L’adaptació del nostre PGOU a la nova llei urbanística valenciana (LUV) està en marxa com a mínim des del 2008. En aquell temps, quan ens la van presentar, ja ens vam queixar per la seua proposta de baixar-li la protecció a dos llocs d’una gran importància paisatgística: La zona del Puntal d’Amorós (de la que parlem dalt) i la zona de la antiga carretera de Saix. Contra això vam al·legar per diferents motius científics.
Tres persones pròximes a la Universitat van manifestar públicament la importància d’una zona d’esmorteïment amb les nostres zones de bosc.
La primera d’elles, curiosament,va ser el redactor del nostre PGOU, Jesús Quesada. L’arquitecte va manifestar en les reunions prèvies que es van fer amb les associacions de la Casa de Cultura (i on estava present l’alcalde) la necessitat d’una zona d’esmorteïment major que protegira les nostres zones de bosc. Que eixa era una de les errades de l’antic pla general. Després, amb l’adaptació presentada, sembla que allò que va dir públicament s’ho va emportar el vent. En compte de protegir més eixes zones, en la proposta final, s’ha abaixat la protecció. Recorde que l’autovia ja existia al 2008 quan Jesús Quesada va defendre públicament que es necessitava una major zona de protecció per a no saltar de cases directament a un paisatge protegit.
Altres dos professors universitaris de la facultat de Geografia d’Alacant, sense cap interés polític ni econòmic en el tema, ja ens van advertir que la baixada de protecció d’eixes zones era molt perillosa, pel que suposava de desaparició d’una zona d’esmorteïment amb el paisatge protegit.
2010 (i 135.000 euros després – això va costar no la redacció sinó només l’adaptació del Pla)
Ara ve el moment d’aprovar aquella adaptació. No ens han contestat encara a les al·legacions però es disposaven a dir que sí quan s’ha muntat tot l’embolic. El Mundo, l’Información i supose que els que vindran, perquè les casualitats tenen miga. Nosaltres volíem tenir-ho clar tot. Hem parlat amb gent dels tres partits locals i hem llegit els diaris. I encara que l’accent canviava segons la font, la història era la mateixa.
Estem cansats d’eixa política. Estem cansats d’eixos polítics. No volem més casualitats. Volem que es decidisca en funció de dos paràmetres: el sentit comú i les opinions científiques desinteressades per a beneficiar al poble i no a “Villas Rústicas Montaña del Catí”. No sabem a qui apel·lar ja. Als amics dels qui van a votar, als familiars dels qui van a votar, als qui van a votar. No pot ser que sempre guanyen els mateixos amb els canvis. No pot ser que sempre perden els mateixos. No deuria ser, almenys. Necessitem queixar-nos d’açò, mentre mengem amb els nostres pares o amb els nostres fills, mentre ens fem la canya amb els amics, necessitem que arribe a tota la gent i que cadascú es forme la seua opinió, perquè tot sona massa clar. Necessitem que córrega la veu. Estem cansats ja i necessitem que es note el nostre cansament de tot això.
Tots els estius passa el mateix. Si és que ja ho diu el refrany: "a l'estiu tothom viu". La calor, la proximitat de les vacances escolars, l'extra d'estiu, el mantecao de ca Pana... El cas és que quan més ens apropem a juliol menys notícies interessants tenim al poblet. Uns estan d'exàmens finals, altres a la caseta, les mares de neteja general, els nanos a la piscina (ara descoberta) municipal. Davant aquesta mancança de novetats municipals no ens queda més remei que tirar mà de les anècdotes. Bé, potser el que vos conte no siga tan anecdòtic. Vosaltres jutjareu.
El cas és que una veïna (en endavant em referiré a ella com a senyoreta X) em comentava que fa mesos que se passa alguns dies prop de mitja hora per tal d'aparcar el cotxe pel centre del poble, fonamentalment a mig dia. Concretament per la zona de l'Hostal, La Torre, ca Pana, etc. M'ho deia perquè s'ha adonat que hi ha gent, quasi sempre els mateixos, que habitualment aparquen en zona groga, mentre ella se desespera intentant trobar un lloc “legal” on aparcar. I així un dia i un altre i un altre.
Un bon dia, la senyoreta X, després de la seua habitual ronda d’aparcament, s’acosta a un servidor de l’ordre i la llei (d’ara en avant senyor amb gorra) i prou empipada li pregunta a aquest que si ella aparcara en zona groga, la multarien? La resposta del senyor amb gorra evidentment va ser afirmativa. Aleshores, la senyoreta X li pregunta al senyor amb gorra per què no multava els cotxes que en eixe moment estaven aparcats en zona groga. Aquest, tot sorprés, però amb una tranquil•litat pasmosa, li respon que els multaria si prèviament ella presentava una denúncia contra qualsevol dels vehicles infractors. En cas contrari, no hi havia multa.
La sorpresa i la indignació de la senyoreta X quan m’ho contava eren ben grans. Jo li deia que això no podia ser, que els nostres senyors amb gorra mai actuarien així. Ella insistia en que tot era veritat. I jo, com vosaltres, encara no m’ho crec. No em puc creure que els senyors ambgorra actuen amb prevaricació. Els nostres senyors amb gorra no, mai...
Mentre eixim als periòdics, a les televisions i a España Directo, a Castalla passen altres coses que, malgrat silencioses i discretes, ens fan també adonar-nos d´on vivim.
El Molt Il·lustre Ajuntament de Castalla ha signat la "Carta de Bones Pràctiques en l´administració autonòmica i local de la Comunitat Valenciana". Aquest document ha estat elaborat per personatges molt coneguts i il·lustres, en alguns casos fins i tot requerits per la justícia. Igual no són famosos per la seua labor política, però al igual que Castalla, a la tele sí apareixen.
El que representa la carta és un tractat de bones maneres per tal de gestionar un poble basant-se en el compromís, la participació, la cooperació i el respecte a los valencianos (imagine que las valencianas entrarem ja en una segona edició). Els objectius d´este tractat són molt clars i molt nobles: garantir la eficàcia i millora en la gestió, potenciar vies d´informació i participació per tal d´estimular una cultura participativa, promoure la diversitat cultural i la interculturalitat, etc.
Aquests objectius es concreten en línies d´acció que han de guiar l´Ajuntament en el seu quefer diari. Podeu consultar el text complet ací. Alguns extractes del gran escrit:
SEGUNDO: Participación
El establecimiento de las buenas prácticas a través de esta carta va encaminado a la consecución de una forma de gobierno conocida con el nombre de gobernanza: Forma de gobierno caracterizada y definida por la idea de compartir la responsabilidad entre los actores públicos y diferentes entidades o asociaciones que se incorporan a la toma de decisiones de formas muy variadas, con el fin de definir políticas y regular servicios de forma coordinada y compartida.
Molt bé la definició de gobernanza. Caldria aclarir- ne altres com toma de decisiones, coordinar, compartir i, sobretot, Participació. La participació ciutadana té diverses dimensions.
1. La participació com expressió de demandes socials, és a dir, la recepció per part de les administracions locals de les demandes de la comunitat.
2. La participació com estratègia de cooperació de la gent del poble (amb la responsabilitat respecte al destí de la seua localitat i la necessitat de participar per a millorar-la) amb les autoritats (amb la responsabilitat de què la participació del poble ha d´influir en la extensió, qualitat i eficiència dels serveis públics locals).
3. La participació com procés d´articulacions institucionals i socials.
4. La participació com un mecanisme de control sobre la bona gestió i la eficàcia de la gestió pública i sobre la qualitat de la participació local.
5. La participació com estratègia de concertació per al desenvolupament: aconseguir un desenvolupament territorial i urbà equilibrat i igualitari, que implique la millora en la qualitat de la vida de tota la població.
Participar no és opinar. Participar no és poder dir el que vulgues, això és llibertat d´expressió. Participar no és reunir a les associacions del poble en la casa de cultura i apuntar en una llibreta què volen per al poble. Tampoc és reunir als veïns del Carrer Major i prendre nota de com volen que siga el seu carrer; que un vol que siga de vianants, s´apunta; que l´altre vol que hi haja més aparcaments per als cotxes, s´apunta també. Quina és la participació, dons?
Per a participar s´ha de tindre clar tres aspectes del mateix inici del procés participatiu en el territori que són la ordenació, la coordinació i el desenvolupament. Per a això es participa i per a això es pretén fer el que es fa. Per tant, volem participar per a ordenar el territori, per a coordinar polítiques sectorials locals i per a influir al desenvolupament econòmic i sostenible. Per a dur a terme un pla de participació ciutadana es imprescindible que l´Ajuntament establisca un protocol d'actuacions o pla estratègic local, on s'expliquen totes estes idees generals. De res ens valen tantes normes o regulacions si no sabem després com utilitzar-les, no sabem com cooperar, pactar o consensuar entre tots i totes.
El fet més important de la participació ciutadana és que siga real i profitós per al poble. Per a que siga real la gent ha de ser conscient i conèixer els instruments que té a la seva disposició. Això que vol dir? dons formació en matèria de participació tant per als ciutadans i ciutadanes com per a l´Ajuntament.
Ací i ací van alguns exemples del que és Participació Ciutadana. Queda clar que les reunions informatives i les bústies de suggerències són mecanismes de recollida d´opinions. I ja està, això és tot el que són.
TERCERO: Elecciones regulares, y una representación y participación justas mediante el
fomento de la democracia participativa y el diálogo de las administraciones
con los movimientos sociales y asociativos.
La democràcia participativa a Castalla podria començar per la participació dels partits polítics popularment votats i democràticament elegits que estan a l´Ajuntament sense la més mínima opció de participació a la gestió. Només cal assistir a un plenari per adonar-se del diàleg regnant a l´Ajuntmanet entre els diferents partits.
QUINTO: Transparencia y rendición de cuentas
El gobierno ha de tratar de mostrar la información y la realidad con la que trabaja con el fin de ayudar a los ciudadanos y ciudadanas a participar activamente en lo que se está haciendo en su ciudad.
Las instituciones deben usar permanentemente los cauces ya existentes e imponer cualquier otro que prevean las legislaciones aplicables, si ello fuera preciso para rendir cuentas de las decisiones tomadas y de las políticas llevadas a cabo con el fin de garantizar una información más real al ciudadano y un funcionamiento más eficaz.
En definitiva se trata de crear una administración más próxima al ciudadano, para establecer una
comunicación más activa sobre su actuación con un lenguaje más accesible al público en general.
Iniciativas como las Agendas 21 locales deberían convertirse en un marco en el que desarrollar
líneas de trabajo que vinculen a la sociedad civil con la administración.
Trac dues conclusions de tot açò:
1. Que l´Ajuntament no té els conceptes massa clars i creu que, realment, el que comença a fer de reunir als veïns i associacions, posar una bústia de suggerències a la plana web i demés, és Participació Ciutadana. En aquest cas el problema és de formació i la solució seria fàcil.
2. Que l´Ajuntament tinga clars els conceptes però vulga fer-nos creure que realment estem participant en les decisions del poble. Aquest cas seria més perillós i la solució no seria tan senzilla.
Sintetizadors, volumen electrificat, teclats i més teclats. Joaquín Montoya comença a moure's d'una forma complicada, les curves del seu cos li marquen un ritme determinat marcat pel so tecno de la música. El xic de la grenya groga apareix desafiant baix els làsers verds i vermells, els seus ulls perfilats amb llapís ens inciten a seguir-lo, i ara acomença ... "No tengo tiempo para pensar, no tengo tiempo para escapar"... L'escenari el tenim a tope de laca, calces de rejilla i maquillatge fucsia, és Carlos Vaso, 1982 i el tecno-pop comença.
Azul i negro, un dels grups mítics dels 80 estará a l'auditori el 5 de Juny, bona festa ens espera. Per als que teníem poquets anys, segurament que será el moment de conéixer aquell "Me estoy volviendo loco" que tots els adolescents tararejaven una volta i un altra en l'estiu de 1982. Era la melodia de la volta ciclista i d'una època on la música espanyola experimentava amb tot tipus d'instruments i melodies, fins explosionar en un collage de grups cadascun més estrany i divertit que l'altre... El tecno-pop ve de la mà de "Azul y Negro", experimentant i evolucionant amb aquest tipus de so fins l'actualitat. Ara els tenim ací, prepareu les hombreres, els pantalons pitillo i la mirada desafiant que el 5 de juny toca ballar.
He dubtat entre crear un grup al facebook que es diguera "Jo també vull que Castalla tinga més d'un ajuntament (per a que hi haja bon rollito i cadascú puga tenir el seu)" o escriure un post en plan seriós. Com estan les coses, la opció feisbuc realment és molt més atractiva. Però molt. Si sóc dels solidaris m'apunte a totes les causes absurdes com si cada clic salvara tres balenes, dotze animals abraçables i una llengua malferida. Si sóc dels graciosos m'agregue a qualsevol frase que tinga arroves de mala llet o xispa per cremar un poble. Perquè seran tan divertides les coses insubstancials?
La política local ja fa temps que ha entrat en una dinàmica horrible (estos són els camins pels quals estem) i això convida més a les xorrades que a posar-nos reflexius, la veritat. Cadascú que traga les seues conclusions. Ací estem un poc avorrits.
La balena de hui que hem de salvar no és nostra. L'alcalde la va defendre l'altre dia en la inauguració de l'exposició dels Masos a la Casa de Cultura: un Museu Arqueológic-Etnogràfic (o era etnològic?). Això va comentar. I estem d'acord. Clar que estem d'acord, serà per demanar...
Supose que quan tot el món pensa en un Museu pensa en la casa de Paco Rico (o la casa Roja). No sé com estan les negociacions, no sé realment si és possible, però quan algú nomena la possibilitat de fer un museu en la casa de Paco Rico, és que no li trobe la gràcia que li trobava fa uns anys. Abans em partia. Ara ja no em sembla tan divertit. Recordem que la casa és de l'ajuntament des de l'any 1980. Serà el museu o arxiu o el que vullguen fer, millor planificat del món.
Però no cal. Nosaltres ens vestim de governants (ja ho hem fet altres voltes, que això ens agrada molt) i ens adaptem a la crisi i, esta vegada i sense que servisca de precedent, demanem poc. No volem un gran museu. No volem l'excusa de que estem buscant els diners. Volem un museu. El nostre museu. Xicotet, modest, però real. Si després, quan passe la tempesta, el podem fer gran, millor. Ara només volem el museu. Per a no perdre objectes, per a reclamar peces, per a tenir un lloc on tractar la nostra història amb carinyo, per a construir sense medalles. I ara van les preguntes amb resposta.
Que cal per a un museu? Un lloc vigilat, amb horari d'apertura, un tècnic municipal.
Tenim les tres coses? Sí. Tenim casa de cultura amb alguna sala aprofitable, tenim conserges que vigilen, tenim un tècnic en patrimoni en l'ajuntament.
Que caldria? Una inversió menuda per a una única sala.
Que aconseguiríem? Tenir un museu propi, poder demanar peces al Marq trobades ací i exposar-les a Castalla, si es troba alguna cosa en alguna excavació podria quedar-se al poble, aconseguiríem donar confiança a la gent que té objectes històrics valuosos que els seus materials estaran exposats ací i, a més, estaran ben tractats.
Que passaria si després es troba una inversió per a fer un museu-estrella? Que tindríem molt avançat i la inversió es podria aprofitar si es fa bé.
Perquè deuria de fer-se? Perquè en un museu és més important el contingut que el continent. Perquè és més fàcil del que sembla. Perquè moltíssima gent tiraria una mà aportant materials, il·lusió, ganes, energia, treball...
Perquè no es farà? Perquè un museu xicotet, humil, en una sala de la Casa de Cultura, (estem pensant en la que està ara l'exposició de materials dels masos) no dona vots. Altres, trobaran altres excuses.
Aquest diumenge dia 18 d´abril, s´inaugura a la Casa de Cultura l´exposició "Els masos de Castalla: un espai de vida i treball." La durada de l´exposició serà fins el 20 de maig però a més a més, hi haurà varies activitats durant tot el mes que complementen les fotografies i ens donen una imatge més completa de com era i és la vida als masos de Castalla.
A l´exposició fotogràfica li acompanyen una mostra d´objectes antropològics, conferències i taules rodones amb especialistes, propietaris de masos, llauradors i antics maseros que ens contaran en primera persona els seus records i les seues esperances al voltant de la vida al camp.
Podeu trobar tota la informació sobre l´exposició i els diferents actes ací. I ens veiem el diumenge allí (Casa de Cultura, a les 13:00 h.).
Últimament parlem massa de política i parlem poc de política. Massa de la que no serveix per a res i poc de la que serveix per a viure millor (no a uns quants, sinó a tots). Crec que és degut a que quan et preocupes per estes coses i ho veus un poc des de dins, perds bona cosa de perspectiva. Ho promet, sempre intente ser objectiu, però a vegades dubte si capficar-nos massa en estos assumptes, fa que acabem veient el món ple de bons (nosaltres) i de dolents (els altres). Com això es impossible, val la pena eixir un poc i perdre el castell de vista i veure el que està fent-se pel món. Més que res per veure si allò que estàs defenent tu, és vàlid.
Este març han presentat a Elx un projecte per a remodelar la vall del riu Vinalopó. L'assumpte ha funcionat així. L'ajuntament ha detectat que el llit del riu necessitava un canvi. Que, a vegades, separa més que uneix les dues parts de la ciutat. Convoca un Concurs Internacional d'Idees per intentar millorar això. Posa unes bones bases i conflueixen moltes propostes. Resulta guanyadora aquesta (mireu tot el video, que val la pena). Parteixen de la idea de l'aigua que corre i construeixen tot un projecte per a no se quants quilòmetres de riu. Jo ho mire des de fora i pense: genial. Un projecte amb participació ciutadana ben entesa. Realitzada per sociòlegs, amb diferents taules d'associacions, enquestes... Un projecte que saben que no van a poder aplicar en la seua totalitat ara (no hi ha diners per a res) però que han dividit en quatre fases i almenys la primera la començaran. Un projecte que pot anar patint canvis en funció de l'opinió dels veïns i de la disponibilitat econòmica, però que parteix d'una concepció global d'un espai. Una concepció feta per especialistes, en un concurs públic, obert, viu.
Immediatament que presentaven el projecte un se l'adapta al seu poble. Allà estava jo el dia de la presentació, veient com podia encaixar tot allò al nostre centre històric o al nostre llit del riu. I m'encaixava, la veritat.
Fa deu anys. Fa cinc. Fa dos. Amb un projecte fet a Castalla, eixes subvencions que han vingut i que hem hagut d'optar a elles a presses i carreres per a que no es perderen els diners, s'hagueren pogut aprofitar amb una visió perfilada i clara sobre un espai (titulem-ho centre històric o llit del riu). Però per a fer-ho, s'ha de tenir el projecte. Si no es té, estarem com sempre, posant parxes. Presentant la paperassa que demanen per a la subvenció de hui per a demà. Dient-li a l'arquitecte municipal que dissenye un parc ràpid que s'acaba el termini (això ho he escoltat jo directament) o buscant algú que ho faça prompte i barat. Ara fem unes cases ací, ara jo pense que allà quedaria bé no sé què, ara podem arreglar el carrer Major que s'han queixat tres veïns... I anem pegant bots en funció del qui mana i de que li passe pel cap.
I passa el temps i els anys i continuem sense entendre perquè és tan difícil fer les coses bé. Perquè la diferència entre fer-les bé i mal tampoc és una gran quantitat de diners, ni de esforç.
Igual eixa forma d'actuar, pensar a llarg termini, té errades que jo no li trobe. Igual això no és actuar bé. Igual l'errada és meua. Algú que m'ajude. Ho dic seriosament. És impossible que s'equivoquen sempre. Igual sóc jo el que se li perd alguna explicació. Igual anar pensant dia a dia és millor: ara este carrer, ara allà fem un parc, ara ací cases de l'ivvsa, i allà que cauen que podem fer? ara li preguntem a la gent, ara ens reunim i li dediquem hores i hores que jo ja domine el tema... Igual això és millor. Igual és que ja he arribat al punt que només les veig que les errades. Ja comence a no saber ni el que està bé, ni el que està mal. Haurem de descansar més. Molt més.
Toni.
PD. L'assumpte de les cases de l'IVVSA, va lent. Sembla ser que en gener encara no havien començat. Paciència però atents.