lunes, 8 de febrero de 2010

Un temps a l'adriá



Disculpeu les molesties, estem pensant.

I des de que vam veure al famós cuiner Ferrán Adriá en aquella roda de premsa dient que necessitava dos anys per a reflexionar i aixina tornar a sorprendre al seu més que valorat públic. Ací no hem parat de preguntar-nos, si ell necessita dos anys per a la seva cuina que temps necessitem els d'aquest blog per arreglar tot això?

Preguntes, preguntes i més preguntes...

miércoles, 23 de diciembre de 2009

Hare Krishna.



Centre històric, centre històric, centre centre, centre històric... era un mantra que repetíem quan vam començar aquest blog i que a penes va canviar res. Ara el mantra el repeteix l'ajuntament i, mira per on, ací si que hi ha possibilitat de transformació. El procés de transferència ha costat (més motivat per les cases que cauen, que per la nostra insistència, tot s'ha de dir), però ara sí que sembla que des de l'ajuntament s'han posat el vestit Hare Krishna, Hare Krishna, Krishna Krishna, Hare Hare i repeteixen constantment centre històric, centre històric, centre centre, centre històric. Alegries vàries.

Dos telegrames i un tir sobre el centre històric.

1r telegrama. La reunió a l'ajuntament per a la renovació del carrer Major.
Dimarts 22. stop. Reunió ajuntament. stop. Veïns i interessats. Stop. Renovació carrer major i font vella. Stop. Mateixa queixa nostra que a les altres reunions de fa 2 anys. Stop. La gent necessita informació per no opinar sobre el buit. Stop. No ens podem quedar en una reunió. Stop. No vam poder obtenir un compromís de que se'n farien més. Stop. Si tinguerem clar per a que van servir les altres reunions, estaríem contentíssims d'aquesta. Stop. Així, només esperar. Stop. Millor ho explica Castalla en el record.

2n telegrama. L'anunci d'un pla Especial per al centre històric.
L'alcalde va parlar d'un pla Especial. stop. Universitat d'Alacant. stop. Gran notícia. stop. I de nou ens toca esperar. Quan. Com. Quant. Què. Qui. stop. Les velles preguntes. El perquè no. stop. El perquè el sabem. Maxipunt per a l'ajuntament.

El tir. El projecte de les 22 vivendes de l'IVVSA.
Qual fletxa de Robin Hood o de Guillem Tell, anem a les 22 vivendes que va a construir l'IVVSA enmig del centre històric. És el que primer ens toca i el més important ara per ara. Estem en fase d'avantprojecte. Estan dissenyant-les ara mateix. Hui, demà, despús-demà. Mentre nosaltres mengem torrons algun arquitecte dibuixarà aquestes 22 cases per situar-les enmig de tot el bollit (mira que ens agrada exagerar).

Algún anònim del nostre blog ja s'havia postulat a favor de les cases. Nosaltres no som tan atrevits. Volíem esperar a saber alguna cosa. Després de preguntar a gent sabuda hem arribat a una conclusió: El projecte pot ser molt bo o arruinar per sempre el nostre centre històric. Així de clar. I ací no hi ha exageracions. Per proximitat a l'església i a zones transitades, per estar en el mateix centre de la part més degradada, per la quantitat de temps que pot portar aquella zona deshabitada, per tamany del solar i del projecte en general. Per tots eixos motius és un projecte vital. Si ens equivoquem en eixes vivendes ja podem tancar en pany i clau i tirar la clau al fons del mar per a què Neptú es faça un clauer.

Anem amb les preguntes per concretar, que açò va a quedar-nos llarg tirant a llarguíssim de nou.

Quan? El contracte està signat. El disseny està elaborant-se. Però no sabem quan començarà el projecte ni quan acabarà. No ho saben ni ells. Segons l'encarregat el projecte començarà quan hi haja 2 persones interesades per vivenda. 44 interessats en adquirir només per començar!!! 44 valents que encara no saben cap on camina el centre ni l'ajuntament i que han de comprometre els seus diners. Esperem no ser sempre dels del got mig buit, però amb la situació actual això significa un solar buit i recollint brossa durant molt de temps en ple cor del Centre Històric. Veges a vore com vens després que és una zona a revitalitzar i atractiva i que hi ha interés municipal per fer-ho.

Com? A la pregunta dels veïns del centre històric si anava a respectar-se la tipologia original, en esta casa un balcó, en esta altra, finestres, en aquella altra les dues coses... la resposta de l'encarregat va ser que això costaria molts diners. Aleshores, què?. Anem a posar adosats al mig del centre històric? 22 vivendes iguals? És això el que volem?

Qui? Qui va a viure allà? Gran pregunta. Si aconseguim els 44 compradors per començar, hem de tenir en compte que van a ser vivendes socials. Construeix l'IVVSA. Igual el que anem a dir no es políticament correcte, però tenim dies i dies. I hui és un d'eixos. Hem de tenir en compte que un perfil excessivament social de rendes molt baixes, amb la visió que es té des de fora, ara mateix, del centre històric, no ho faria gens atractiu per a la gent jove. I ens cal gent jove allà. Ja. Aleshores és un punt a destacar en lletres grans, lluminoses i intermitents. Atenció a este punt del projecte!

Perquè? Perquè aquest article abans de la presentació del projecte? Perquè queixar-nos abans? Perquè necessitem que es parle d'això. Simplement. Que comence a parlar-se des de ja al julepe, al Rama, a les passejadores. Hem de traure el tema i que a la gent li sone. Quan ixca el projecte tenim poc temps per moure'ns. La burocràcia és així, lenta per a les coses que corren pressa, ràpida per a les que s'han de mirar amb lupa. No trobarem esta informació al Crònica de Castalla, ni a l'Escaparate, ni a Onda 15 (veges a vore perquè) i necessitem que la gent s'interesse pel Centre Històric. Sinó, estarà mort definitivament. El temps li ha fet la faena, el poble pot donar-li la puntilla amb la seua indiferència. Ja estem tardant.

Bon Nadal a tots!
Toni.

PD. Feu mentalment un llistat dels 3 carrers més bonics abans d'aquesta legislatura. El meu rànking:

1. Carrer Major: per història és el millor carrer del poble amb molta diferència.
2. Avinguda República Argentina: per l'ofrena, les moreres i la seua disposició en direcció al centre.
3. l'Avinguda d'Onil: perquè era l'entrada de poble més verda que jo recorde (dels pobles del voltant i de més lluny).

En un ja s'ha actuat, en altre va a actuar-se i en l'altre hi havia vistes d'actuar. Serà conscient o inconscient eixa necessitat de perdurar? En els tres era precís? Per a quan dissenyar altres carrers menys atractius per a que siguen tan bonics com eixos?

sábado, 12 de diciembre de 2009

No podem comentar per tú.


S’acosta Nadal, eixe temps de l’any on la pau, l’armonia i el respecte impregnen el devenir de les nostres actuacions. Però, també és el temps de la ilusió i els regals, per tant, des d’aquest blog ens avancem als Reis d’Orient i tots junts ens obsequiarem un regal per compartir-lo: l’anomenarem el Regal decret regulador de comentaris de Quina Castalla Volem:


La proliferació d’injúries, descalificacions, i acarnissats atacs personals dins aquest blog ens obliga a redactar per la via d’urgència un codi deontològic per als usuaris. Aquest seguit de males pràctiques, a més de ser ofensives, s’allunyen de l’objectiu amb què es va crear aquest espai virtual.


D’ara en avant s’eliminaran a la major celeritat possible tots els insults referits a la persona, a la família, etc. Es poden criticar conductes o actuacions relacionades amb el càrrec o la dedicació, pero mai referides a la integritat personal. Així mateix, també s’eliminarà tot tipus d’amenaces i de llenguatge violent.


Xè! he parat a llegir-ho i està quedant-me de lo més institucional; sembla un bando. Sí, ja veig que sona seriós, pero la deriva gens ètica dels últims mesos així ho requeria. Així que, a partir d’ara, qui se senca temptat a vessar improperis de tot tipus mitjançant aquest blog, li recomane que reflexione abans i que la seua activitat mental faça un bé a la humanitat; per favor! que ens ajude a resoldre aquestos quatre enigmes que ens mantenen a tots en un per qué permanent:


  1. Per qué tots els protagonistes dels anuncis publicitaris s’anomenen Juan y Pedro?

  1. Per qué quan obris un paquet de xocolate amb pols embrutes 74 metros quadrats al teu voltant?

  1. Per qué quan et menges dos mandarines seguides, la segon està més agra que la primera, per tant, acabes amb mal sabor?

  1. Per qué els conductors de Castalla sols parem als passos de zebra del Mercadona?


Aquest codi es d’aplicació immediata, de no ser que el derogue qualsevol company de blog.


I ara aniré a vore Cine de Barrio, pero us aconselle que no imiteu aquesta actitud.



jueves, 26 de noviembre de 2009

Este cap de setmana hi ha res.



En efecte. Este cap de setmana a Castalla hi ha res de res. Hi havia festa als Moros Vells però amb les incidències de la pasada festa dels Mariners, s´ha optat per suprimir-la.

En el cafenet d´este matí m´han contat el que va passar el dissabte. La guardia civil als Mariners demanant permís de Conselleria per a fer la festa, cartell de l´aforo del local, extintors, guardies de seguretat i un llarg etcètera que, per suposat, la comparsa no tenia. I quina comparsa ho té? Cap. Comprenc els motius legals i de seguretat que no permeten fer festes als locals però, quina és l´altra opció?

Castalla no és precisament la capital de la cultura i de les opcions per a un dissabte per la nit. Vale que una festa als Moros Vells consisteix en beure i no creure però també implica estar en la gent, poder ballar sense estar de boda, fer ambientet de Festes, en fí, passar-ho bé.

Així que ja no hi ha res per a este cap de setmana. El de sempre: dispersar-nos pels bars, Escarabat, si es tércia, i a casa. No acabe jo d´entendre com va açò de la legalitat intermitent, que unes voltes s´apliquen les normes i altres no. Igual és que està la cosa malament i necessiten multar i recaudar. Igual és que ja no volen fer més festes en les comparses i se´ns ha acabat lo bo. En fí, a pesar de què el meu fege ho agrairà, em sap fatal que l´ambientet de poble que es fa en les festes dels Moros Vells es perda. Al final, arribarà la nada.

viernes, 13 de noviembre de 2009

No hi havia ningú


Quan els nazis van venir a buscar els comunistes
vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar als socialdemòcrates,
vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a pels jueus,
no vaig protestar, perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me a mi,
no hi havia ningú que poguera protestar.

Hi ha moltes versions d'aquest sermó de Martin Niemollër, un pastor luterà alemany que va ser empresonat en vàries ocasions per la seua lluita contra els nazis. Aquest sermó encarna tan bé el concepte tan malgastat de solidaritat, el de posar-te en el lloc dels altres, que és dels poemes que convencen, que arriben. Me l'imagine en aquella Pasqua del 1946 en Alemanya, davant dels seus fidels, acabada la segona guerra mundial, i no em puc llevar del cap la imatge del Phillip Seymour Hoffman de "La duda". La referència cinematogràfica deu ser perquè ací també apareix un sermó impressionant, i a més, la done per bona perquè les imatges d'esta peli, olen a altra època. A un passat tan llunyà i tan pròxim...

Ara, el poema encara ens val. Ens el podem aplicar a discreció, com el foc davant un atac. Dia sí, dia també. Però costa molt alçar-se i alçar la veu quan l'atac no ens toca de prop. Quan és als altres. Quan ens afecta de passada. En ocasions, fins i tot, riem les gràcies quan els atacats són els enemics, l'oponent, l'oposició.

Estos dies el Phillip Seymour em passava pel cap, de quant en quant, allà sobre la trona. Per coses meues i per històries dels altres. L'assumpte on encaixa a la perfecció i que més ens afecta a tots, és la de la lluita interna al govern municipal.

Des de la banda de l'actual alcalde s'ha parlat acusant a Juan Rico de "talante déspota i dictador". Però si alguna cosa no ha fet l'anterior alcalde mai, és canviar d'actitud. Transformar-se amb els anys. El que passa és que abans els tocava als altres. Al Bloc, al PSOE, a l'oposició, als crítics dins del PP que van acabar formant AIDC, als qui es queixaven. Eixos caben en una carretilla. I molts, dels que ara l'acusen de dèspota i dictador en aquell moment, li reien les gràcies. O només ho acceptaven, ho toleraven. Compartien decisions a braç alçat en l'ajuntament. Ara s'ha girat l'oponent. I clar, no queda ningú per protestar.

Amb les associacions, a vegades, ens passa igual. Si alguna se li pressiona per a que actue de determinada manera o se li recorda que té una subvenció per cobrar, les altres es llaven les mans mentre no tinguen problemes, o cobren la seua part. Ho he vist en algunes de les quals jo formava part. Quan ens toque a nosaltres, no es queixarà ningú.

I així ens va un poc. I així ens continuarà anant si no aconseguim passar a l'altra banda i vore-ho tot des de l'altre cantó del quadrilàter. Mai és bo vore-ho tot des del mateix punt, perquè potser, mentre estem entretinguts soltant colps a l'oponent, no ens n'adonem que estem quedant-nos assoles. Ningú protestarà després quan els colps siguen per a nosaltres. Ningú.

Toni.

miércoles, 28 de octubre de 2009

Ricardito's corner





Si és que les coses sempre passen per algo i l'atzar, encara que queferós, a voltes també és oportú. Mira per on, cercant un nom per a esta nova secció em trobe amb aquesta notícia apareguda al Crónica de Castalla en la seua última edició (Octubre de 2009, número 86). Voilà...

CASTALLA CELEBRA POR PRIMERA VEZ EL DÍA DE LA AMAPOLA
"Este solemne acto tiene gran tradición en la comunidad británica y recuerda a las víctimas militares"
Digueu-me oportunista però estarem d'acord en que no podíem posar-li altre nom a la criatura que el de Ricardito's corner. Ara sonaria el God save the Queen de fons perquè tot acte inaugural té una música associada: l'himne al monument del Donant de Sang, l'himne de la Coronació de la Mare de Déu... I el Ricardito's corner no podia ser menys. A més, el 10 % de la població castelluda es mereix el títol d'una secció en la seua llengua, what the fuck?

Continuant amb el tema lingüístic observe al mateix periòdic (pamflet municipal) altra notícia curiosota amb aquest titular:
AMPLÍSIMA RESPUESTA POPULAR EN LOS ACTOS DEL "9 D'OCTUBRE"
Les úniques paraules en valencià que apareixen al periòdic són: cercavila, Correllengua i 9 d'Octubre. Això sí, "como buenos valensianos" es van esgotar les 2.000 racions de paella. Alma fotre!

Ahí en va una d'àmbit provincial apareguda al periòdic Información (dimecres, 28 d'octubre). Dedicada a aquells escèptics que no creuen que el tren passarà algun dia per la Foia, jujuju:

LA VÍA DE ANCHO EUROPEO PERMITIRÁ PROLONGAR EL TREN HASTA ALICANTE
"
La extensión del trazado conectará Valencia con la capital de la provincia a través del corredor de la autovía central"
El "corredor de la autovía central" al que fa referència la notícia és el que passa per la Foia. Ja no ens vestirem de vaquers només a Carnestoltes. Aneu preparant els pantalons texans, els barrets i els mocadorets al coll perquè el far west s'apropa. "Nunca apuntes con un arma si no vas a usarla" (Appaloosa).

I sense més temes per tractar s'alça la sessió i com a redactor cap del Ricardito's corner estenc la present acta.
Au revoir!




miércoles, 21 de octubre de 2009

Greatest Hits 2007 (Castalla Mix)


Deuríem aprofitar un aniversari per fer una revisió i hui ho és. Felicitats!


Com el nostre blog, ja no sembla tan interessant com en altres temps, anem a fer com les companyies discogràfiques que trauen un recopilatori per al Nadal. Ens submergim al nostre catàleg i busquem alguna de les peces que tot el món ja se sap, perquè està comprovat que a la gent li encanta cantar les melodies que té al cap i no haver d’acostumar-se a les noves. Per fer-ho, hem decidit deixar-nos caure allà pel 2007 aprofitant el condensador de fluzo de l’Arxiu del blog i elegir entre els grans hits d’aquell any de les flors. En aquella època tots erem més joves, teníem més energia i un altre món semblava possible, amb aquell prisma d’innocència nostre que sempre donen els inicis. Ai, qui ho tornara a viure... (sospir del tipus Tempus Fugit). Dos anys després han passat tantes coses i tot ha canviat tant...


Ací va la llista 2007. Si la cosa rutlla com cal, després passarem al encara més exitós 2008.


1. Per a la primera dubtem entre Ask me (The Smiths) i Don’t you forget about me (Simple Minds). Com deia Billy Wilder, una pel·lícula ha de començar amb una canonada i, a partir d’allà, anar augmentant el ritme. Nosaltres vam elaborar una serie de preguntes per als candidats en aquelles llunyanes eleccions del 2007. Ens van contar que ho tenien contestat, que ens ho donarien. Primer comentari: Realment espereu que el PP conteste a estes preguntes? Resposta: Sí, ho esperàvem.


2. Aquellas pequeñas cosas o Pueblo blanco (JM. Serrat). El dia 1 d'Octubre del 2007 penjàvem en un post la notícia que l'ajuntament estava treballant en un pla per al Centre Històric. Ho havien dit a un plenari. La nostra preocupació era que ja havien començat i no sabíem qui estava darrere. Quins il·lusos.


3. La culpa de todo la tiene Yoko Ono (Def con dos). La nostra Yoko Ono no sempre ha estat l'ajuntament. En aquell 2007 teníem paraules positives. I això ho vam escriure, després dels sous elevats, dels horaris intempestius dels plenaris i de les preguntes no contestades. Però, ja ho vam vore després, les coses van anar a pitjor. Evidentment si havíem de triar entre l’ajuntament i nosaltres, l’elecció estava clara. Ho sé, açò sembla totalment injust i ho és. Però després passa el temps, i aquest Darth Vader mai es posa de banda del seu fill per lluitar contra l’imperi. Al contrari, vol que Luke adopte les seues males arts, els enganys, les promeses... I la temptació és tan poderosa i el costat obscur és tan fort...


4. Un pueblo és (Maria Ostiz). I mira que durant un temps ens va agradar el terme Participació ciutadana. Nosaltres l'utilitzavem, l'alcalde l'utilitzava, les associacions l'utilitzaven. Però bé, ens vam quedar amb tres reunions i moltes bones paraules. També podria ser paraules d'amor senzilles i tendres (J.M Serrat). Tampoc cal abusar de Serrat.


5. Promesas que no valen nada (Los Piratas). La notícia on el conseller parlava de participació, el centre històric, les preguntes que ja estan contestades, les exigències al col·legi Muntori per a que contracten gent del poble... No calen més explicacions més que cantar aquest hit dels Piratas, promesas que no valen nada, nada, nada, nada...


6. Speak to me, dins l’àlbum The dark side of the moon (Pink Floyd). I la gent va fer propostes. I l'alcaldia va veure que aquelles propostes eren bones (O no). I l'adaptació del PGOU es va publicar i es van fer al·legacions. I tot això està ara al costat fosc de la lluna. Mai vam saber quines es van acceptar, quines es van debatre, quines es van presentar, quines es van rebutjar... Dos anys.


7. Que puedo hacer (los Planetas). I no va ser perquè nosaltres no proposarem coses per al nostre Centre Històric. Perquè mira que ho vam intentar i intentar... Que puedo hacer si después de tanto tiempo no te dejo de querer.


8. Pànico a una muerte ridícula (Def con dos). Def con dos repeteix. No ens ajustem a les lleis del Nick Hornby, que li farem. Però es que a vegades se’ns acabava la paciència i començavem a no creure'ns el que proposaven. Teníem por de tragar-nos les promeses perquè tot olia a cianur en el timó. I clar, no hi ha res pitjor que el pànic a una mort ridícula (per esperada).


9. Russian Literature (Maxïmo Park). Molta lletra i poca acció. De nosaltres i sobretot dels altres. Pura Literatura Russa. La tempesta arriba, el poble tremola, la tempesta passa i res no ha passat.


10. My way (versió Sid Vicious). Al final, dos anys després. El govern municipal funcionava com fa quatre, com fa huit, com fa vint. A la seua manera. I ells tan devanits i nosaltres tan divertits. Quina ens espera demà?


I el comentari de la ruta pel centre històric sense penjar. Ai mare. Qui som nosaltres per a queixar-nos... prou bé estem.


Toni.