jueves, 26 de noviembre de 2009

Este cap de setmana hi ha res.



En efecte. Este cap de setmana a Castalla hi ha res de res. Hi havia festa als Moros Vells però amb les incidències de la pasada festa dels Mariners, s´ha optat per suprimir-la.

En el cafenet d´este matí m´han contat el que va passar el dissabte. La guardia civil als Mariners demanant permís de Conselleria per a fer la festa, cartell de l´aforo del local, extintors, guardies de seguretat i un llarg etcètera que, per suposat, la comparsa no tenia. I quina comparsa ho té? Cap. Comprenc els motius legals i de seguretat que no permeten fer festes als locals però, quina és l´altra opció?

Castalla no és precisament la capital de la cultura i de les opcions per a un dissabte per la nit. Vale que una festa als Moros Vells consisteix en beure i no creure però també implica estar en la gent, poder ballar sense estar de boda, fer ambientet de Festes, en fí, passar-ho bé.

Així que ja no hi ha res per a este cap de setmana. El de sempre: dispersar-nos pels bars, Escarabat, si es tércia, i a casa. No acabe jo d´entendre com va açò de la legalitat intermitent, que unes voltes s´apliquen les normes i altres no. Igual és que està la cosa malament i necessiten multar i recaudar. Igual és que ja no volen fer més festes en les comparses i se´ns ha acabat lo bo. En fí, a pesar de què el meu fege ho agrairà, em sap fatal que l´ambientet de poble que es fa en les festes dels Moros Vells es perda. Al final, arribarà la nada.

viernes, 13 de noviembre de 2009

No hi havia ningú


Quan els nazis van venir a buscar els comunistes
vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar als socialdemòcrates,
vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a pels jueus,
no vaig protestar, perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me a mi,
no hi havia ningú que poguera protestar.

Hi ha moltes versions d'aquest sermó de Martin Niemollër, un pastor luterà alemany que va ser empresonat en vàries ocasions per la seua lluita contra els nazis. Aquest sermó encarna tan bé el concepte tan malgastat de solidaritat, el de posar-te en el lloc dels altres, que és dels poemes que convencen, que arriben. Me l'imagine en aquella Pasqua del 1946 en Alemanya, davant dels seus fidels, acabada la segona guerra mundial, i no em puc llevar del cap la imatge del Phillip Seymour Hoffman de "La duda". La referència cinematogràfica deu ser perquè ací també apareix un sermó impressionant, i a més, la done per bona perquè les imatges d'esta peli, olen a altra època. A un passat tan llunyà i tan pròxim...

Ara, el poema encara ens val. Ens el podem aplicar a discreció, com el foc davant un atac. Dia sí, dia també. Però costa molt alçar-se i alçar la veu quan l'atac no ens toca de prop. Quan és als altres. Quan ens afecta de passada. En ocasions, fins i tot, riem les gràcies quan els atacats són els enemics, l'oponent, l'oposició.

Estos dies el Phillip Seymour em passava pel cap, de quant en quant, allà sobre la trona. Per coses meues i per històries dels altres. L'assumpte on encaixa a la perfecció i que més ens afecta a tots, és la de la lluita interna al govern municipal.

Des de la banda de l'actual alcalde s'ha parlat acusant a Juan Rico de "talante déspota i dictador". Però si alguna cosa no ha fet l'anterior alcalde mai, és canviar d'actitud. Transformar-se amb els anys. El que passa és que abans els tocava als altres. Al Bloc, al PSOE, a l'oposició, als crítics dins del PP que van acabar formant AIDC, als qui es queixaven. Eixos caben en una carretilla. I molts, dels que ara l'acusen de dèspota i dictador en aquell moment, li reien les gràcies. O només ho acceptaven, ho toleraven. Compartien decisions a braç alçat en l'ajuntament. Ara s'ha girat l'oponent. I clar, no queda ningú per protestar.

Amb les associacions, a vegades, ens passa igual. Si alguna se li pressiona per a que actue de determinada manera o se li recorda que té una subvenció per cobrar, les altres es llaven les mans mentre no tinguen problemes, o cobren la seua part. Ho he vist en algunes de les quals jo formava part. Quan ens toque a nosaltres, no es queixarà ningú.

I així ens va un poc. I així ens continuarà anant si no aconseguim passar a l'altra banda i vore-ho tot des de l'altre cantó del quadrilàter. Mai és bo vore-ho tot des del mateix punt, perquè potser, mentre estem entretinguts soltant colps a l'oponent, no ens n'adonem que estem quedant-nos assoles. Ningú protestarà després quan els colps siguen per a nosaltres. Ningú.

Toni.

miércoles, 28 de octubre de 2009

Ricardito's corner





Si és que les coses sempre passen per algo i l'atzar, encara que queferós, a voltes també és oportú. Mira per on, cercant un nom per a esta nova secció em trobe amb aquesta notícia apareguda al Crónica de Castalla en la seua última edició (Octubre de 2009, número 86). Voilà...

CASTALLA CELEBRA POR PRIMERA VEZ EL DÍA DE LA AMAPOLA
"Este solemne acto tiene gran tradición en la comunidad británica y recuerda a las víctimas militares"
Digueu-me oportunista però estarem d'acord en que no podíem posar-li altre nom a la criatura que el de Ricardito's corner. Ara sonaria el God save the Queen de fons perquè tot acte inaugural té una música associada: l'himne al monument del Donant de Sang, l'himne de la Coronació de la Mare de Déu... I el Ricardito's corner no podia ser menys. A més, el 10 % de la població castelluda es mereix el títol d'una secció en la seua llengua, what the fuck?

Continuant amb el tema lingüístic observe al mateix periòdic (pamflet municipal) altra notícia curiosota amb aquest titular:
AMPLÍSIMA RESPUESTA POPULAR EN LOS ACTOS DEL "9 D'OCTUBRE"
Les úniques paraules en valencià que apareixen al periòdic són: cercavila, Correllengua i 9 d'Octubre. Això sí, "como buenos valensianos" es van esgotar les 2.000 racions de paella. Alma fotre!

Ahí en va una d'àmbit provincial apareguda al periòdic Información (dimecres, 28 d'octubre). Dedicada a aquells escèptics que no creuen que el tren passarà algun dia per la Foia, jujuju:

LA VÍA DE ANCHO EUROPEO PERMITIRÁ PROLONGAR EL TREN HASTA ALICANTE
"
La extensión del trazado conectará Valencia con la capital de la provincia a través del corredor de la autovía central"
El "corredor de la autovía central" al que fa referència la notícia és el que passa per la Foia. Ja no ens vestirem de vaquers només a Carnestoltes. Aneu preparant els pantalons texans, els barrets i els mocadorets al coll perquè el far west s'apropa. "Nunca apuntes con un arma si no vas a usarla" (Appaloosa).

I sense més temes per tractar s'alça la sessió i com a redactor cap del Ricardito's corner estenc la present acta.
Au revoir!




miércoles, 21 de octubre de 2009

Greatest Hits 2007 (Castalla Mix)


Deuríem aprofitar un aniversari per fer una revisió i hui ho és. Felicitats!


Com el nostre blog, ja no sembla tan interessant com en altres temps, anem a fer com les companyies discogràfiques que trauen un recopilatori per al Nadal. Ens submergim al nostre catàleg i busquem alguna de les peces que tot el món ja se sap, perquè està comprovat que a la gent li encanta cantar les melodies que té al cap i no haver d’acostumar-se a les noves. Per fer-ho, hem decidit deixar-nos caure allà pel 2007 aprofitant el condensador de fluzo de l’Arxiu del blog i elegir entre els grans hits d’aquell any de les flors. En aquella època tots erem més joves, teníem més energia i un altre món semblava possible, amb aquell prisma d’innocència nostre que sempre donen els inicis. Ai, qui ho tornara a viure... (sospir del tipus Tempus Fugit). Dos anys després han passat tantes coses i tot ha canviat tant...


Ací va la llista 2007. Si la cosa rutlla com cal, després passarem al encara més exitós 2008.


1. Per a la primera dubtem entre Ask me (The Smiths) i Don’t you forget about me (Simple Minds). Com deia Billy Wilder, una pel·lícula ha de començar amb una canonada i, a partir d’allà, anar augmentant el ritme. Nosaltres vam elaborar una serie de preguntes per als candidats en aquelles llunyanes eleccions del 2007. Ens van contar que ho tenien contestat, que ens ho donarien. Primer comentari: Realment espereu que el PP conteste a estes preguntes? Resposta: Sí, ho esperàvem.


2. Aquellas pequeñas cosas o Pueblo blanco (JM. Serrat). El dia 1 d'Octubre del 2007 penjàvem en un post la notícia que l'ajuntament estava treballant en un pla per al Centre Històric. Ho havien dit a un plenari. La nostra preocupació era que ja havien començat i no sabíem qui estava darrere. Quins il·lusos.


3. La culpa de todo la tiene Yoko Ono (Def con dos). La nostra Yoko Ono no sempre ha estat l'ajuntament. En aquell 2007 teníem paraules positives. I això ho vam escriure, després dels sous elevats, dels horaris intempestius dels plenaris i de les preguntes no contestades. Però, ja ho vam vore després, les coses van anar a pitjor. Evidentment si havíem de triar entre l’ajuntament i nosaltres, l’elecció estava clara. Ho sé, açò sembla totalment injust i ho és. Però després passa el temps, i aquest Darth Vader mai es posa de banda del seu fill per lluitar contra l’imperi. Al contrari, vol que Luke adopte les seues males arts, els enganys, les promeses... I la temptació és tan poderosa i el costat obscur és tan fort...


4. Un pueblo és (Maria Ostiz). I mira que durant un temps ens va agradar el terme Participació ciutadana. Nosaltres l'utilitzavem, l'alcalde l'utilitzava, les associacions l'utilitzaven. Però bé, ens vam quedar amb tres reunions i moltes bones paraules. També podria ser paraules d'amor senzilles i tendres (J.M Serrat). Tampoc cal abusar de Serrat.


5. Promesas que no valen nada (Los Piratas). La notícia on el conseller parlava de participació, el centre històric, les preguntes que ja estan contestades, les exigències al col·legi Muntori per a que contracten gent del poble... No calen més explicacions més que cantar aquest hit dels Piratas, promesas que no valen nada, nada, nada, nada...


6. Speak to me, dins l’àlbum The dark side of the moon (Pink Floyd). I la gent va fer propostes. I l'alcaldia va veure que aquelles propostes eren bones (O no). I l'adaptació del PGOU es va publicar i es van fer al·legacions. I tot això està ara al costat fosc de la lluna. Mai vam saber quines es van acceptar, quines es van debatre, quines es van presentar, quines es van rebutjar... Dos anys.


7. Que puedo hacer (los Planetas). I no va ser perquè nosaltres no proposarem coses per al nostre Centre Històric. Perquè mira que ho vam intentar i intentar... Que puedo hacer si después de tanto tiempo no te dejo de querer.


8. Pànico a una muerte ridícula (Def con dos). Def con dos repeteix. No ens ajustem a les lleis del Nick Hornby, que li farem. Però es que a vegades se’ns acabava la paciència i començavem a no creure'ns el que proposaven. Teníem por de tragar-nos les promeses perquè tot olia a cianur en el timó. I clar, no hi ha res pitjor que el pànic a una mort ridícula (per esperada).


9. Russian Literature (Maxïmo Park). Molta lletra i poca acció. De nosaltres i sobretot dels altres. Pura Literatura Russa. La tempesta arriba, el poble tremola, la tempesta passa i res no ha passat.


10. My way (versió Sid Vicious). Al final, dos anys després. El govern municipal funcionava com fa quatre, com fa huit, com fa vint. A la seua manera. I ells tan devanits i nosaltres tan divertits. Quina ens espera demà?


I el comentari de la ruta pel centre històric sense penjar. Ai mare. Qui som nosaltres per a queixar-nos... prou bé estem.


Toni.

jueves, 15 de octubre de 2009

La ruta.



Buf, quan de temps que no actualitzem el blog. I ja no tenim l´excuseta de l´estiu pel mig. En fí, que per a cel·lebrar l´arribada de la tardor ens n´anirem de ruta pel poble. I quan dic pel poble em referisc al poble, al de tota la vida, al casc antic, o al que queda d´ell.

L´Associació d´Amics i Veïns del Centre Històric de Castalla (que seria així com AAVCHC. Li buscarem altres sigles) ens proposa una ruteta este diumenge dia 18 pel centre històric. L´excursió començarà de la placeeta del carreter a les 11:00 del matí i pujarà fins la ermita i un xicotet recorregut per alguns carrers típics d´ací. Alguns dels membres de l´agrupació aniran contant-nos algunes anècdotes culturals, literaries i històriques ocorregudes en els edificis i vivendes del casc antic.

No sé si se´ns caurà alguna casa damunt, o si el carrer pel que passem de repent s´obrirà i ens tragarà la terra, esperem que no, però com que s´està debatint la problemàtica de la part vella del poble, no estaria de més pegar-nos una volteta i voreu amb els nostres propis ulls. A més a més, algú té alguna cosa millor que fer un diumenge de matí?

sábado, 26 de septiembre de 2009

DILLUNS 28 de SETEMBRE a les 20 H. CASA de CULTURA



L'Associació d'Amics i Veïns del Centre Històric de Castalla, després del parèntesi de l'estiu, torna a reunir-se al saló de la Casa de Castalla aquest dilluns a les 20:00h.. Ara és el moment de començar a posar-la en funcionament, una vegada l'associació ja està donada de alta. Els passos inicials ja estan coberts, ara cal tenir clar quines coses ens fan falta fer i quines són les prioritats.

El dilluns la presidenta i vice-presidenta ens explicaran també com va ser la reunió amb l'alcalde, de què van parlar i de quines coses ens va informar.

Ací va el recordatori de nou de quanta més gent siguem, més força tindrem. Comenta-ho, convenç a gent de que vinga, movem-nos...

Salutacions!

domingo, 13 de septiembre de 2009

El tren alcoi-alacant (per Ibi i Castalla)



M'encanta creure en eixes teories de la conspiració que afirmen que als Estats Units, una nit d'hivern, en una mansió apartada entre els boscos d'aurons d'un estat de l'est (diguem-li Massachussets) van decidir, en contuberni capitalista, que en compte de desenvolupar el ferrocarril, anaven a fer créixer les carreteres. Ferrocarril no, carreteres sí.

Ja sabeu, ruta 66 i tal. Highways a mansalva de nord a sud i coast to coast. Ja m'imagine jo la pel·lícula que hauria pogut fer Elia Kazan alternant primers plànols de Henry Ford fregant-se les mans contant mentalment quants cotxes anava a vendre després d'aquell pacte vora el foc, amb altres plànols generals on milers de xinesos acomiadats de la seua feina al ferrocarril, feien camí cap al xinatown de San Francisco o Nova York.

La carretera obligava a l'adquisició de vehicles privats i, per tant, obligava a desenvolupar una indústria que passaria a ser una de les més importants del món en molt poc temps. Els autocines, les cambreres que patinen fins la finestreta del Cadillac, Indianapolis, Marlon Brando amb la moto... I ja ens han venut la història. Carreteres, cotxes i individualisme, vamos. Estats Units.

No ho va contar així exactament un mestre que tenia en la facultat, però quasi. Cadascú ho endolça com millor li apanya.

Ve tota esta llarga introducció per a incloure una reflexió sobre el tren Alcoi-Alacant. Aquella via mai acabada del tot, iniciada durant el govern de Primo de Rivera, que torna cada cert temps a ser contemplada com una alternativa. El mapa no és de l'època. Està extret d'una publicació de l'any 2009 i estableix els trens de rodalies existents en la província i aquells trens suggerits. I mira per on, torna a aparéixer. Alcoi-Alacant amb parada a Castalla.

Vaja per davant, que jo no em crec la possibilitat. La seua construcció suposaria, tal impacte que, conforme em trobe hui, no m'apetix analitzar-ho del tot (demà vorem). Tampoc sé si ací hi ha reunions com aquella de Massachusetts dels anys vint americans per decidir el contrari. Per decidir que sí, que el tren mola. Però, m'encanta que hi haja reflexió al voltant d'un tema tan atractiu com eixe. I m'encantaria, a més, vore que en pensa la gent. Així descongestionem també el temeta un temps.

Toni.

PD. El pròxim post també toca tren.