I unes quantes anècdotes ens vénen al cap on l'amic sense saber-ho participava. I en Utiel van a posar un carrer amb el seu nom i ací ens sap a poc i se'ns ocorre obligar al ministeri d'educació o a Bolonia, millor, que facen un pla educatiu per a les escoles on l'assignatura "imperi austrohúngaro" s'ensenye, i el que tindríem avançat...
Ja tenim un objectiu: Aquest nadal obrirem una botella de vi d'Utiel (a poder ser) i ens asseurem a la taula, i obligarem als xiquets a que toquen la pandereta,-tota l'estona-, a uns altres que parlen sense parar dels últims esdeveniments políticofestius mentre s'encén la tele local on se sentirà un col·loqui autòcton de fons, i intentarem posar-nos per a la foto però ningú sortirà mirant a la càmera perquè en aquest moment baixa la veïna a portar dues cadires, que no cabem!, i és un fantàstic desastre.
I un dels temes de conversa que podem utilitzar (o no) és com de berlanguiana és Castalla. Que volem que ho siga per sempre. Que ho és per històries que semblarien increïbles si no passaren ací. "No pot ser això!". "Com t'ho dic". Castalla, sabem que és berlanguiana per personatges que no s'esforcen en ser-ho, que ho són i punt. I ho és per "fuentes con chorritos de colores" que pose i que lleve. També ho és per les passejadores que xarren d'algú quan se'l creuen pel carrer i per les juleperes que no necessiten creuar-se'l per pelar-lo. Castalla és berlanguiana perquè encara que diem que ens encanta la música, se'ns dona tres pitos com sone en festes, mentre sone fort. Evidentment és berlanguiana per les festes i per cada dia de dilluns a diumenge. I ho som, de berlanguians, perquè mira que és divertit queixar-nos als bars de tot això i en compte de cabrejar-nos, que ens faça cada vegada més gràcia.
Es que Berlanga no ha sigut, és i serà el nostre Déu sense motiu. Un home que transformava els discursos polítics en ironia, que es tronxava de com l´alcalde es dirigia a la població, un cineasta que a la mínima ja et ficava al plànol una esquadra de moros i cristians i una paella gegant popular amb la banda de música tocant, sempre tocant... un home així deuria ser l´ídol de tota Castalla.
Només ens queda re-vore tota l´obra que ens ha deixat. Tornar a riure amb la alcaldessa separada amb ordre d´allunyament inclosa, amb un verdugo que no és capaç ni de matar una mosca, amb unes jornades de caça on, menys caçar, s´apanya tothom, amb una fugida desesperada cap a un Tombuctú ben llunyà que, com no, acaba a València.
I ací estem escrivint a sis mans un comiat coral, com a ell li agradava. Irregular i anàrquic. Perquè més que un carrer, es mereix un poble. Ací el té.
Quina Castalla Volem, al complet!