Des del 5 d'agost i acabant-se l'estiu

"- Si segueix en pla irònic, no pense contar-li els meus problemes.
- Però fa poc ha dit que la ironia és un recurs literari...
- Sí, però vosté no és una novel·la -digué Toolie."

Aquest diàleg escrit per Graham Greene a "Viatges amb la meua tia" m'ha recordat que la ironia funciona en literatura, però és horrible per construir. Així que la deixaré de banda, fugirem un temps d'espectacles dantescos com el de l'últim plenari, i continuaré amb les meues reflexions en veu alta (avorrit que estic).

Escric açò perquè ahir va fer dues setmanes des que vam anar a l'ajuntament a intentar vore l'expedient de la "renovació" de l'Avinguda d'Onil. Ja sé que estem en vacances, ja sé que no tot el personal està disponible al Molt Il·lustre, però l'assumpte no és difícil: Buscar on està l'expedient i traure'l (2 minuts?). Poc més cal fer. I portem quinze dies. No sóc malpensat, sé que no estan retardant-ho voluntàriament, però crida l'atenció tot el temps que necessiten uns ciutadans per vore una informació pública. I ens reafirmem en cadascuna de les nostres protestes. Si tot l'esforç ha de córrer del nostre compte per saber que passa al nostre municipi i nosaltres som els qui paguem i ells els qui cobren, alguna cosa no funciona a Castalla. No és difícil vore això.

Està pàgina ha patit un canvi dels del seus inicis. Si algú llig algun dels posts penjats ara no fa un any (he rellegit per curiositat el del 15 de novembre del 2007) hi havia esperança darrere. Hui sembla que se'ns han escapat eixes possibilitats de canvi entre telefonades a subdelegació de govern, apel·lacions a una llei que després es dilueix, no reconéixer errades pròpies i subratllar les alienes, i insults públics als ciutadans que es queixen. Exigir als altres un comportament que un no té, no és massa just. Nosaltres vam acceptar que l'ajuntament vinguera a una de les nostres convocatòries i estiguera al nostre costat malgrat els mil avisos que ens havien donat que ells monopolitzarien la reunió (i no aclariríem res). Hem anat a l'ajuntament com ells ens van recomanar, malgrat que ens havien desqualificat públicament i havien avisat als antidisturbis per a la reunió convocada al parc. Nosaltres hem reconegut les nostres errades públicament, malgrat que l'ajuntament no ho fa mai amb les seues. Ara falta el seu pas. Que sempre esperem. El seu canvi. Que continuem desitjant. La seua reacció. Que ja va quedant llunyana i tèrbola.

Molts dels votants d'esta majoria ens reconeixen públicament: manen ells, fan el que volen. Però hi ha un canvi en aquesta opinió. Després de les últimes errades, el pronom ha passat de ser la primera del plural (manem nosaltres) per a convertir-se en la tercera (manen ells). Jose Luís resumeix aquest precepte d'altra manera: ens van triar per prendre decisions, no per anar a processons (o lliurar trofeus o anar a presentacions). Tot és relativament cert. Però hi ha una errada de concepte en eixes opinions, escenificada clarament amb un regidor fent-se les fotos de boda al castell, en un càrrec públic nadant a deshora, o en uns grups que no poden tocar en una sala (on unes setmanes després es fa una festa amparada per l'ajuntament). Eixa errada de concepte és la igualtat

Tots som ciutadans d'aquest poblet. Tots tenim els mateixos drets. I volem vore en base a que es prenen determinades decisions. I volem vore-ho molt abans que eixes actuacions es duguen a terme, per poder reaccionar, organitzar-nos, queixar-nos o aplaudir allò que es faça (anem a estrenar l'auditori i encara no sabem que va allà). I volem a més, que els nostres representants, s'esforcen en fer-nos-ho arribar prompte i clar. Sona fatal, ho sé, però la democràcia també suposa obligacions, ho sent.

L'ajuntament està per prendre decisions, però els ciutadans volem la informació que els ha portat a prendre-les.

Encara esperem veure l'informe. I portem més de 15 dies. Encara esperem les contestacions a moltes preguntes. I portem més d'un any o més d'un mes (segons preguntes). Encara esperem que funcionen els mecanismes d'informació (web, diaris, manifestacions públiques). Encara esperem.

Toni.

PD. La transformació del PGOU que esperàvem per a juny i després per a juliol, sembla que tocarà ja en setembre. Ací serà quan necessitem a tot el poble despert i en ganes de moure's. I l'ajuntament no només deu estar content de que el poble es mobilitze, sinó que deuria promoure eixe moviment ciutadà.

PD2. Si algú li ha semblat el text destructiu, que veja si hi ha recomanacions de millora (Si la resposta és sí, no és un text destructiu). Si algú li ha semblat poc destructiu (que hi ha de tot, vos ho promet) que busque a vore si el to general és de conformar-se i abandonar. Juju. I sí, ja sé que no estic massa inspirat últimament, però això deu ser la calor. Espere.