viernes, 23 de septiembre de 2011

Excuses


Diverses excuses podem utilitzar per justificar la nostra inactivitat manifesta. I quan dic "la nostra", em referisc a este bloc. QCV. La vida continua, ningú ho dubta, ben lluny de la xarxa. Per tant la inactivitat sempre és parcial. "Ramonejar" també és un verb actiu.

A partir d'ara ens referirem a este estiu sabàtic que ens hem agafat, com l'estiu del gran paró. EDGP. L'excusa preferida per a l'EDGP sempre serà que ho hem fet per protegir la nostra salut mental. Síndrome de "burn out", síndrome de "burn out" ens repetíem a nosaltres mateixa en les nits caloroses de l'agost quan connectàvem l'ordinador i fugíem del nostre bloc, per no vore'l a la secció de "favorits". Buf, malsons i calfreds ens venen al cap quan ho recordem. Ansietat. Eixa excusa l'entén tot el món. L'altra que solíem utilitzar no funcionava tan bé i per tant, vam deixar de fer-ho. La gent no entenia que li digueres que escriure per ací ho feiem per gust, que no ens pagaven un duro, que ja ho reprendríem un any d'estos. No colava, no sé per què.

Diverses excuses se'ns passarien pel cap també, així ràpidament, si nosaltres, Déu no ho vullga, ocupàrem el seient municipal. La que més utilitzaríem, perquè és la que tots entenen i té una connexió major amb la realitat, seria la de que no tenim un duro. Això no ho podem fer, i no ho podem fer perquè l'ajuntament no té un duro. Ni un xavo. I tot el món ho entén perquè tot el món està per l'estil. Eixa sempre xuta.

Altra excusa que tindria moltes possibilitats de funcionar seria alguna cosa com esta: No podem aplicar el nostre programa perquè som tres partits i hem de buscar acords. Nosaltres cedim, ells cedeixen i entre tots construïm. És la única forma que isca bé. Eixa excusa és un poc més elaborada i, a més, tots tenim les nostres fílies i fòbies i sabem que no sempre encaixem amb tots. I el programa és el programa i tití, tatà.

En funció de les persones, podríem utilitzar-ne una o altra.

La tercera excusa és la pitjor, però també té fans. És fàcil, és directa i fiques en el pot a l'enemic tradicional. Els altres ho van fer pitjor. Els altres ens han venut. Els altres ens ho han deixat fatal. Com és creïble, també es gasta com a recurs últim. Perfecte.

Ara bé, per portar a terme la primera de les promeses que ens toca directament com a membres de l'associació d'Amics i Veïns del Centre Històric, cap de les tres excuses seria vàlida. Estem a 23 de setembre i la primera de les dates que aquell document va marcar, la tenim ací davant. El dia 30 de setembre es va agafar com a últim dia per presentar les línies bàsiques de com va a funcionar l'Oficina Municipal per al Centre Històric de Castalla. CHC.

Ara no valdríen cap de les excuses anteriors perquè eixes línies bàsiques no valen un duro. Eixes línies bàsiques que demanava el document només signifiquen que tenim un programa clar de què anem a fer i en quin ordre. I no valen, sobretot, perquè quan ho vam signar, tots estàvem d'acord i, per tant, ningú pot ser culpable de res, ni podem derivar culpes, ni podem assenyalar que ningú del tripartit, ni de l'oposició, està en contra.

Era el primer punt de l'acord, i ja queden pocs dies per veure si l'ajuntament es mulla. Aquella mateixa nit, vam comentar que l'exigència no es fixaria en el dia concret com si fóra paraula gravada en marbre. Però que deuríem fixar dates per a que el compromís fora més fort, que obligara a qui ocupara l'ajuntament, a anar avançant a base de decisió, a base de decisions.

Queda poc per veure si este tema realment és primordial, o només ho era abans de les eleccions. Esperem que l'estiu del gran paró, ja per sempre EDGP, només afectara a este bloc.

Toni.

PD 1. No sabem si el partit de l'oposició local encara utilitza a "Serenne Gestión Urbanística" per consultar els passos a seguir en el nostre Centre Històric. Abans de l'embolic el que nomenaren a una empresa tan opaca ens va fer una miqueta de por. No tenien web, no tenien bloc, a penes apareixen a la xarxa, i només ho feien per referències de segons. Per tant, com aconseguien clients? Perquè no volien publicitar-se per trobar-ne més? Perquè se'ls donava igual? Perquè al nostre ajuntament no li assaltaven els mateixos dubtes que a nosaltres?. Després de l'embolic, ja no és por. Només és que ens costa assimilar tanta informació sobre els grans tècnics que aconsellaven al nostre municipi. I una pregunta final: Perquè a la gent que m'inspira confiança mai li passen eixes coses, perquè sempre li passen a qui li veig coses rares?