La política és una mentida

Vaja estiuet estem pegant-nos...
Stone Junction. Jim Dodge.

La meua àvia sempre afirmava que la política era una mentida. Així, sense massa alambics. La política és una mentida, deia seriosa. Eixa qualificació que sona benigna a dia de hui per qualificar la política, per aquell temps i en ma casa, sonava com el pitjor dels insults. "La política és una mentida" portava darrere una explicació associada supose que a experiències d'altres èpoques i que ella explicava amb tota la lògica de la gent que ha viscut molt: "quan manaven uns, eixos ajudaven als seus i, quan manaven els altres, feien el mateix. I els qui estàvem enmig, res de res".

Aquesta explicació, que sembla una queixa raonable i simple, amaga, en profunditat, un raonament clarificador: la política no deuria ser així, la gestió pública no deuria ser així, tot no pot ser els meus i els seus. Això no pot ser la normalitat. Ja sabeu, el sentit comú, el menys comú dels sentits.

La meua iaia, que va nàixer el 1907, supose que partiria del seu coneixement del sistema amb Alfons XIII, amb Primo de Rivera, amb la II República o amb el Franquisme, o més bé era una conclusió general de tots eixos moments. Després la frase la va heretar ma mare que sempre citava l'àvia per recordar-me-la quan em veia excessivament interessat en algun tema local: "La iaia sempre deia que la política és una mentida". I la sentència, tants anys després, continua funcionant, refulgent com el primer dia.   

També apelava a la normalitat democràtica l'humorista Xavi Castillo amb la seua participació en la gal·la de Cultura que va organitzar la regidoria. Afirmava el gran Xavi, que la seua presència a l'auditori de Castalla era això mateix, un exemple de normalitat democràtica. Que ja era hora després de tant temps que l'Ajuntament de Castalla el contractara perquè això suposava que pel municipi passava gent de totes les ideologies i no només les d'una.

Ja vam tenir en el seu temps gent com Isabel San Sebastian o l'exportaveu del Partit Popular, Miguel Ángel Rodríguez, ara tocava Xavi Castillo (Què tres noms en la mateixa frase!). I això, per al comediant d'Alcoi, era normalitat democràtica.

Probablement el sentit comú de la meua àvia no diria el mateix. El meu, almenys, no ho fa. Si algú pensa que la normalitat democràtica és que uns porten als seus i els altres també, en funció de si manen uns o altres, és que açò no té solució.

Imagine les discordàncies a la reflexió de dalt: 20 anys governant ells, ara necessitem altres aires. S'ha de compensar un poc aquestes dècades de desert. Imagine la satisfacció de veure al teu poble gent que difícilment haguera passat per l'Auditori si no haguera canviat l'ajuntament. Tot això pot ser, fins i tot acceptable i normal. Però, ens posem com ens posem, no és normalitat democràtica. Ni de lluny. És el partit de dalt i de baix. És la banda de música del partit perdedor, assajant al ventorrillo. Són els partits del torn, canviant-ho tot, perquè res canvie. Ja tenim al Lampedusa i Il Gatopardo en marxa.

Si he estat 20 anys criticant al partit governant perquè només en portava dels seus, jo n'hauré de portar de tots per diferenciar-me, perquè si faig el mateix que feien, en que em converteix això?

Esperem anhelants el canvi.

Toni.
 
PD. Vàries manifestacions públiques (podríem dir que facebook és un mitjà públic, com un diari?) afirmen que les pèrdues pel concert de Maldita Nerea són quantioses. He vist gent amb certs coneixements que han penjat al seu mur (juju) que s'han perdut al voltant de 20.000 euros. Altres en parlen de 30.000. No sé els articles que hem escrit per ací demanant transparència pública. Mil apel·lacions hem fet a la utilització del crònica de Castalla, de la plana web municipal, de comunicats públics per explicar decisions i resultats municipals. Mai es va fer. Les respostes sempre eren: veniu a l'ajuntament o el silenci. Com si l'obligació fóra nostra. Algun canvi des d'eixe punt de vista tampoc estaria mal, per variar dic jo. Ja es retransmeten els plenaris, ara, altre passet.