V Setmana de Cine. Castalla 2009

La V Setmana de Cine serà enguany a la Casa Cultura de Castalla entre el 29 de juny i el 5 de juliol i inclourà una mostra de curts, documentals naturals i nanometratges.

Després de moltes voltes, hem decidit començar amb esta frase monòtona, monòtona però tremendament informativa. La originalitat no deu ser de l'article, sinó de les novetats que enguany té aquesta V Setmana de Cine. "Natura i Gent" s'ha associat al Cine Club Annie Hall per a organitzar un premi al millor documental natural sobre el Paisatge Protegit del Maigmó i el Sit. I no només això, s'inaugura la secció de nanometratges "Castalla en 60 segons". El nostre poble i les nostres serres en el centre dels temes.

La V Setmana de Cine a la Casa de Cultura de Castalla serà enguany entre el 29 de juny i el 5 de juliol i inclourà una mostra de curts, documentals naturals i nanometratges.

I ara hem decidit repetir-la. Diuen que una repetició, pocs minuts després, ajuda a consolidar els aprenentatges. No ens donaran cap premi per eixa frase, estem segurs, però si que se'n reparteixen molts en esta mostra. Fins a un total de 5. Millor curt, millor curt del públic, millor documental natural, millor nanometratge "Castalla en 60 segons", millor nanometratge del públic.

La V Setmana de Cine a la Casa Cultura de Castalla enguany serà entre el 29 de juny i el 5 de juliol i inclourà una mostra de curts, documentals naturals i nanometratges.

I ací va la tercera repetició. Com esperem repetir l'èxit de participació i de públic de l'any passat. Enguany més. 60 segons amb la visió del nostre poble facilita que tot el món tinga accés a presentar-se, a presentar-nos com veem Castalla. Només cal tenir la idea i llançar-se.

Per començar, ací van les bases.

Toni.

Castalla-Tombuctú

La inauguració de l´Auditori de Castalla ha tengut els seus pros i les seues contres. Els pros han vingut per part de l´Ajuntament i les contres pel poble. Construir un auditori nou a les afores tenint la Casa de Cultura al centre? No preguntar-li als músics quines són les seues necessitats? Utilitzar les noves aules de música per a donar ioga i gimnàstica de manteniment? La gent diria "Però açò quin trellat és?". I és que Castalla és així, surrealista com ella sola.

Des de que visc ací, farà ara uns vint-i-nou anys, que ho veig molt clar. Castalla és totalment Berlanguiana. L´ídol per excel·lència d´aquest blog es trobaria molt agust al nostre poble. Li encantaria assistir als plenaris els dimecres i vore les lliçons de ciutadania que allí s´imparteixen. Haguera gaudit a les reunions informatives del PGOU on l´Ajuntament no va parlar i la gent va començar a demanar el que li feia falta al poble. Jo esperava que algú demanara dos burres a l´estil Bienvenido Mr. Marshall però no s´hi va animar ningú.

Li haguera agradat també a Berlanga l´anterior legislatura Castalluda. Un anar i vindre de favors, amiguismes i interessos dignes del guió de La Escopeta Nacional. I a pesar de que està de moda salvar el Patrimonio Nacional, a nosaltres se´ns perd el nostre quan bufa bon vent o quan misteriosament desapareix. I és que a Castalla ens agrada anar a contracorrent. Quan el món global es dedica a plantar pins nosaltres llevem els nostres. Ara que la societat ens consciencem d´estalviar llum, nosaltres encenem un castell.

Tots aquests pensaments els explique per a recolzar el meu preg a l´Ajuntament. Ja que l´Auditori no està batejat i com que ja tenim un institut Enric Valor (o no? no sé), quin millor nom que el d´un valencià que sense saber-ho ens defineix en cada pel·lícula que roda. El passat divendres de mig any, a l´Auditori ho vaig vore clar quan l´Alcalde va agafar el micrófono per felicitar a la banda i, de paso, ens va comentar la necessitat real que hi havia d´aquest edifici, o el que és el mateix, "veus com sí que fea falta un auditori". A mí, que estava propet de l´escenari, em va semblar sentir al principi "como alcalde vuestro que soy...".

No sé si hauria d´arreplegar firmes o alguna cosa pareguda que recolzen el meu reclam però ja tot el que hem presentat per escrit no ens ha servit de res i este blog potser el veja algú de l´Ajuntament, crec que no seria massa productiu manifestar-me jo soles a la plaça.

En fí, que quan vinga Concha Velasco a fer de cabo d´escuadra en els Moros y Cristianos podrà fer la inauguració formal del nostre estimat "Auditori Luís Garcia Berlanga".

No hem tancat el xiringuito

Ja fa vergonya. Jo en tinc, la cap suprema en té, el nou fitxatge no es llança (només fa que penjar borradors amb una línia), la part obscura només treballa en el cantó dret (eixe hopper)... I el blog parat. Al final ens agafa vergonya només d'entrar. I conforme van passant els dies, més. Fins que ja no entres ni per mirar. A la llarga, et passes, veus 56 comentaris en la última notícia i te n'ixes com dient, hem de fer alguna cosa, tenim el blog parat.

Així que un post ràpid en uns quants temes interessants per espolsar-nos la sindrome de la fulla buida.

1. Esperem que el tema Centre Històric no ens haja fet oblidar-nos delPGOU. Supose que les contestacions a les al·legacions estaran elaborant-se. Però sobretot, encara esperem una presentació pública per part d'algun dels seus redactors. Ho vam demanar, ens van dir que sí, i això es va quedar al llimb de les promeses. Com aquelles preguntes que vam fer fa segles. Encara esperem resposta. La nostra memòria sel·lectiva ens ho recordarà cada cert temps. Les persones de paraula són una debilitat meua.

Carlos Gomez Gil, professor de la Universitat d'Alacant parla del PGOU d'eixa ciutat. Tenim coincidència de redactor del Pla i coincidència de pensaments. Ell els redacta millor. Ací va un article sobre la participació ciutadana i el Pla General d'Alacant.

2. L'avinguda d'Onil. Gran tema. Tinc ací davant el tram que queda. I va fora tot. Personalment, no em desagrada com ha quedat. Supose que a la majoria li encantarà. Tot haguera estat perfecte sinó fora un carrer que JA tenia arbres. Jo estaria contentíssim si abans no hi haguera hagut res. Si aquesta avinguda haguera estat com mil de carrers impersonals que hi ha per ahí i que mai voran un arbret que moleste amb les seues arrels o amb les seues rames (i que curiosament mai es rehabiliten per a posar arbres com aquests, que suposadament no molesten). Però bé. Ara ja està. Queda un altre tros fins a Pechman. M'encantaria que tot aquell aldarull haguera servit per a alguna cosa: Per a que ens diguen abans de fer-ho quants arbres van a tallar ara, quants a trasplantar, quan va a fer-se per a que no s'assequen, que és el que en pensen els biòlegs (per escrit)... Eixes cosetes que desitgem saber els castelluts sense haver d'anar a vore l'expedient (la setmana passada vaig rebre la notificació oficial de que no podia consultar-lo: "las cosas de palacio van especialmente despacio"). Més que res per a que qui vullga manifestar-se i mostrar el seu descontent ho puga fer abans (i amb temps per organitzar-se bé), en compte de després. La política de fets consumats no deu ser la que prime en un poble.

3. Una gràcia per acabar. Estàvem decidint fer camisetes quan vam fer un any del blog. La cap suprema es va currar una impressionant imatge de "Reservoir Dogs" que no té preu. Ara que s'aproxima el segon aniversari recuperem propostes que teníem per ahí, per vore si algú s'anima.

Evident:
Dos anys de QCV. Estem perduts

Adivinatòria:
Prepara't, açò anirà a pitjor. QCV

Històrica:
Abans de QCV: Dos guerres mundials i una civil Després: Zero.

Autocrítica:
Al paradís també li trobaríem pegues. QCV

Absurda:
Jo també tinc una tortuga que li diuen burocràcia QCV

Declaratòria d'intencions:
Sí. Sóc culpable. Què passa? QCV

Irònica:
També hem salvat el món i les balenes QCV

Romàntica:
No t'he porta flors perquè les últimes les han arrencat QCV

Útil:
Ajudeu-me a arribar a casa QCV

Intimidatòria:
Anònim, sabem on vius QCV

Intimidatòria 2:
Anònim, sabem la teua IP QCV.

Ale, ja tenim post. Que quede clar que no hem tancat el xiringuito.

Toni.

Diuen per ahí.

¡Ara diuen que van a construir un poli nou!

Amb aquesta frase que he sentit a la porta del Mercadona m´he alçat hui. Com que no he entès res de res, he navegat en busca d´informació i gràcies al blog de Mari Sol he relacionat la idea amb el fons estatal d´inversió local. Dons sí, pareix ser que van a construir un nou edifici poliesportiu. No em preocupa tant la idea del poli com la sensació constant com a castelluda de que ens movem pels rumors.

Pareix que la societat de la informació no ha arribat al nostre poblet sinó que al seu lloc s´ha instaurat una estranya societat de la rumorologia. Hi ha de tots els gustos, colors polítics i sentiments populars.

Encara ens queden per confirmar diversos "dimesidiretes" que han desfilat pel poble als últims temps: el sou de xòfer d´un familiar directe de l´alcalde, la obertura de les dependències aquàtiques municipals a hores poc comuns, la visió de Paneta pintant amb grafitti damunt d´altre que deia "Paneta lladre" el dia de l´entrada pel matí. Ningú ha vist res però tots coneixem algú que té un cosí que passava per allí en eixe moment...

Les actuacions urbanístiques al poble no és que estiguen infestades de rumors, és que són rumors en sí mateixa fins que passes per un lloc i ¡osti, si han fet un parc ací!, ¡osti, si han caigut un parell de cases ací!, ¡ui, si ací hi ha altra Castalla!. D´aquesta manera un rumor passa a materialitzar-se fins i tot abans que hages pogut contrastar-lo, i per suposat, sense poder tindre cap opinió al respecte.

A nivell de patrimoni local, no cal ni parlar-ne. "Hi havia un mosaic a este carrer però diuen que l´han llevat però que està en bones mans perquè diuen que el tenen guardat en una casa que diuen té l´ajuntament pel carrer major on diuen que hi ha molts objectes històrics aunque diuen que estan plens d´humitat i que estan tots tirant-se a pedrer". No sé, al final, on estaven els sillars del parc de Sant Antoni? Que va passar amb l´esqueleto inquilí temporal de la Casa de Cultura? Este poble em confòn.

En fi, que un poquet d´informació i, sobretot, comunicació amb els habitants no seria tant difícil i no estaria tant malament per a tots. Jo propose un "tengo una pregunta para usted" a la Movitel amb l´alcalde com a entrevistat i Francés Navarrés en el paper de Lorenzo Milà, a vorer si en 100 preguntes ens podem assabentar d´una vegada cap on va i d´on ve el nostre poble.

Utopies S. A.

No parlaré només del centre històric. Ho promet. Ja tenim prou tute. L'utilitzaré un poc com a exemple, però l'article no va sobre això. Sé segur que ara mateix estan fent tot el possible per arreglar el problema que tenim damunt. Que li dedicaran hores, que parlaran en qui faça falta i que intentaran traure el major capital possible d'on siga. Sé segur que ara ho faran. Així que poc podria aportar a tot el que estem dient des de fa anys. A més, llisc el que porta l'Información i m'alegre que hagen tret diners per actuar allà. Els diners ajudaran a construir cases on han caigut. Això segur.

Ahir vaig vore una gran pel·lícula, Revolutionary Road. No la destriparé però com avanç, diré que m'encanten les pelis sobre la recerca d'utopies personals. Eixes pelis que giren al voltant d'eixa sensació que ens recorda que "les coses deurien ser així, perquè no deixem de somniar i ho fem?". M'encanten eixes històries. Les persones busquem seguretats. Se'ns fa difícil saltar al buit d'allò que no coneixem. Que no dominem. Per això m'encanten els personatges que encara que tenen por a trencar, ho intenten.

Oblidem-nos les utopies personals (cadascú que se les ventile) i dediquem-li uns minuts a la recerca del nostre poble ideal, la nostra utopia conjunta. Cada castelludet i cada castelludeta tindrà el seu poblet perfecte. Com diu Jose Luís, tots juguem a ser seleccionadors. Però sé segur que no ens allunyem tant uns dels altres. Sé segur que si una persona fa un llistat i la gent apunta una creueta en allò que està d'acord, que creu que és aplicable i que vol que s'intente en el seu poble, al final tindríem centenars de punts en comú. La política deuria de ser tan senzilla com això, fer un llistat i dir, això ho vull jo per al meu poble. Val, val, algú pot dir, això ja està als programes electorals, però siguem sincers, si no es publicaren els programes, els vots serien els mateixos.

Igual sóc massa innocent, però estem a diumenge de matí i fa sol i a més m'encanta pecar d'això. Intente no fer-ho de cínic o sarcàstic. Com ja he dit, sempre em cauen més bé els personatges que diuen anem a fer-ho, que aquells que se'ls burlen només per pensar-ho.

Vinga m'atrevisc a fer el meu llistat d'elements senzills i aplicables en el que seria la meua Castalla ideal.

1. M'encantaria que les regidories es pugueren dividir entre tots els partits. Els partits no són importants, ho són les persones, ho és el poble. Les persones més votades deurien poder triar aquelles regidories que consideren per a les que que estan més preparats, però deurien estar tots implicats. Sinó, trobem ambients com el que estem vivint (amb insults personals, descal·lificacions, intents de posar en ridícul en cada plenari...). Si el que es viu als nostres plenaris ho fan xiquets de secundaria, telecinco segur que faria un especial en connexió des de l'escola.

2. Posar en funcionament la participació ciutadana. Participació ciutadana no és només preguntar als veins o les associacions per un tema. Implica buscar mecanismes de contacte, de fer que la gent s'implique, d'aconseguir que els ciutadans se senten part d'un projecte.

Exemple: Es va reunir a les associacions per al PGOU. Se'ls va demanar participació i no se'ls va oferir res. Ni informació prèvia, ni informació posterior. No haguera estat millor dir-los abans allò que anava a fer-se, quina era la seua importáncia, quines avantatges tendrien unes actuacions i quines altres?. I després no estaria mal haver reunit a la gent per explicar-los quines propostes es van aplicar, perquè van decidir dur avant eixes propostes, perquè altres no. Perquè s'han fet determinats canvis. Imaginem per un moment que això es fa. Que s'establix un consell-grup-junta permanent que es reuneix cada dos mesos (cada un, cada tres) i que l'alcalde o qui ell considere, informa d'això i d'altres elements fonamentals. Dos hores per preparar-ho i dos per fer-ho. Quatre hores en dos mesos. No és aplicable això? Si fins i tot una comparsa fa dues assemblees anuals!!!

3. Major comunicació entre el poble i els nostres representants. Una comunicació real, eficaç. Amb punts bons i dolents. Amb projectes i lluites. Amb errades i disculpes. Amb encerts i alegries.

Exemple: L'alcalde diu que té clar el que vol per al centre històric. Jo com a ciutada interessat intente saber quin és el seu objectiu però mai ho arribe a saber per molt que ho intente. Organitzem conferències, convidem a l'ajuntament a participar, venen, diuen que estan d'acord en molt del que defén el ponent, ens demanen confiança, passa un any sense saber res, ho intentem, cauen cases, diuen que s'aconsegueixen diners per a fer-ne més, sol·licitem intervencions arqueològiques que mai arriben a fer-se, demanen consell als tècnics de l'ajuntament (arquitecte, secretari, un enginyer, un advocat? poc més) desapareix part del nostre patrimoni i la resposta és que el tenen controlat, res més...

No crec que siga ideal eixa forma d'explicar un projecte o d'aplicar-lo. Provem d'una altra manera. Un grup de ciutadans organitza una conferència sobre el centre històric. Em conviden i participe. El ponent defen una serie d'idees de les que prenc nota i públicament dic que estic molt d'acord en quasi tot i dic en que sí i en que no. Al dia següent passe les meues notes a net sobre allò que pense que és aplicable i ho penge a la plana de l'ajuntament (30 minuts del meu temps?). Com he dit públicament que contaré amb l'especialista que ha donat la xarrada, el cite per a la setmana que ve, el mes que ve, els tres mesos següents. A més, com jo no domine el tema, busque a algun especialista més que m'aconselle. Arqueòlegs, geògrafs, enginyers, historiadors, algun representant dels veins... com són del poble, els fa il·lusió participar i, a més, se segur que se sentiran més implicats. Els cride, els convide a la reunió on ve l'especialista. Entre tots em faig una visió completa del que és millor. Em recomanen que no em faça càrrec jo directament perquè m'he d'encarregar més que de fer, de supervisar els especialistes. Que jo tinc altres projectes en dansa i que obligatòriament hauré d'aparcar el centre històric fins que aparega algun problema gros i de moment torne a ser allò més important. Cree una oficina de gestió i em preocupe de que els especialistes s'organitzen per si tenen algun consell més. Comencem a funcionar.

4. Buscar especialistes al poble que ens aconsellen en la presa de decisions i si estem d'acord, i pensem que és aplicable, intentar seguir el camí que ens marquen. Està clar que a vegades contractem empreses externes. En la transformació de l'avinguda d'Onil participaria algun biòleg, però no ve mal que algú neutral ens done alguna ajudeta, un consell, un camí a seguir. Evidentment, si tinc un amic metge, no vaig a fer de cada dinar una consulta. Però si he anat al metge i he de prendre una decisió important després, no li preguntaria al meu amic, mira el que m'han dit, tu que en penses?. Perquè no fer-ho sempre al poble?

Exemple: No hi havia cap arqueòleg en la redacció del PGOU. A la pregunta en el plenari de qui era l'arqueòleg que ha participat en la redacció d'aquest Pla, la resposta de l'alcalde: el que tenia l'empresa que el va redactar. La resposta real: Ningú. És una vergonya que continuen passant-nos coses així si la recepta és tan senzilla i la tenim a l'abast. Això no fa perdre vots, perquè a la gent se li dona igual, però es una falta d'educació.

Continuarem altre dia. Que me'n vaig a dinar. Estic pegant-li voltes i alguna coseta devem organitzar.

Toni.

Una illa menys

Bé. Una illa de cases menys al centre històric (estes, en la part més antiga del poble), sembla que la cosa va aclarint-se. Ara que cauen a parells, anem a fer un informe per vore quines poden caure més, no siga cosa que tinguem un disgust. Es passegen per allà els arquitectes municipals i decideixen que 5, o 10 o 15 més estan per a tirar. Ja tenim el llistat. Tirem les velles i en plantem de noves. El IVVSA es fa càrrec i en construeix unes de protecció oficial. El poble content. Ara ja no hi ha perill. I ho ha pagat tot Conselleria. D'ací cinc anys hi haurà altres 5, 10, 15, 20 per tirar i no hi haurà altre remei. Les tirarem i després decidirem que anem a fer. Encara no hem decidit que va en eixa illa de cases. Que munten les màquines, que tiren les parets, que intenten destruir el mínim possible de la potència arqueològica de la zona (o no, eixa última part només es du a terme si algú se'n recorda de dir-los-ho i d'anar a controlar, o siga que igual no se'n recorden i ningú controla). Després decidirem que fer i d'on traure diners.

Portem així 30 anys.

Abans es feien parcs i ara es construeixen vivendes de protecció oficial. Supose que algú s'haurà plantejat que la solució no és esperar a que caiguen. Supose que algú en algun moment ho haurà pensat. Sí. Tots supose. Però calen altres prioritats. Els dies van passant ixen altres assumptes i això s'aplaça fins que cau altra casa i ens recorda que el centre històric el tenim ací (no sabem per quant temps). A tots ens passen coses semblants en el treball, en casa... Vas aplaçant la solució definitiva i, com mai hi ha massa diners, vas posposant-la. Hui pintes una habitació. Demà arregles les goteres de la teulada, despús-demà improvises un mur per solucionar la humitat. Fer un projecte complet costa pela. Però el farem, hem de fer-lo, de la setmana que ve això no passa. I va passant el temps i ja portem 30 anys.

L'oposició aprofita i fa la seua faena. PSOE i Bloc han estat contundents recordant a l'ajuntament la necessitat d'un Pla Integral. El Bloc també ens fa memòria que fa segles que va demanant-ho. És cert, però poca gent fa cas i a poca gent sembla que li interessa. Agafar la casa sencera i dissenyar un projecte de futur, això es car. Tota la casa, buf. Però resulta que això és el que recomanen també els especialistes. Que siguem atrevits. Gaspar Mayor, el gerent del pla RACHA (pla de gestió integral per a la rehabilitació del centre històric d'Alacant), ho va dir ben claret. Només els plans ambiciosos ixen avant. Personalment jo estava present quan Jose Luís li va dir al sr. Mayor que contarien amb ell per a començar la tasca ací a Castalla. Del 18 de desembre del 2007 fins ara, ha hagut temps suficient per donar el primer pas? No sé. Han sorgit altres coses: Auditori, avinguda d'Onil, PGOU... assumptes importants que l'Alcalde vol encapçalar perquè és l'alcalde, collons, i tot no pot fer-se alhora.

Té raó, tot no poden fer-ho les mateixes persones alhora, però algú que sap d'això més que nosaltres, ja ens va recomanar que la gestió de revitalització del nucli històric no devia fer-la directament (sí indirectament) l'ajuntament. Què una modesta oficineta a una dependència municipal valia per començar. Que sí el centre històric depen directament dels regidors o l'alcalde, sempre van sorgint coses que impedixen un treball real. No podem dir que no ens van avisar. Estava tota la corporació el dia d'aquella conferència. Ara continuem igual que un any abans, amb una illa de cases menys. I per decidir que toca allà.

Algú també pot pensar: Cases del segle XVI o XVII, és normal que caiguen. Als qui pensen així que demanen fotos dels anys 70 del centre històric. Una exposició vam fer també per a aquella conferència. Estaven perfectes, immaculades. És notava la vida als carrers. Què ha passat en els últims 30 anys? Què no hem fet bé? Què hem de fer per a que no es torne a repetir? Perquè en tres segles s'ha mantés i en 30 anys s'ha despoblat?

En el post de l'1 d'Octubre del 2007 Jose Luís anunciava al plenari que estava realitzant-se un pla d'actuació per al centre històric. Què estava molt il·lusionat amb això. La nostra reacció va ser aquesta: "Després de moltes conferències, de portar catedràtics, arquitectes, que ens parlaren del tema... Congratulem-nos, pense. Però no del tot. Esta fent-se un pla per al nucli antic, vol dir que estan fent-lo ja. Ja. I això té una part roïn: qui l’està fent?. Per favor, que algú em diga que s’està consultat a alguns urbanistes, a alguns geògrafs, a alguns arqueòlegs, a alguns enginyers independents..." Més d'un any després al Crònica de Castalla no ha aparegut encara cap informe de quin és el pla integral per a tot el Centre Històric que ja havien començat abans d'aquell plenari. Es van recollir propostes com la nostra i encara no sabem quantes en van haver, quines són aplicables, quines tenen en ment portar avant. Quin és l'objectiu a llarg termini.

I mira que li hem pegat voltes ací, ací i ací. Vinga respirem. Buf.

A vegades no tenim gens clar quin ha de ser el següent pas. Igual ens hauríem de mobilitzar més. Convocar a les associacions culturals per a que ens ajuden a pressionar, quedar amb altres blogs com el de castalla en el record per tirar tots de la mateixa banda del carro, anar a parlar de nou amb Jose Luís, amb Candela, amb Lino, amb els tres, amb tota la corporació, amb qui faça falta. Sé que ens lligen. O almenys, des de l'ajuntament han manifestat vàries voltes que ho feien. Ens tornem a oferir per tirar una mà. Per buscar geògrafs, historiadors, arqueòlegs, enginyers, persones interessades del poblet que puguen ajudar, aconsellar, contactar amb especialistes. Necessitem de nou un pla integral i una oficina de gestió d'aquest. No sabem com dir-ho ja més. S'admeten idees.

Toni.

Segon article per fer temps.

Tenim el blog parat i al poblet de nadal.

Quan vam començar açò, la intenció només era participar activament de la vida política del poble. Que no ens passara com a Castalla Internacional. Mil cases i a penes cap protesta, cap moviment defenent els beneficis, cap reflexió en veu alta, cap anàlisi públic sobre avantatges i inconvenients. Tampoc volíem que ens passara com en el centre històric, mil obres en trenta anys i ni una intervenció arqueològica!. Sino fóra pel castell, la nostra història material al nucli històric començaria al segle XVI. Seríem, per tant, el poble amb menys història de tota europa gràcies al laissez-faire dels seus habitants. Eixos castelluts tan devanits de ser-ho.

Un temps després, continuem sense fer cap reflexió raonable sobre temes com aquests... Continuem en el mateix lloc. Els nostres representants decideixen qualsevol cosa i ningú fa res. Serà per a bé, pensen uns, mentre lligen les victòries al Crònica de Castalla. O està fatal, pensen els altres, mentre maleeixen llegint l'altra realitat en blogs com aquest. Els quatre que els interessa, ja militen en algun partit i per tant fan més gràcia o menys, segons els barris. La resta, els donem la raó a uns o altres, segons hem decidit que els nostres són d'esquerra o de dreta. Ja està. Final de l'esperit crític.

Jo entenc a la gent major que pensa: manen ells, fan el que volen, o, Castalla ha parlat, fem el que volem. És l'educació que han rebut de respecte a l'autoritat i de pensar que el que manava (pares, governadors o qualsevol amb càrrec) se li devia un respecte major i una obediència obligada (ja veig que vaig pel camí de posar-me didàctic, ho sent). Però ara l'educació, per a bé o per a mal, va per altres camins. Un no pot pensar que la democràcia només és votar cada quatre anys. I malgrat tot. Encara hi ha gent que ho pensa. Fins i tot polítics. Sobretot polítics.

Ve tot açò per dos fets que m'han cridat l'atenció. El butlletí del Bloc i el Congrés Provincial del PP (i mentre escric açò vaig pensant, que faig jo ficant-me en estes històries i de rebot comence a pensar que eixa sensació ja es repeteix massa). Algú que sap més que jo, em va dir una volta: no intentes solucionar coses per internet. És la via fàcil. Ves, i parla-ho cara a cara. Tenia raó i no serà per no haver-ho intentat. Però no és el cas. No vull solucionar res. No sé.

El Bloc de Castalla ens ha felicitat al seu butlletí. I això, que sempre és agradable, supose que a algú li servirà per a reforçar la idea de que nosaltres encaixem en un pensament determinat, com si les persones haguérem de pensar en manada. A mi, personalment, m'han arribat a dir que estaven utilitzant-me (?). No sé si a ells les ha dit algú que estàvem utilitzant-los nosaltres, supose que no (juju). Comence a pensar que tots aquells que desconfien de la llibertat de les persones pot ser degut a que ells mateixa no estan massa satisfets amb la seua. Comence a pensar també, que eixa mentalitat gregària està calant per culpa del nostre sistema. Em cansen les opinions generals. Els nou braços en alt del mateix partit defenent la mateixa idea, els quatre dels partits contraris, defenent l'altra. Pot ser que la major part de les voltes estiguen d'acord si són d'un mateix partit. Però és impossible que pensen igual tots sempre, de tots els temes. Ho fan en benefici del partit, no en benefici del poble. Sí, comence a pensar que la nostra estimada partitocràcia també té part de culpa de que les coses no funcionen com cal.

I, encara que estiga agafat en agulles, aprofite la crítica al món dels partits per parlar d'un d'ells. El que governa al nostre poblet des de fa un temps. Jo no sóc membre del PP, i per tant, algú pot pensar que no sóc qui per a parlar d'una associació privada, però per desgràcia el que allà passe m'afecta com a ciutadà d'aquest poblet. El què hi haja unes persones o altres, té incidència sobre la meua vida perquè afecta a Castalla. Així que allà vaig: L'alcalde, Jose Luís, va eixir públicament defenent a un candidat (Pérez Fenoll). El president del partit local, Juan Rico, està en l'executiva de l'altre (Ripoll). I jo, que no sé massa bé com funcionen els partits (ni ganes) intuïsc des de fora que els qui devien anar a deixar-se vore al Congrés Provincial a Oriola són els membres de l'ajuntament. Ells deuen anar allà a buscar afinitats, a parlar amb la gent, a moure's entre consellers, i diputats, a eixir a fumar-se un cigarret amb aquests, a fer-se el café. Ells són els que van a telefonar per demanar subvencions, ells són els que s'han de moure directament perquè coneixen les necessitats. I resulta que no. Que es presenten Juan Pablo, Jose Luís, Candela, Sabina... a eixir per anar al Congrés i no n'ix ni un de l'ajuntament. Ni l'alcalde. Que els noranta membres del partit a Castalla van decidir votar a cinc persones que no estan al nostre ajuntament. Seixanta-i-pico vots per a un grup. Vint-i-pico per als membres de l'ajuntament. I això que sembla democràtic i lògic no sé si es en benefici d'este poble o és per moviments interns. Massa casualitat seixanta-i-pico vots uns i vint-i-pico tots els altres. No va haver cap amb trenta amb quaranta, amb cinquanta vots: 5 amb seixanta-i-algo i 5 amb vint-i-algo (Jose Luís, Candela, Juan Pablo...)

Per desgràcia si tinguerem uns mitjans de comunicació reals, es parlaria d'això. Es comentaria. Se li preguntaria a l'alcalde si això es positiu. Se li preguntaria al president del partit local, l'ex alcalde, si anava a ser membre de l'executiva de Ripoll si ens venia bé que Jose Luís isquera defenent Perez Fenoll. Si eixir dividits era una tàctica per a estar en ambdues bandes... No sé. Jo pense que es suficienment important per preguntar, per comentar-se. Per informar als ciutadans a doble plana al Crònica de Castalla (que paguem entre tots).

L'intent del blog, des dels seus inicis, com he dit dalt, ha sigut participar de la vida política local com a ciutadans. Opinar, aplaudir, recordar errades, suggerir, ajudar. I això a un poble costa. Tot el que digues que no siga aplaudir, sembla un atac personal. I devem acostumar-nos a saber que això no es així. Que ho fem per millorar. Pensem que els ciutadans poden ajudar molt a obrir un debat. Però fins i tot, els articles més neutres (com aquest) només valen per vore si critiquem a l'ajuntament i som d'una banda, o els defenem i som de l'altra.

Estem en nadal (somriures de fons), a vore si ara arribem a entendre que tots hem d'estar en la banda del poblet. Tots. M'encantaria escoltar l'oposició dient: ens han cridat per decidir-ho entre tots. M'encantaria escoltar als ciutadans dir, cada vegada estem més implicats en les decisions de l'ajuntament (hi ha mil maneres de fer-ho).

Comence a tenir la impressió que sempre estic escrivint de les mateixes coses i que este article de dalt ja l'he escrit en altres paraules. Visc en un deja vu perillós.

Vinga. Bon nadal!

Toni.