escobar.... hahah
Eixe és el màxim exponent de la cultura de dretes! es que no hi ha més!!
Fins i tot Estopa i Melendi són d'esquerres!

Anónimo dijo...

A Lusa li podeu fer arribar les vostres peticions sobre grups i artistes en esta web:

https://sites.google.com/site/culturaipatrimonicastalla/fes-la-teua-proposta-cultural

Si arriba o no arriba el pressupost és altra cosa, però no deixeu de demanar.

Igualet que amb el PP, "itat"?

Anónimo dijo...

Toni, se que no ve a cuento, pero es que este blog es un dels poquets altaveus que te el poble.

Respecte a la necesitat de cambiar les festes de fetxa, a llegit en altre blog, i ma paregut interesant posaro açi.

"Lo que tenen que fer es passar les festes de una volta a uns dies fitxos i deixarse de bobaes, l'Entra deuria ser sempre el primer divendres del mes de Septembre, bo pa la gente que treballa fora i no pot eixir, bo pa la gent que estudia i te examens en eixes fetxes, bo per a les empreses, bo per a les barets i restaurants, bo per a les comparses que no perdent tanta gent per el cami, a vore si algu li obri els ulls a la gent de l'Agrupacio i fant lo que toca, ara que van a cambiar Sant Jaume a disabte perque u a dit el Rati, aprofiten i cambien les festes tambe, abans de que vinga el Rati, el Tete i demes a possarles quan a ells les vinga ve, au, Bones Festes a tothom."

Ferran Martínez dijo...

Toni i la companyia,

Sé que no t'he de convéncer de les bondats que comporta la diversitat d'idees, d'opinions i de gustos. És bo que la gent puga triar, i que hi haja artistes de diferents estils... i també de diferents missatges si és que en volen llançar.

Jo, personalment, no sóc dels que classifiquen els artistes entre "de dretes" i "d'esquerres". Quan veig una pel·lícula en castellà, una obra de teatre en castellà, una cançó en castellà, una revista en castellà o un llibre en castellà no comence pensant que pel fet de ser en castellà serà espanyolista-centralista-de dreta.

Al contrari, tot i el ridícul de l'obvietat, sé que hi ha espanyols de dreta i espanyols d'esquerra.

Quan una persona veu una pel·lícula en valencià (això existeix?), una obra de teatre en valencià (actors del poblet ens demostren que això sí que existeix, i a més, actors reconegudament de dreta), una cançó en valencià (definitivament això sí que existeix), una revista en valencià (diuen que existeixen, llegenda o realitat?), o un llibre en valencià (d'estos n'he llegit uns quants, i per moltes voltes que li done crec que no he llegit cap llibre en valencià d'esquerres)... quan una persona entra en contacte amb qualsevol d'estes manifestacions culturals en valencià... per què les classifica automàticament com a "nacionalistes d'esquerra"?

Serà que els nacionalistes d'esquerra ens estimem la nostra llengua materna? Evidentment, SÍ!

Serà que si no eres nacionalista d'esquerra has d'odiar la nostra llengua materna, voler que siga eliminada de la faç de la terra i condemnar a tots els seus seguidors al foc etern de l'infern?

Tot i que semble ridícula l'obvietat, evidentment NO! Però... HI HA GENT QUE CREU QUE SÍ!!!! I el que és més greu... hi ha gent que ACTUA AIXÍ!!!

Donaré per demostrada amb este raonament (perdoneu l'atreviment) l'irracional de classificar les manifestacions culturals, també les valencianes (hi ha que sí que volen ser classificades, com Obrint Pas o Pellikana. És la seua legítima tria i això no els hauria de condemnar tampoc a l'odi).

I si això és així... per què el PP censurava la cultura en valencià (menys el teatre)? No serà que al PP no li agrada la diversitat, voldria que tot el món pensara com ells, voldríen que el valencià no existira i que tots besàrem la bandera d'Espanya cada matí al despertar? No serà que el PP és el màxim exponent de l'odi antivalencià?

Per què el fet que una regidora de COMPROMÍS trenque amb la censura és censurable? No veuen que quan Isabel San Sebastian va aprofitar el púlpit públic dispensat pel PP de Castalla per a carregar contra "el nacionalismo", els nacionalistes valencians vam respectar el seu nacionalisme espanyol i no la vam criticar per les seues opinions? Ella i tots tenen tot el dret a ser nacionalistes espanyols (de dretes o d'esquerres) i a expressar públicament les seues opinions. Que entenguen que els valencianistes també tenim el mateix dret!

Si hi haguera una regidora del PP que haguera trencat la censura, també seria censurable? Teòricament això és possible, veritat que sí? Doncs agafem-nos a això, i si a algú no li agrada el que s'ha fet, que s'imagine que Lusa és del PP i en pau. Repetim-ho tots (Lusa perdona'm): Lusa és del PP, Lusa és del PP...

Deixem en pau als artistes, i critiquem els polítics amb arguments sòlids.

Ferran

Anónimo dijo...

Salutacions Ferran!

Entenc això que dius que no vas qualificant als artistes si són de dreta o d'esquerra o si són nacionalistes valencians o espanyols.

Com jo generalment tampoc ho faig, el que em molesta un poc es que vagen recordant-m'ho, perquè, al final, acabe emprant els seus arguments. Si em pose a pensar jo he vist grups cantar en valencià en l'auditori (Verdcel, els coros i dances) i pel contrari mai n'he vist cap que encaixe amb els meus gustos musicals. Però em semblaria un poc ridícul que si venen a tocar Los Planetas, per posar un exemple, jo començara a parlar de normalitat democràtica. I que a més, molta gent es comportara i ho afirmara públicament com si això fóra així.

Em sembla molt bé que hi haja molta gent que espere vore al seu poble a Obrint Pas, a Lluís Llach (glups) i a Raimon... Jo esperaré a Los Guajes, a Polock o a Wau y los arrrrghs (per no anar-me'n més lluny). Però si algun dia venen, no me s'ocurrirà mai parlar de Normalitat Democràtica. D'això em queixava.

M'ha agradat molt on afirmes que els nacionalistes d'esquerres valencians respecten als nacionalistes espanyols (Isabel San Sebastian) i que es demana el mateix respecte per l'altra banda. Però saps que això, en general, no és cert, ni d'un costat ni de l'altre, perquè en general (de nou), els nacionalismes s'assemblen més del que a molts les agradaria.

Quan alguns del bloc-compromís, li recorden a la Lusa que seria bona idea portar per exemple a Pérez Reverte o a Vargas Llosa el dia del llibre perquè hi ha molta gent que les apetiria escoltar-los, o alguns del PP afirmen i li recorden al regidor de torn que Obrint Pas és un grup molt bo per a la setmana de la música... aleshores em creuré que les coses han canviat. Sinó, mentrestant, els partits del torn amb mentalitat de partit del torn.

I aquest comentari, de nou, no va per la regidoria. Va per l'ambient, en general.

Toni.

Ricard -ito dijo...

Encara que a uns i a altres els coste reconéixer-ho, els nacionalismes i les conductes dels seus respectius fidels seguidors s'assemblen molt sociològicament, no ideològicament, evidentment. Aquest és un tema prou estudiat per la sociologia. Però això no els demonitza, cadascú tria el seu particular "-isme" segons les seues conviccions. Jo, per exemple, fa anys que vaig decidir cagar-me (amb tots els respectes) en els "-ismes".

Salut i enhorabona pel post KO.

Anónimo dijo...

Ricardito, que fàcil és fer demagògia. Lo teu també té -isme, es diu "populisme".

Ricardito dijo...

Possiblement m'esguite la meua pròpia merda, no ho negaré, però beneida siga la demagògia populista perquè la seua força és brutal.

Salut.