Introducció 1.
Tinc un amic que cada volta que ixíem per Castalla em dia: "eres el major del bar", i els miràvem a tots, un per un, i el molt cabró sempre tenia raó. Tampoc era molt difícil això a Castalla. Ell té un mes menys que jo, però li traíem un ou de profit al comentari i a partir d'això només mirar la gent, ens partíem de riure. Tant m'havia acostumat a l'assumpte que entrar una nit de divendres a un bar del barri a Alacant i veure gent de la meua edat, va ser un "xoc" que em ronda pel cap com els morts de "El sexto sentido".
Introducció 2.
Sempre he sabut que ser universitari no és garantia de res. He escoltat mil converses tirat a l'herba de la facultat sobre programes estúpids de la tele, sobre qüestions estètiques diverses, o llunàtiques opinions polítiques de gent que, en teoria, ha de tenir uns mínims coneixements del món que l'envolta, per a pensar que l'educació reglada pot solucionar determinades carències. El percentatge d'alumnes universitaris en els últims temps a Castalla ha crescut tant, que algun il·lús podria pensar que la vida cultural del poble podria girar com gira el món. "The world has turned and left me here", que cantava Weezer. Sempre hi ha entranyables optimistes.
Introducció 3.
Tres converses en una setmana sobre que passa a Castalla són el suficient per a començar a pensar que no ho pense jo només això. Què passa a Castalla? diu la gent ara en compte dels típics: "holaaa", "bueeeeno", "aaau", "aleee". Sempre havia pensat que era una impressió personal. O millor, sempre he pensat que això passa a tots els pobles d'un tamany semblant al nostre. Però mentre parle pel messenger d'això, sona Deluxe en l'ordenata cantant "Los jóvenes mueren antes de tiempo" sobre la seua Pontevedra natal i a mi ja m'encaixa quasi tot.
Introducció 4.
El regidor de Cultura em passa per mail el cartell de la pilota. Em diu que tots els dissabtes a les 16:00h i diumenges a les 10:00 hi ha partida al trinquet. Que li fem publicitat. I té raó. Després m'arriben invitacions per a les inauguracions del papa Calixt III, la del diumenge 26 amb l'escultura local amb material reciclat de la gent de Castallart o les tertúlies de la biblioteca. No està mal. Algú es mou. Però són gotes soltes. Com si mai formaren un mar. Com esguits que no creen gent, només familiars i amics. Esta "recerca de la gent perduda" de la que Proust no va escriure, és el dia a dia de la cultura i la vida local.
Introducció 5.
Sempre sóc prou escèptic quan la gent parla d'aquell temps passat, sempre millor. M'encanta la nostàlgia, fins i tot dels temps i els llocs que no he viscut, però sempre la mire amb certa distància. Diguem-li autoprotecció. Jo sóc dels qui em deixe portar per una bona història, quan algú parla de Castalla i dels vells i culturals temps, de la Finestreta, del Centre Cultural Castellut i de la "vietnamita". No sé si d'ací a trenta anys la gent parlarà amb la mateixa fascinació per, jo que sé, Natura i Gent, o posats a exagerar, del cineclub Annie Hall o del naixement dels blogs a internet. No estaria mal. El problema d'això és que eixe camí del passat porta a la insatisfacció o l'abandó. Molts ho han fet ja. Massa.
Qualsevol de les cinc introduccions em val per a encaixar-les en un "totum revolutum" que em parle de l'absència de vida cultural al poblet. De la VIDA al poblet. Encaixe els bars amb les exposicions, les tertúlies improvisades al caliu del rom amb les organitzades sota els fluorescents de la biblioteca, la vida entre setmana i els dissabtes per la nit. Ho encaixe perquè sí, perquè tot és cultura. Ballar en un bar ho és, però veges a vore en quin bar de Castalla ho fan... Carpe is dead.
I no tot és dolent. Alguna cosa es mou al sud del riu Verd. No tot és tele i hui prompte a casa, o el "buf, quina desgana eixir ara que està la calefacció en marxa". Un amic em parlava esta setmana d'un col·lectiu per a punxar música i imatges, altre del nou grup de música que estaven montant, altre dels curtmetratge que tenen en projecte. I malgrat això sembla que mai passe res, excepte els sopars d'esquadra, de quinta, o de fàbrica, i les festes a les comparses. El poble mort. "La leyenda de la ciudad sin vida" on l'or que tots busquen ha estat substituït pel sofà de casa i Lee Marvin canta trist mentre aparca el cotxe en el videoclub per agafar una peli i fugir a tancar en pany i clau.
Alguna cosa haurem de fer. Alguna cosa haurem de montar. Però potser millor demà. Que hui estic cansat, que hui plou. Me'n vaig al sofà. Vaig a posar una pel·li. Hui una americana, d'eixes de no pensar massa. Que no estic per a calfar-me el cap després de tota la setmana treballant. I quan isca el tema li tirarem la culpa al govern, a l'ajuntament o al Sursum corda. No està mal. L'assumpte pinta bé.
Toni.
PD. Ah, estem intentant montar un parell de conferències sobre l'adaptació del nou PGOU. Una amb presència municipal i altra sense. No sé com eixirà, tenim poc temps per trobar algú objectiu que domine el Pla de Castalla. S'admeten suggerències o comentaris si algú li ha pegat alguna llegida.
Vinga, salutacions vàries i efusives.
Tinc un amic que cada volta que ixíem per Castalla em dia: "eres el major del bar", i els miràvem a tots, un per un, i el molt cabró sempre tenia raó. Tampoc era molt difícil això a Castalla. Ell té un mes menys que jo, però li traíem un ou de profit al comentari i a partir d'això només mirar la gent, ens partíem de riure. Tant m'havia acostumat a l'assumpte que entrar una nit de divendres a un bar del barri a Alacant i veure gent de la meua edat, va ser un "xoc" que em ronda pel cap com els morts de "El sexto sentido".
Introducció 2.
Sempre he sabut que ser universitari no és garantia de res. He escoltat mil converses tirat a l'herba de la facultat sobre programes estúpids de la tele, sobre qüestions estètiques diverses, o llunàtiques opinions polítiques de gent que, en teoria, ha de tenir uns mínims coneixements del món que l'envolta, per a pensar que l'educació reglada pot solucionar determinades carències. El percentatge d'alumnes universitaris en els últims temps a Castalla ha crescut tant, que algun il·lús podria pensar que la vida cultural del poble podria girar com gira el món. "The world has turned and left me here", que cantava Weezer. Sempre hi ha entranyables optimistes.
Introducció 3.
Tres converses en una setmana sobre que passa a Castalla són el suficient per a començar a pensar que no ho pense jo només això. Què passa a Castalla? diu la gent ara en compte dels típics: "holaaa", "bueeeeno", "aaau", "aleee". Sempre havia pensat que era una impressió personal. O millor, sempre he pensat que això passa a tots els pobles d'un tamany semblant al nostre. Però mentre parle pel messenger d'això, sona Deluxe en l'ordenata cantant "Los jóvenes mueren antes de tiempo" sobre la seua Pontevedra natal i a mi ja m'encaixa quasi tot.
Introducció 4.
El regidor de Cultura em passa per mail el cartell de la pilota. Em diu que tots els dissabtes a les 16:00h i diumenges a les 10:00 hi ha partida al trinquet. Que li fem publicitat. I té raó. Després m'arriben invitacions per a les inauguracions del papa Calixt III, la del diumenge 26 amb l'escultura local amb material reciclat de la gent de Castallart o les tertúlies de la biblioteca. No està mal. Algú es mou. Però són gotes soltes. Com si mai formaren un mar. Com esguits que no creen gent, només familiars i amics. Esta "recerca de la gent perduda" de la que Proust no va escriure, és el dia a dia de la cultura i la vida local.
Introducció 5.
Sempre sóc prou escèptic quan la gent parla d'aquell temps passat, sempre millor. M'encanta la nostàlgia, fins i tot dels temps i els llocs que no he viscut, però sempre la mire amb certa distància. Diguem-li autoprotecció. Jo sóc dels qui em deixe portar per una bona història, quan algú parla de Castalla i dels vells i culturals temps, de la Finestreta, del Centre Cultural Castellut i de la "vietnamita". No sé si d'ací a trenta anys la gent parlarà amb la mateixa fascinació per, jo que sé, Natura i Gent, o posats a exagerar, del cineclub Annie Hall o del naixement dels blogs a internet. No estaria mal. El problema d'això és que eixe camí del passat porta a la insatisfacció o l'abandó. Molts ho han fet ja. Massa.
Qualsevol de les cinc introduccions em val per a encaixar-les en un "totum revolutum" que em parle de l'absència de vida cultural al poblet. De la VIDA al poblet. Encaixe els bars amb les exposicions, les tertúlies improvisades al caliu del rom amb les organitzades sota els fluorescents de la biblioteca, la vida entre setmana i els dissabtes per la nit. Ho encaixe perquè sí, perquè tot és cultura. Ballar en un bar ho és, però veges a vore en quin bar de Castalla ho fan... Carpe is dead.
I no tot és dolent. Alguna cosa es mou al sud del riu Verd. No tot és tele i hui prompte a casa, o el "buf, quina desgana eixir ara que està la calefacció en marxa". Un amic em parlava esta setmana d'un col·lectiu per a punxar música i imatges, altre del nou grup de música que estaven montant, altre dels curtmetratge que tenen en projecte. I malgrat això sembla que mai passe res, excepte els sopars d'esquadra, de quinta, o de fàbrica, i les festes a les comparses. El poble mort. "La leyenda de la ciudad sin vida" on l'or que tots busquen ha estat substituït pel sofà de casa i Lee Marvin canta trist mentre aparca el cotxe en el videoclub per agafar una peli i fugir a tancar en pany i clau.
Alguna cosa haurem de fer. Alguna cosa haurem de montar. Però potser millor demà. Que hui estic cansat, que hui plou. Me'n vaig al sofà. Vaig a posar una pel·li. Hui una americana, d'eixes de no pensar massa. Que no estic per a calfar-me el cap després de tota la setmana treballant. I quan isca el tema li tirarem la culpa al govern, a l'ajuntament o al Sursum corda. No està mal. L'assumpte pinta bé.
Toni.
PD. Ah, estem intentant montar un parell de conferències sobre l'adaptació del nou PGOU. Una amb presència municipal i altra sense. No sé com eixirà, tenim poc temps per trobar algú objectiu que domine el Pla de Castalla. S'admeten suggerències o comentaris si algú li ha pegat alguna llegida.
Vinga, salutacions vàries i efusives.
