Ara que venen les eleccions, el meu analista m'ha suplicat pel meu bé i pel seu també de rebot, que conte tot el que em ronda la cascarra abans que aquesta faça bum. M'ha dit, així en paraules planeres, Toni, açò és el que hi ha; si no ho soltes tot per la boqueta, et rebentarà alguna peça per dins o acabarà agafant-te un malet o un còlic miserere o veges tu a saber quina cosa lletja. Jo me l'he mirat d'entrecostat com qui li diu, no em faces açò, he rebufat un parell de vegades i he acabat assentint. Està bé, està bé, està bé, però després no digues.
Així que m'he assegut davant la pantallota, m'he pentinat amb la mà esquerra com si portara els pensaments de darrere cap avant, i m'he decidit a confesar-ho d'una per totes: M'encanten els partits polítics. Com vos ho dic.
M'encanta que la gent es faça simpatitzant dels partits polítics, que organitze autobusos, que vaja als mítins i moga les banderetes quan es posa el pilotet de la càmera en vermell i facen la connexió amb els noticiaris. M'encanten les persones que seleccionen per posar-se darrere del líder, líder, i fer-li de fons vivent. Com els betlems. M'encanta que s'agreguen a Camps o al cureta Alarte o a qualsevol líder, líder, com amic al "feis". M'encanta la gent que s'alegra perquè guanyen els seus el dia de les eleccions i que es passe la vesprada-nit canviant canals sense poder aguantar el somriure invencible pel convenciment absolut que a partir d'ara les coses xutaran millor.
I quan dic millor, dic millor millor. De la nit al dia, de l'infern al cel. Perquè altra cosa no, però els meus són radicalment diferents dels altres. Que ho diuen a la ràdio i ho publiciten els periòdics a lletres grans amb mesura 36. Millor significa que el meu partit, el guanyador, deixarà de demanar prèstecs als bancs i a les caixes (sobretot a les caixes) per a penjar cartells, comprar locals, fer mitins a les places de bous o pagar jornals als càrrecs interns. Millor significa que quan els bancs vullguen perdonar els diners que el nostre partit els deu, nosaltres direm que no. Que pagarem com tots la hipoteca, per no tenir pressions a l'hora de decidir.
Direm que no, com va dir que no el PSOE en el 97 quan li van perdonar 9'78 milions d'euros (BBVA), o els 5'7 milions del 98 (Central Hispano) o els 12 milions del 2006 després de 19 anys d'impagaments (BBK). Direm que no com el PSC en el 2004, quan li van condonar 7'1 milions (la Caixa). Direm que no com ERC quan les van perdonar 2'7 milions (La Caixa). O com el PP quan el 1996 va dir que no les perdonaren 2'6 milions (Caixa Galicia). O com el BNG (2 milions), Coalició Canaria (0'8), PNB (3'5) Convergència i Unió (17,6), o com IU-ICV (11,7)... I direm que no volem que ens perdonen els diners perquè si algún dia arribem a manar i les hem de deixar la pasta de totes les personetes del país per a que els bancs o caixes no s'enfonsen, o ens toca augmentar l'edat de jubilació i de rebot obliguem al personal a fer-se un pla de pensions, algú pot buscar una connexió als diners que m'han donat i les meues decisions posteriors i pot pensar que això no està be. No, no, no. Això no està gens bé. Perdonar diners, caca.
Un incís. Si algú s'ha alegrat perquè els seus són el PP i les han perdonat menys diners que a ningú, caldria recordar-li que el PP és, amb molta diferència, el que més diners rep de persones i corporacions de forma anònima i sense declarar. Ja sabeu, jo done uns quants milions al partit, a canvi de res. Però de res, res. Com a molt, alegrar-me que guanyen mentre menge roses davant la tele i veig els resultats a les notícies d'antena 3. Quina satisfacció i quins diners més ben gastats, tu.
Sona el telèfon. Un segon.
Ja estic.
Increïble. Vos ho cregueu o no era el meu analista que no pot viure sense mi. Em pregunta i jo, li ho conte. I en compte de donar-me l'enhorabona i cantar-me el we are the champions my friend o algo, em diu el tio, tu voràs. Tu voràs, m'ha dit el paio. Ho deixarem còrrer i tornem al que anàvem, que si em pose a pensar-ho no li trac punta.
M'encanten els partits polítics per la seua paxorra. Eixos si què no pateixen. I això dóna tranquilitat i bon rotllo a cabassos. Mogolló. Tanta que el PNB i el PSOE volien posar a un amiguet de president del Tribunal del País Basc i al final ho han aconseguit. El PP, que no estava massa d'acord amb la persona designada, finalment ha dit que sí. Podeu posar a eixe, ha dit, però si vosaltres trieu allà, jo trie ací. Ací significa València. No sé, posem per cas a la presidenta del tribunal de València (sí, la que ha de jutjar a Camps). El PSOE pensa que eixe cromo val més que el seu i demana que si el PP tria la presidenta en València, ells, a més, triaran la presidència del tribunal de Catalunya (que devia controlar al tripartit). I tots contents, tu. Tots excepte Montesquieu. Però qui és eixe imbècil francés?
Que bonic és formar part d'un partit polític collons. Estic pensant afiliar-me a algun. Tu saps que tranquilitat?
M'encanten els partits que van d'excursió a buscar la berena a Guinea Equatorial (tots, tu, van tots) i ja que estem, fer-li la pilota al dictador Obiang que guarda els diners del seu poble a una sucursal del banc Santander. Els guarda al seu nom, que quan Teodoro va entrar al banc i va dir que volia posar el nom de tots els negrets de Guinea a la cartilla li van dir que era impossible. I per això va haver de posar tots els milions al seu nom.
I si algú ens recorda que els partits polítics ens vam pegar molts molts anys dient-li a la gent que la llibertat i la democràcia era el primer, ara nosaltres direm que no, que nosaltres som de sucre. Que la llum i la gasofa estan per les boires i que com no fem alguna cosa la gent va a cabrejar-se molt tirant a moltíssim i faran alguna barbaritat, votaran en blanc o jo que sé. Que la llibertat i la democràcia estan bé per a nosaltres, que les fem funcionar perfectament. No veieu com açò no rebenta mai?
I tenen raó els partits. Veieu com devem afiliar-nos o presentar-nos en les seues llistes? Açò no rebenta mai. Misteris.
Toni.
12 comentarios:
Crec que eres un poc injust, sobretot amb persones que porten molts anys en un partit per conviccions i voluntat sincera de millorar la vida de la gent. Sobretot amb algunes persones dels partits locals de Castalla.
No és un article de política local. He intentat que es notara. Es que s'han donat diverses circumstàncies que m'han recordat que hi ha massa gent que tracta als polítics com a governants, en compte de com a treballadors nostres. Tanta que s'ho han acabat creient. Així ens va.
En general, no m'agrada la partitocràcia, que li farem. Entenc a les persones que participen de la política local. Només és que em molesta que ho facen des d'un tipus d'associacions que es protegeixen unes a altres. Només això. Si jo pertanyera, per exemple a Greenpeace i la seua direcció fera actuacions com les que he assenyalat que fan els partits, podria fer dos coses: O deixar-me l'associació o criticar-los públicament i obertament per transformar-ho des de dins. No escolte eixes crítiques cap als seus partits. Ni una, ni mitja ni cap. Només les he escoltat lloances al seu partit. Ho sent. Veig massa alegria i orgull de pertanyer a associacions (partits polítics) que són capaces de comportar-se així.
M'encanta la moderació amb la que has criticat l'article! Jo he sigut un poc més dur. Ho sent.
Toni.
Podeu arribar a compendre com seria la vida dels països del Magreb? Ho dic perque els pobres aspiren a tindre el nostre sistema "democràtic".Tinc 39 anys i sempre he cregut que vivia en el sistema polític superior i lògic per excel.léncia. Ara mateix pense que el pertànyer a un partit polític és desconeixement o interés (no dubte que hi haja gent amb bon cor i intencions, pero m'ho he de proposar). També em fa un poc de respecte, perque les elits moscovites que consideràven el comunisme un cadàver ideològic allà pels 80, tenien clar a quin altre sistema aspiràven: el nostre. A quin aspirem nosaltres?
Jo, crec que el problema del nostre sistema politic que deuria consistir en la regeneracio de carrecs cada cuatre anys, s´ha convertit en feudalisme els dirigens politics nacionals son funcionaris en uns poders de decicio semblants al gerent d´una empresa i sobretot tan ben pagats que son ells els que posen el limit al seu sou, per tant eixe cumul de coses nomes poden acabar en el que esta pasant, despotisme,
corrupció... pero sobretot nigarse al sillo que tenen com si foren llapases, pero per si faltava poc el poble que els pot canviar no vota i els que voten sempre ho fan als mateixos per tan de que ens queixem.
P.D.
La democracia diuen es el sistema politic nenys röin, pero aixo MENYS.
Has fet be Toni.
Lo del amic Teodoro i els noms a la cartilla m'arribat a la anima, deuries haber conegut a Berlanga en altres temps, hagueres segut el seu guionista de totes, totes, haguereu fet grans coses junts, Toni & Berlanga, mola.
que nivel maribel! Enhorabona, muntes el nivell local a altes esferes...bé,tonteries fora. Ara el que deus de fer es presentar-te a eleccions que a mi m'ha entrat el gustet d'anar menejant bandereta i recorren el país amb l'autobús del partit. Jo ho deixe caure...
scot pilgrim
Toni, no hi hauria alcalde millor.
INFORMACIÓN (01/03/2011):
"El desempleo en los países del euro retrocedió una décima en enero respecto al mes anterior, hasta el 9,9 %, tras seis meses estancado casi por completo, según datos de la oficina estadística comunitaria publicados hoy. España volvió a colocarse en enero a la cabeza de la UE, con una abultada tasa mensual de paro de 20,4 %, la misma registrada en diciembre de 2010."
NO COMMENT
"I tots contents, tu. Tots excepte Montesquieu. Però qui és eixe imbècil francés?"
Aquest paràgraf es coyonut.
Si, crec que la política estatal es el regne de taifas, que el bipartidisme en aquest país està fent molt mal perquè saben que sempre guanyarà un dels dos, i mentres tant acumulant patrimoni i poder.
Jo hui estic optmista i pense que la gent que pertany a un partit acabarà cansant-se, que la cultura política d'aquest país està canviant i que tots al final fiscalitzarem la feina dels que estan governant.
Un problema només: els partits han acumulat tan poder que ara mateix no crec que els interesse perdre part del seu poder per a que tots guanyem un poquet de democràcia.
Estan ahí per nosaltres i gràcies a la democràcia, i ells se n'aprofiten. Això es tindre molt morro.
Toni, és guai l'article.
Tot això està molt bé, però analitzem dos camins:
A quants castelluts i castelludes coneixeu que penseu que serien capaços de governar bé el poble? I d'eixos, quants penseu que voldrien governar el poble?
Ara pensem: Quants castelluts i castelludes volen governar el poble? Quants d'eixos pensem que ho farien bé?
No són les mateixes preguntes, però les respostes em condueixen a només 3 o 4 persones, i curiosament d'ideologies prou semblants tot i estar en partits diferents. Però el que més em preocupa és:
Per què hi ha tanta gent que ho faria bé i no vol?
"Per què hi ha tanta gent que ho faria bé i no vol?"
Eixa pregunta és senzilla de fer, però:
Quantes coses fas bé i no vols fer-les?? o no t'agrada fer-les, o tens unes preferències personals abans que eixa.
Hi ha tantes.....
Estic totalment d'acord amb tu Toni. Pensa inclús que els nous partits ja naixen amb eixa manera d'actuar, de formar-se i de viure. Com a exemple pose Unión de Progreso y Democracia que des del primer moment de la seua creació ja està tenint els problemes que tenen els partits més antics (totalitarisme, sectarisme y ocultisme). I si no, mirem els diregents locals d'este partit, que tenen un blog on critiquen els que critica la super dirigent "nacional" amb els mateixos argument, estan fotent-se canya entre tots i són incapaços d'admetre cap error. I si això passa en un partit on són 4 rates... Ací un taxista i poc més... què passarà en partits més grans!
Publicar un comentario