Cuesta abajo en mi rodada

(...) Pero otra observación que hace el New York Times sobre el fraude fiscal y la banca es el silencio que existe en los medios de información (de España) sobre tal fraude fiscal. Tal rotativo cita a Salvador Arancibia, un periodista de temas financieros en Madrid, que trabajó para el Banco Santander, que señala como causas de este silencio el hecho de que el Banco Santander gasta mucho dinero en anuncios comerciales, siendo la banca uno de los sectores más importantes en la financiación de los medios, no sólo comprando espacio de anuncios comerciales, sino también proveyendo créditos -aclara el Sr. Salvador Arancibia- "...medidas de enorme importancia en un momento como el actual, donde los medios están en una situación financiera muy delicada". De ahí que tenga que agradecer al diario que se atreva a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica el New York Times y el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman "libertad de prensa”. 

Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques a la Pompeu Fabra i professor a la John Hopkins University. 


Cap dels diaris d’este país, ni de les televisions ha fet menció a una sèrie d’articles que han aparegut al New York Times sobre Emilio Botín. Cap. Es juguen la pasta si hi ha crítiques a qui posa diners per  publicitat. Tan fàcil com això. 

Supose que uns centenars o, fins i tot, milers de persones hauran recomanat aquest article  o alguns semblants a facebook o a twitter. Probablement no siga prou, però s’ha de dir que fa uns anys, haguera estat impossible.  

Eixos comportaments clientelistes es repeteixen a totes les escales. A nivell local, amb la premsa comarcal, les coses sempre han funcionat més o menys igual. Els ajuntaments sempre han intentat utilitzar la publicitat i la informació com a instrument per pressionar o fer amics. Si alguna cosa no encaixava, una telefonada, un recordatori. O si volíem que encaixara, un número especial (pagat per tots). 

Ara, la premsa tradicional està en crisi. Cada vegada es compren menys periòdics i això fa que cada vegada es depenga més de diners aliens. No sé si el procés de caiguda de la premsa va de la mà amb el descrèdit dels partits tradicionals, però allà van els dos costera avall. Cuesta abajo en la rodada, que cantaria Gardel. Com diu Javier Gallego, probablement estiguem preparats per a la caiguda dels grans partits, però no tinc tan clar que hi haja un model ja per substituir a la premsa tradicional. Qui va a pagar per les notícies a partir d’ara? Qui està disposat a posar diners per a que la premsa no haja de dependre dels diners d’altres (i de les seues intencions)? 

Estem vivint el començament d’un moment històric (així, com sona) i no sabem encara ni qui va contar-nos-lo, ni com va a fer-ho. 

Toni. 

La revolució no serà televisada (però tindrà banda sonora)

Julie Burchill ja ho va avisar en un dels seus articles amb una pregunta amb trampa: Sabeu d'algú que haja canviat la seua vida després de mirar un quadre?

A això s'agafa el nostre estimat Kiko Amat per afirmar amb rotunditat que la música (pop) és la més alta de les arts. Així. Sense anestèsia ni res ho diu el tio. I a més, busca arguments. Afirma que es mereix eixa medalleta per la seua capacitat de provocar i transmetre emocions de forma efectiva, ràpida i colpidora a milers i milers de persones. Les coses com són i amb ànim de polemitzar direm només una cosa: té raó.

També hem de dir (en aquest cas en la seua contra) que en el seu llistat particular de les arts situa en segon lloc al cine, en tercer als comic-books i després ja la literatura, la pintura i l'escultura (en eixe ordre).

Això de ficar els còmics en el tercer lloc és més una boutade de freak, però en la resta, m'encanta eixa llista estúpida que fa el sr. Amat. Esta clar que totes les llistes estúpides relacionades amb la música ens encaixen als amants de Nick Hornby i d'Alta Fidelitat.

Supose que cadascú tindrà el seu llistat. A mi, pensant en gelat, m'ha dolgut que s'haja oblidat de l'arquitectura i sobretot, sobretot, de les series de televisió. Val, són cine, però no, no són cine, són més. Són pelis de 60, de 10, de 300 hores. Amb capacitat per desenvolupar personatges, situacions, atmòsferes a nivell literari. Més amunt. Seriosament (però exagerant) ho dic: més amunt.

Algú va dir (a internet, per suposat) que la gran novel·la americana que tots esperen ja s'ha produït. Ni Roth, ni Delillo, ni Franzen. S'anomena The Wire i és una sèrie de televisió. D'ací uns anys s'entendrà, diran els gurús i futuròlegs de la xarxa. Però no hem fet aquesta introducció musical per parlar de The Wire, sinó d'altra criatura de David Simon: Treme.

Situem-nos. Treme. Serie de televisió. Tres temporades, trenta-un capítols i una quarta en perspectiva. Trenta-una hores sense preu. Un trombonista simpàtic i caradura que finalment troba el seu lloc on menys ho espera; un agitador de masses (el gran John Goodman) i la seua dona, advocada de causes perdudes; un cap indi del Mardi Gras que funciona com a referència moral de la resta de personatges; el seu fill, trompetista de jazz, que fuig de la ciutat per abraçar l'avanguarda; els músics de carrer; la violinista de talent immens; la cuinera que ens mostra l'altra de les grans passions de la ciutat; el lider visionari a qui no segueix ningú però que és posseidor de la Veritat de la cultura de Nova Orleans (en una espècie de maledicció de Cassandra, l'espectador és l'únic que sembla apreciar els seus coneixements i energia); les big bands a les escoles, el barri francés, els músics coneguts i altres desconeguts que han volgut formar part d'esta història...

Porte uns mesos amb l'esperança que algun amic meu músic caiga en la xarxa de Treme i de tot el que suposa. És més, porte des del tercer capítol intentant trobar tots els paralelismes possibles entre la Nova Orleans post-Katrina que ens relata la sèrie i el demoledor huracà que ha passat per les nostres terres en els últims anys. Perquè en Treme està tot: l'especulació urbanística, l'abandó de les cases del barri, les festes com a part importantíssima de la comunitat, la cultura com a identitat, el xoc entre les demandes ciutadanes i les institucions... i per damunt de tot, la música com a centre. La música que és l'ànima de la ciutat, que transforma vides, que transmet emocions, que per si sola podria suportar tota la sèrie si no apareguera res més. Si només sonara, sonara i sonara.

A la terra del dimoni americà continuen fent-se obres d'art d'una mesura incomparable en l'europa del cine d'autor (en el sentit dolent de la paraula auteur).

No parlarem de les sèries fetes ací. No cal. L'esperança no està en el cine. Ni menys en la televisió. Com deia Gil Scott-Heron, la revolució no serà televisada. Però si que tindrà banda sonora a estes terres. Deu tenir-la. I per això podem començar per cridar una paraula amb força per a que, entre assaig i assaig, arribe a l'oïda dels músics: Treme. Vegeu Treme ja!

Toni.

PD. Inspiració musical dirèctament en vena des de "Madchester" i Beatlesland (Liverpool), o com és possible que hi haja gent que li traga profit a la seua cultura i altres (nosaltres) no tant.

PD2. La cap suprema va insinuar que ella no anava a deixar d'escriure del Centre Històric i que el plural majestàtic on s'insinuava el nostre abandó, devia referir-se només al meu abandó. Això significa que hi ha article a la vista!!! Juju. I sobre el CHC. Serà possible això?