No parlaré només del centre històric. Ho promet. Ja tenim prou tute. L'utilitzaré un poc com a exemple, però l'article no va sobre això. Sé segur que ara mateix estan fent tot el possible per arreglar el problema que tenim damunt. Que li dedicaran hores, que parlaran en qui faça falta i que intentaran traure el major capital possible d'on siga. Sé segur que ara ho faran. Així que poc podria aportar a tot el que estem dient des de fa anys. A més, llisc el que porta l'Información i m'alegre que hagen tret diners per actuar allà. Els diners ajudaran a construir cases on han caigut. Això segur.
Ahir vaig vore una gran pel·lícula, Revolutionary Road. No la destriparé però com avanç, diré que m'encanten les pelis sobre la recerca d'utopies personals. Eixes pelis que giren al voltant d'eixa sensació que ens recorda que "les coses deurien ser així, perquè no deixem de somniar i ho fem?". M'encanten eixes històries. Les persones busquem seguretats. Se'ns fa difícil saltar al buit d'allò que no coneixem. Que no dominem. Per això m'encanten els personatges que encara que tenen por a trencar, ho intenten.
Oblidem-nos les utopies personals (cadascú que se les ventile) i dediquem-li uns minuts a la recerca del nostre poble ideal, la nostra utopia conjunta. Cada castelludet i cada castelludeta tindrà el seu poblet perfecte. Com diu Jose Luís, tots juguem a ser seleccionadors. Però sé segur que no ens allunyem tant uns dels altres. Sé segur que si una persona fa un llistat i la gent apunta una creueta en allò que està d'acord, que creu que és aplicable i que vol que s'intente en el seu poble, al final tindríem centenars de punts en comú. La política deuria de ser tan senzilla com això, fer un llistat i dir, això ho vull jo per al meu poble. Val, val, algú pot dir, això ja està als programes electorals, però siguem sincers, si no es publicaren els programes, els vots serien els mateixos.
Igual sóc massa innocent, però estem a diumenge de matí i fa sol i a més m'encanta pecar d'això. Intente no fer-ho de cínic o sarcàstic. Com ja he dit, sempre em cauen més bé els personatges que diuen anem a fer-ho, que aquells que se'ls burlen només per pensar-ho.
Vinga m'atrevisc a fer el meu llistat d'elements senzills i aplicables en el que seria la meua Castalla ideal.
1. M'encantaria que les regidories es pugueren dividir entre tots els partits. Els partits no són importants, ho són les persones, ho és el poble. Les persones més votades deurien poder triar aquelles regidories que consideren per a les que que estan més preparats, però deurien estar tots implicats. Sinó, trobem ambients com el que estem vivint (amb insults personals, descal·lificacions, intents de posar en ridícul en cada plenari...). Si el que es viu als nostres plenaris ho fan xiquets de secundaria, telecinco segur que faria un especial en connexió des de l'escola.
2. Posar en funcionament la participació ciutadana. Participació ciutadana no és només preguntar als veins o les associacions per un tema. Implica buscar mecanismes de contacte, de fer que la gent s'implique, d'aconseguir que els ciutadans se senten part d'un projecte.
Exemple: Es va reunir a les associacions per al PGOU. Se'ls va demanar participació i no se'ls va oferir res. Ni informació prèvia, ni informació posterior. No haguera estat millor dir-los abans allò que anava a fer-se, quina era la seua importáncia, quines avantatges tendrien unes actuacions i quines altres?. I després no estaria mal haver reunit a la gent per explicar-los quines propostes es van aplicar, perquè van decidir dur avant eixes propostes, perquè altres no. Perquè s'han fet determinats canvis. Imaginem per un moment que això es fa. Que s'establix un consell-grup-junta permanent que es reuneix cada dos mesos (cada un, cada tres) i que l'alcalde o qui ell considere, informa d'això i d'altres elements fonamentals. Dos hores per preparar-ho i dos per fer-ho. Quatre hores en dos mesos. No és aplicable això? Si fins i tot una comparsa fa dues assemblees anuals!!!
3. Major comunicació entre el poble i els nostres representants. Una comunicació real, eficaç. Amb punts bons i dolents. Amb projectes i lluites. Amb errades i disculpes. Amb encerts i alegries.
Exemple: L'alcalde diu que té clar el que vol per al centre històric. Jo com a ciutada interessat intente saber quin és el seu objectiu però mai ho arribe a saber per molt que ho intente. Organitzem conferències, convidem a l'ajuntament a participar, venen, diuen que estan d'acord en molt del que defén el ponent, ens demanen confiança, passa un any sense saber res, ho intentem, cauen cases, diuen que s'aconsegueixen diners per a fer-ne més, sol·licitem intervencions arqueològiques que mai arriben a fer-se, demanen consell als tècnics de l'ajuntament (arquitecte, secretari, un enginyer, un advocat? poc més) desapareix part del nostre patrimoni i la resposta és que el tenen controlat, res més...
No crec que siga ideal eixa forma d'explicar un projecte o d'aplicar-lo. Provem d'una altra manera. Un grup de ciutadans organitza una conferència sobre el centre històric. Em conviden i participe. El ponent defen una serie d'idees de les que prenc nota i públicament dic que estic molt d'acord en quasi tot i dic en que sí i en que no. Al dia següent passe les meues notes a net sobre allò que pense que és aplicable i ho penge a la plana de l'ajuntament (30 minuts del meu temps?). Com he dit públicament que contaré amb l'especialista que ha donat la xarrada, el cite per a la setmana que ve, el mes que ve, els tres mesos següents. A més, com jo no domine el tema, busque a algun especialista més que m'aconselle. Arqueòlegs, geògrafs, enginyers, historiadors, algun representant dels veins... com són del poble, els fa il·lusió participar i, a més, se segur que se sentiran més implicats. Els cride, els convide a la reunió on ve l'especialista. Entre tots em faig una visió completa del que és millor. Em recomanen que no em faça càrrec jo directament perquè m'he d'encarregar més que de fer, de supervisar els especialistes. Que jo tinc altres projectes en dansa i que obligatòriament hauré d'aparcar el centre històric fins que aparega algun problema gros i de moment torne a ser allò més important. Cree una oficina de gestió i em preocupe de que els especialistes s'organitzen per si tenen algun consell més. Comencem a funcionar.
4. Buscar especialistes al poble que ens aconsellen en la presa de decisions i si estem d'acord, i pensem que és aplicable, intentar seguir el camí que ens marquen. Està clar que a vegades contractem empreses externes. En la transformació de l'avinguda d'Onil participaria algun biòleg, però no ve mal que algú neutral ens done alguna ajudeta, un consell, un camí a seguir. Evidentment, si tinc un amic metge, no vaig a fer de cada dinar una consulta. Però si he anat al metge i he de prendre una decisió important després, no li preguntaria al meu amic, mira el que m'han dit, tu que en penses?. Perquè no fer-ho sempre al poble?
Exemple: No hi havia cap arqueòleg en la redacció del PGOU. A la pregunta en el plenari de qui era l'arqueòleg que ha participat en la redacció d'aquest Pla, la resposta de l'alcalde: el que tenia l'empresa que el va redactar. La resposta real: Ningú. És una vergonya que continuen passant-nos coses així si la recepta és tan senzilla i la tenim a l'abast. Això no fa perdre vots, perquè a la gent se li dona igual, però es una falta d'educació.
Continuarem altre dia. Que me'n vaig a dinar. Estic pegant-li voltes i alguna coseta devem organitzar.
Toni.
Ahir vaig vore una gran pel·lícula, Revolutionary Road. No la destriparé però com avanç, diré que m'encanten les pelis sobre la recerca d'utopies personals. Eixes pelis que giren al voltant d'eixa sensació que ens recorda que "les coses deurien ser així, perquè no deixem de somniar i ho fem?". M'encanten eixes històries. Les persones busquem seguretats. Se'ns fa difícil saltar al buit d'allò que no coneixem. Que no dominem. Per això m'encanten els personatges que encara que tenen por a trencar, ho intenten.
Oblidem-nos les utopies personals (cadascú que se les ventile) i dediquem-li uns minuts a la recerca del nostre poble ideal, la nostra utopia conjunta. Cada castelludet i cada castelludeta tindrà el seu poblet perfecte. Com diu Jose Luís, tots juguem a ser seleccionadors. Però sé segur que no ens allunyem tant uns dels altres. Sé segur que si una persona fa un llistat i la gent apunta una creueta en allò que està d'acord, que creu que és aplicable i que vol que s'intente en el seu poble, al final tindríem centenars de punts en comú. La política deuria de ser tan senzilla com això, fer un llistat i dir, això ho vull jo per al meu poble. Val, val, algú pot dir, això ja està als programes electorals, però siguem sincers, si no es publicaren els programes, els vots serien els mateixos.
Igual sóc massa innocent, però estem a diumenge de matí i fa sol i a més m'encanta pecar d'això. Intente no fer-ho de cínic o sarcàstic. Com ja he dit, sempre em cauen més bé els personatges que diuen anem a fer-ho, que aquells que se'ls burlen només per pensar-ho.
Vinga m'atrevisc a fer el meu llistat d'elements senzills i aplicables en el que seria la meua Castalla ideal.
1. M'encantaria que les regidories es pugueren dividir entre tots els partits. Els partits no són importants, ho són les persones, ho és el poble. Les persones més votades deurien poder triar aquelles regidories que consideren per a les que que estan més preparats, però deurien estar tots implicats. Sinó, trobem ambients com el que estem vivint (amb insults personals, descal·lificacions, intents de posar en ridícul en cada plenari...). Si el que es viu als nostres plenaris ho fan xiquets de secundaria, telecinco segur que faria un especial en connexió des de l'escola.
2. Posar en funcionament la participació ciutadana. Participació ciutadana no és només preguntar als veins o les associacions per un tema. Implica buscar mecanismes de contacte, de fer que la gent s'implique, d'aconseguir que els ciutadans se senten part d'un projecte.
Exemple: Es va reunir a les associacions per al PGOU. Se'ls va demanar participació i no se'ls va oferir res. Ni informació prèvia, ni informació posterior. No haguera estat millor dir-los abans allò que anava a fer-se, quina era la seua importáncia, quines avantatges tendrien unes actuacions i quines altres?. I després no estaria mal haver reunit a la gent per explicar-los quines propostes es van aplicar, perquè van decidir dur avant eixes propostes, perquè altres no. Perquè s'han fet determinats canvis. Imaginem per un moment que això es fa. Que s'establix un consell-grup-junta permanent que es reuneix cada dos mesos (cada un, cada tres) i que l'alcalde o qui ell considere, informa d'això i d'altres elements fonamentals. Dos hores per preparar-ho i dos per fer-ho. Quatre hores en dos mesos. No és aplicable això? Si fins i tot una comparsa fa dues assemblees anuals!!!
3. Major comunicació entre el poble i els nostres representants. Una comunicació real, eficaç. Amb punts bons i dolents. Amb projectes i lluites. Amb errades i disculpes. Amb encerts i alegries.
Exemple: L'alcalde diu que té clar el que vol per al centre històric. Jo com a ciutada interessat intente saber quin és el seu objectiu però mai ho arribe a saber per molt que ho intente. Organitzem conferències, convidem a l'ajuntament a participar, venen, diuen que estan d'acord en molt del que defén el ponent, ens demanen confiança, passa un any sense saber res, ho intentem, cauen cases, diuen que s'aconsegueixen diners per a fer-ne més, sol·licitem intervencions arqueològiques que mai arriben a fer-se, demanen consell als tècnics de l'ajuntament (arquitecte, secretari, un enginyer, un advocat? poc més) desapareix part del nostre patrimoni i la resposta és que el tenen controlat, res més...
No crec que siga ideal eixa forma d'explicar un projecte o d'aplicar-lo. Provem d'una altra manera. Un grup de ciutadans organitza una conferència sobre el centre històric. Em conviden i participe. El ponent defen una serie d'idees de les que prenc nota i públicament dic que estic molt d'acord en quasi tot i dic en que sí i en que no. Al dia següent passe les meues notes a net sobre allò que pense que és aplicable i ho penge a la plana de l'ajuntament (30 minuts del meu temps?). Com he dit públicament que contaré amb l'especialista que ha donat la xarrada, el cite per a la setmana que ve, el mes que ve, els tres mesos següents. A més, com jo no domine el tema, busque a algun especialista més que m'aconselle. Arqueòlegs, geògrafs, enginyers, historiadors, algun representant dels veins... com són del poble, els fa il·lusió participar i, a més, se segur que se sentiran més implicats. Els cride, els convide a la reunió on ve l'especialista. Entre tots em faig una visió completa del que és millor. Em recomanen que no em faça càrrec jo directament perquè m'he d'encarregar més que de fer, de supervisar els especialistes. Que jo tinc altres projectes en dansa i que obligatòriament hauré d'aparcar el centre històric fins que aparega algun problema gros i de moment torne a ser allò més important. Cree una oficina de gestió i em preocupe de que els especialistes s'organitzen per si tenen algun consell més. Comencem a funcionar.
4. Buscar especialistes al poble que ens aconsellen en la presa de decisions i si estem d'acord, i pensem que és aplicable, intentar seguir el camí que ens marquen. Està clar que a vegades contractem empreses externes. En la transformació de l'avinguda d'Onil participaria algun biòleg, però no ve mal que algú neutral ens done alguna ajudeta, un consell, un camí a seguir. Evidentment, si tinc un amic metge, no vaig a fer de cada dinar una consulta. Però si he anat al metge i he de prendre una decisió important després, no li preguntaria al meu amic, mira el que m'han dit, tu que en penses?. Perquè no fer-ho sempre al poble?
Exemple: No hi havia cap arqueòleg en la redacció del PGOU. A la pregunta en el plenari de qui era l'arqueòleg que ha participat en la redacció d'aquest Pla, la resposta de l'alcalde: el que tenia l'empresa que el va redactar. La resposta real: Ningú. És una vergonya que continuen passant-nos coses així si la recepta és tan senzilla i la tenim a l'abast. Això no fa perdre vots, perquè a la gent se li dona igual, però es una falta d'educació.
Continuarem altre dia. Que me'n vaig a dinar. Estic pegant-li voltes i alguna coseta devem organitzar.
Toni.
6 comentarios:
Si. Devem organitzar una revolucció. Prou ja de tanta conya amb el poble. Estan jugant amb nosaltres i estem deixant que juguen sense oposar resistencia. Son uns corruptes tots.
Una revolució? pos aci segur que la organitzes i no acudeix ningú. Així som i així ens va.
Jo!, com estem, tú.
en serio, on está el Plá aprovat fa ja dons anys per al casc antic?
Jo no entenc res¡¡¡ Si es va fer un plá, si des de aquesta plana web es van fer propostes, i conferències, a on són els resultats? Que estem fent nosaltres que no funciona? o que estan fent els que tenen l'última paraula i els diners, que no funciona?
Tinc una sensació en aquest poble de viure sota un etern retorn molt perillós...
Opcions d'anar tirant cap avant hi han, però necessitem pressionar al partit polític que está al ajuntament de que aquesta situació no és pot repetir, cóm?
this is the question
Totalment d´acord.
paneta mol bona parauleta
pero tu omplinte la bujaqueta
que poca vergonya sense treballar
nomes pensat en el 28 a cobrar
seguiu votant al pota o al paneta
Pota-Paneta p.p i nosaltres la neta
Publicar un comentario