TAULA RODONA DEL CENTRE HISTÒRIC: PARTICIPACIÓ CIUTADANA

Libérame cielo/ de la fuerza del rayo/ Libérame árbol/ de las ramas retorcidas/ Libérame calle/ de los pasos equivocados/ Libérame río/ de la rabia y el murmullo/ Libérame murmullo/ de la inútil murmuración/ Libérame guerra/ del poder del machismo/ Libérame paz/ del sacrificio necesario/ Libérame día/ del galope del sol/ Libérame noche/ de los ojos del búho/ Libérame pueblo/ de las estatuas del tirano (...)/ Libérame vida/ de la prisa de siempre/ Libérame muerte/ del vacío sin fin/ Libérame querido poema/ de las palabras sin sentido/ Y tú, palabra que llaman libertad,/ libérame de tu honradez y seriedad.

Banira Giri, poeta nepalí. Extracte de la pel·lícula “Hire Himalaya“.

Aquest poema el vaig fer meu a partir d’un documental (gràcies a la gent del club de Muntanyisme de Castalla, gràcies Kiko) dels bascs Alberto Iñurrategui i Koldo Izaguirre. I jo, que no suporte ni els poemes ni els documentals, em vaig emocionar al meu raconet del saló d’actes de la Casa de Cultura com feia temps que no em passava.

Comence amb la Taula Rodona sobre el Centre Històric per tornar al poema més avant. L’ajuntament va donar la cara i això s’ha d’agrair. És un canvi tan positiu que deuria ser suficient per amagar les ombres que sempre apareixen els dies de sol. Allibera’m llum de les foscors dels racons. Gràcies a Jose Luís, a Tomàs i a tots els regidors que van venir. Gràcies a l’oposició que va estar present. Gràcies a la gent que va venir malgrat la nostra errada amb la publicitat. Allibera’m organització de les presses i les últimes hores. Però si hem de millorar, no podem fer-ho si ens quedem només amb els encerts. Allibera’m crònica de la part negativa.

Els poemes tenen un avantatge respecte a la narrativa (només un, no ens enganyem), cadascú els interpreta segons les seues necessitats. A mi, la taula rodona del dimarts, em va recordar les lletres de la poeta del Nepal. Una pregària que aprofita l’alpinista basc per demanar-li a la muntanya que l’allibere de la seua part dolenta, dels perills dels passos entre el sol i l’ombra, del pes de la mort del seu germà... Però no podem demanar pluja sense tempestes, ni sol sense sequeres, ni arbres a les serres sense dies grisos. No podem demanar participació ciutadana sense el pes que comporta això. Bé, ho podem demanar però no seria just. I ho repetisc, no podem parlar de participació ciutadana sense el que implica eixe concepte. No seria just.

No es just demanar col·laboració i agafar-nos només allò que encaixa amb el que ja hem decidit, no es just demanar la participació de la gent i no reunir-los per oferir contrapartides. No podem dir que la gent envie propostes si no informem la gent de quins son els criteris a seguir, ni quin es el nostre pensament sobre el nucli antic, ni d’on es traurà el criteri per acceptar unes propostes i altres no, ni quines propostes s’han fet ja i amb quin sentit van. No podem demanar que la gent es mulle sense dir-los qui va a realitzar el disseny de les cases ja acceptades, ni qui va a triar els criteris estètics per a tot el nucli antic, ni demanar ajuda sense informar amb qui va a contar-se per fer el pla integral del nucli antic.... No és just, no és possible. Allibera’m Castalla de criticar sense saber res.

El 28 de desembre acaba el primer termini i els trenta primers dies ja han passat. I jo, ciutadà d’aquest poblet, ho sent, continue sense tenir clar qui va a fer tot això i com va a fer-se tot això. Una cosa vaig aclarir a la taula: em van demanar confiança i em van prometre esforç i treball. Però jo encara no sé com va a fer-se ni amb qui vaig a dipositar la meua confiança, ni si eixe esforç i treball va a ser en la direcció correcta.

Teniu raó, no ho vaig preguntar. Jo volia saber tot això i no ho vaig preguntar, perquè havia de decidir i m’era més important que em digueren que anaven a comprometre’s a buscar consens. Consens era la primera paraula que buscava. Si d’ací a quatre anys hi ha eleccions i canvien les coses estarem com amb l’educació, on cada vegada que entra un polític nou, fa i desfà el que havien fet els d’abans. Si només es conta amb l’oposició per dir sí o no, al final dirà que no. Tu digues coses que jo agafaré el que m’apanye. D’això es queixaven i ara entenc que amb raó. Allibera’m orgull de pensar que la meua empremta durarà per sempre. Necessitem un Pla Integral de Revitalització i Rehabilitació on hi haja acord perquè s’ha treballat de la mà, no perquè jo propose i si dius que sí, hi ha consens i si dius que no, mala sort, el que mane sóc jo. Uns deuen cedir en algunes coses encara que tinguen tres mil vots, altres deuen cedir en altres encara que tinguen dos mil vots, però tots junts en fan cinc mil i les seues decisions seran per sempre.

I més coses, no només consens, necessitem més. Volem vies per que la informació vaja dels nostres representants (que no governants) a nosaltres i de nosaltres als nostres representants (que no governants). Que hi haja intercanvi a temps real. Posem-li nom. Diguem-li Consell local, Grups de Treball, Oficina de Gestió, Assemblea del Centre Històric. Diguem-li poble, diguem-li gent. Allibera’m paraula de pensar que ets més importants que el concepte. Els polítics van i venen, el poble sembre està. Donem-li mecanismes. Forcem-lo. Veïns, associacions culturals, arqueòlegs, sociòlegs, enginyers... Allibera’m democràcia de pensar que els vots donen el saber.

Acabe amb un gràcies important, gràcies a Gaspar Mayor (el Gerent del Pla RACHA d’Alacant), per contar-nos les seues errades en públic (que algú aprenga per favor!!!), per mostrar-nos un camí, per recordar-nos que siguem ambiciosos, per parlar clar i mostrar el que sap. Contarem amb ell per més avant. Segur.

I ja prou. Sent haver estat excessivament críptic. Allibera’m crònica de centrar-me en com ho he dit i no en què he dit. Si algú pregunta intentaré contar-li la meua versió. Allibera’m reflexió de haver estat espés, pesat i llarg. Espere més visions de l'acte. Allibera’m lector de semblar destructiu i no constructiu.

Toni.