Compte enrere

Quan algú decideix pel seu compte i pel seu risc, participar en un bloc com este de política local i de parides vàries (tipus salvem les balenes) no té clar quines van a ser les repercussions. Ho fa per bé. Com quan un es fica en política (glups) o en alguna directiva d'alguna associació.

Després entres en la dinàmica de veure més errades que encerts, no per res, sinó perquè quan et fixes més, sempre es veu més la brossa. Quan ho mires per damunt, la ronya sempre es dissimula. Però quan et fixes... buf, quan et fixes. Hi ha un moment que eixa atenció pel revers tenebrós del poder al poblet, arriba a esgotar. (No recorde cap polític clàssic de l'oposició local que haja aguantat en primera plana massa temps. Tots acabaven esgotats, buits, cansats.)

El poder cansa menys, això està més que clar.

Nosaltres ens vam cansar allà per primavera, si no recorde mal. Aquell tour de force que va suposar la presentació a la Casa de Cultura d'un projecte per al Centre Històric de Castalla (a partir d'ara CHC) amb la realització d'un documental, un vídeo i entrevistes per quasi 5 hores de gravació i molts, molts dies d'organització amb concert inclós... Que voleu, al final no anàvem ni cap avant, ni cap arrere.

La part bona (que sempre hi ha una part bona) és que escriure per ací és fàcil. Massa a voltes. Tant fàcil que pots deixar de fer-ho sense cap esforç, ni implicació. Sense mono. Cap ni un. Quant portem un temps sense escriure fins i tot ens provoca certa peresa passar per la pàgina i vore com va. L'arribem a oblidar. Sobretot quan entres i no estàs d'acord amb alguns comentaris i saps que encara que contestem, això no servirà per a res. Que cadascú continuarà amb les seues obsessions personals per molt que li digues que ara l'ajuntament és altre i que necessita de control extern i ciutadà.

Algú reclamava moviment (això és bo). I nosaltres també l'esperem. Un pas van donar. El fàcil de l'Oficina ja està en marxa i no ho vam celebrar massa (perdó). El segon pas també l'han promés. Sembla que les runes que fa més de dos anys (això no té nom) que s'han fet senyores i dominadores d'un gran solar per allà dalt, començaran a eliminar-se estos dies. Això ens van dir. Ara, estaran al caure els pressupostos de l'any vinent. Suposem que ja estaran preparats. Serà el moment de creure si l'ajuntament té un vertader compromís amb el CHC. Les promeses tenen data de caducitat i la tenim ací davant.

El Pla Especial s'ha de portar avant quant abans millor. La Universitat va presentar un projecte temps ha (que es va utilitzar com a tapadora de la falta de decisions), l'associació d'amics i veïns del CHC n'ha presentat un altre fet per gent que ha estat treballant ací des del principi (monodestudio forever). Qualsevol dels dos deu acomplir amb eixa part de l'acord que diu que "a ser possible, s’intentarà que quede en mans de professionals de reconegut prestigi que hagen treballat en altres Plans Especials importants i/o amb professionals locals". L'elecció de qui ho porte avant, ens preocupa menys. La part important és que es faça, que es dote econòmicament i començar, començar, començar. Tenir un punt de partida. Deixar d'improvisar. Un pla. No sé les voltes que ho hem repetit en tots estos anys de bloc (i abans!). Un Pla global amb participació ciutadana, ja!.

Estem en el compte enrere. I mentre contem en format NASA, un parell de notícies més. La primera és immillorable. Iniciativa privada per al nostre centre. Si eixa gestió ix avant finalment, serà un pas tan positiu o més que qualsevol actuació municipal. Un hotel d'eixes característiques en ple carrer Major, obri un ventall de possibilitats que el goig és directament proporcional al nostre desencant en altres moments. Fantastischen.

La segona no passa de ser un rumor a l'espera de confirmació. Les vivendes de l'IVVSA que tant ens van preocupar pel seu disseny i esperançar pel que suposaven, sembla que no eixiran. Això ja ens ho va dir Gaspar Mayor, gerent el Pla RACHA d'Alacant en petit comité el dia de la presentació d'eixe edifici. "Eso no va a salir adelante". I aclaria que no entenia com pretenien vendre això enmig de Beirut. Beirut, eixa metàfora.

A l'espectativa estem. Primer el Pla i després actuacions.

I amb eixes, contem els dies per a vore acomplides les promeses. Regal de nadal.

Toni.

PD. Capçalera dedicata a la reconstrucció del New Orleans post-Katrina a la serie Treme (al nivell de The Wire i fet pels mateixos, o siga, paraules majors).