Home net, home quiet

"Home net, home quiet” era la frase mítica que utilitzava un amic en el moment que s’alçava de la taula de pòquer (quan les circumstàncies, és evident, no havien estat favorables). Després la frase va ser empeltada per tots, en moments diversos, la major part d’ells prop de la barra d’algun bar.  “Home net, home quiet”.

No sé el temps que portàvem sense vore escriure ningú sobre política local. Podríem tirar-li la culpa a la falta de cash municipal o la fartera global que està suposant l’alta política (sic). Juju. Podríem dir que abans manava la dreta i tot el món lladràvem i ara que mana l’esquerra, tots ací callats. Podríem dir qualsevol ximpleria, però total, ningú va a fer-nos cas. Comforme està tot, sembla que tothom està en altres històries.

El que ve a ser el famós "No money, no glory”.

Ací, els salvadors de les balenes, trobàvem a faltar un “Crònica de Castalla” per matar el temps contant fotos de polítics i destrossar rànkings, o alguna decisió luctuosa per part del molt il·lustre que ens donara canxa per escriure algun article egocentrista d’eixos que tant ens agraden.

Quantes menys coses que contar, més críptics ens posàvem. “Ara, com escriviu per als listos...” era una de les opinions rebudes. “Encara escriviu al bloc?”. Altra. La majoria, ni opinava. La indiferència també té el seu encant.

Però hui ens hem trobat açò, i hem pensat: va, un article curt comentant-ho. Vinga va: només per recordar-nos que no hem abandonat. Per matar el cuquet. Va, unes línies, només per intentar convéncer-nos a nosaltres mateixa que sóm objectius (quan tot el món sap que no ho som)...

Conta l’article que la revista que edita el Molt Il·lustre s’ha retirat una vegada impresa perquè hi ha un paràgraf on l’alcaldessa critica als “trabajadores con los que nos encontramos”. Em recorda a aquella situació impagable d'un programa de festes on va eixir publicada una foto que, segons l’ajuntament, no devia d’eixir publicada. Solució d’aquell moment per als primers exemplars: Posar una pegatina. Com vos ho dic. Apegar una foto damunt la foto prohibida. Si es trau a pública subasta un d’eixos programes de festes amb pegatina, segur que els preus es disparen. La censura ven.

Si és certa la història del paràgraf maleït, en aquest cas poden fer el mateix. Aquest post és, per tant, per donar una solució que siga més barata per al poble que arrencar eixa fulla, tornar a imprimir-la, tornar a grapar-la i fer una faenota després d’estar la faena acabada (que són les faenes pitjors). Pegatina, paràgraf nou que ocupe eixe espai i a la marxa.

Obrim ara les possibilitats i el desafiament (ja sabem que n’entren pocs al bloc, però els pocs que entren són bons), atenció: Qui es llança per a escriure eixes setanta o huitanta paraules que volem que diga l’alcaldessa? Tenim tot un paràgraf per dir el que diríem nosaltres... Poques oportunitats com aquesta tindrem...

Toni.

PD. Si el paràgraf del text censurable no aclareix res (perquè els polítics volen que se’ls entenga, però que no se’ls entenga tot), les medalles autoadjudicades en este cas, han quedat clares: El Consell de Participació Ciutadana, el primer pas del Centre Històric i el canvi de Gestió al Poliesportiu.

1. No parlem del poliesportiu, no som usuaris, no podem comparar, ni saber.

2. El Consell és mereix un post per si soles, però el perill de dur-lo avant segueix vigent (fins i tot reforçat, segons algunes opinions que ens han arribat). Sinó es fa bé, va a cremar-se la participació ciutadana per molts anys. En estos temps sense massa temps, les reunions han de ser concretes. Les entelèquies poden arribar a esgotar a molta gent i que acabem anant a les crides municipals només els de sempre (cansinos que som).

3. I respecte al Centre Històric, poc podem dir sense resultar parcials. No ho som. Si parlem bé d’allò que va a fer-se, mal, i si parlem mal (impossible), mal també. Així que ens callem. Espectants.

"Home net home quiet."


PD2. Mentre esperem fets més interessants, ens ho agafarem amb filosofia: http://oscuroeslovelado.blogspot.com.es/

UPYD

El republicà Thaddeus Stevens té un dilema moral. El personatge interpretat per Tommy Lee Jones a la pel·lícula Lincoln és un abolicionista radical. Vol l’abolició de l’esclavitud, vol la igualtat de drets, vol el dret de vot per als negres. Tot això vol. Un radical, ja veieu. Els parlamentaris saben que la major part dels votants d’aquells Estats Units d'Amèrica no desitgen això. És més, els seus companys de partit saben que, si Thaddeus fa públics els seus ideals, enmig de la guerra contra el Sud, és impossible que aconseguisquen ni tan sols l’alliberament dels esclaus. La major part de parlamentaris agafaran por i votaran en contra. Stevens ha d’elegir per tant, entre defendre el que ha defés sempre, un sistema moralment just, o silenciar les seues creences momentàniament per donar un primer pas en la direcció correcta.

En resum, radicalisme vs. possibilisme. Un clàssic en les decisions polítiques i vitals.

Seguidors com som de la política des de la barrera de la ciutadania, ens cridava l’atenció les crítiques demoledores que des dels seus inicis rebia un partit que arribava nou a la plaça (valguen els símils taurins, molt de moda en el tema). El nom ja el sabeu, UPYD. Els primers contrincants que anava a trobar-se al seu camí, per com van nàixer i per on van nàixer, tots sabíem qui eren. Un nou partit nacionalista espanyol de mentalitat jacobina, tenia clar qui anava a tenir enfront. Però el que cridava l’atenció era que les crítiques,  no només venien de la resta de nacionalismes, sinó sobretot d’una majoria de sectors d’esquerres.

Se’ls va acusar i se’ls acusa de tot: De no tenir ideologia i de tenir una ideologia feixista (a vegades les dos coses en el mateix article), de demagògics, de populistes, d’oportunistes, de polítics professionals que es perpetuen al poder (com si fóra una cosa exclusiva seua), de ser la marca blanca del PP i, en els últims temps, per unes desafortunades declaracions d’un dels seus membres, de ser totalment insensibles amb la tortura i l’assassinat d’animals. Però el més curiós de tot, no són les crítiques que entren dins del normal joc democràtic, el que crida l'atenció és la freqüència i l’amplitud amb que es fan per a ser un partit minoritari.

És més, alguns obliden sistemàticament tot allò que tenen en comú amb eixe partit: La lluita contra el bipartidisme, les llistes obertes, l’eliminació de gastos protocolaris, la lluita contra la corrupció, la reforma del sistema d’eleccions, l’apertura d’un nou procés constitutiu... per recordar una i altra vegada totes les seues errades. Errades, errades, errades (algunes reconeixem que són clamoroses, ja que van arribar a predicar contra l’opressió del castellà al mon educatiu a la comunitat valenciana, i eixa visió, per a qui sap com va açò, era d’una ceguera i una ridiculesa perilloses).

Eixa necessitat de destrucció del bàndol contrari de l’esquerra, fins i tot abans que el contrari arribe a ser un bàndol, és, i ara si que entra en joc la meua opinió, una errada de plantejament. Ara mateix, hi ha tants descontents a l’esquerra i a la dreta, que el que s’ha de fer primer, és transformar i millorar la democràcia. Dos partits han demostrat per la via pràctica que ells no estan per la tasca de canviar res. O de canviar el mínim per a que res canvie. Només queda l’opció de la unió de la resta per decidir canviar. Ja vorem els canvis com seran, però ho vorem després, en funció de les majories. Primer, el primer esglaó (muntar-los de dos en dos o de tres en tres pot provocar caigudes).

Si algú pensa, des de l’esquerra, que els votants del PP, enfadats amb el seu partit per tot el que està passant (que hi ha, i molts), poden passar a votar a Compromís-Equo, a Esquerra Unida, o al Partit X,  és que no saben com funciona la democràcia a aquest país. Poseu-li cara o nom a qui coneixeu i penseu si això és possible. UPYD és necessari per canalitzar vots del PP o del PSOE que mai votarien a partits d’esquerra (per tradició, per mentalitat, per ideologia o pel que siga). La resta és pura utopia i innocència idealista.

I en UPYD trobarem de tot, clar. Un partit nou sempre recull oportunistes, però també gent amb ganes de canvi, real, il·lusionats, oberts molt més al diàleg i amb ganes de no repetir errades. El procés de demonificació (fixar-nos només en les coses dolentes i obviar les positives) només ajuda que s’apropen a eixe partit aquells més radicals, menys dialogants. I per tant, quan realment faça falta, s’acompliran els pitjors vaticinis.

La situació recorda a la guerra civil espanyola, quan el bàndol republicà havia de triar entre fer la revolució cadascú pel seu compte (anarquisme contra stalinisme contra republicanisme d’esquerra...) o intentar véncer primer, per aclarir després quin sistema volien establir. Això mateix.

Thaddeus Stevens va prendre una decisió. Tots hem de prendre la nostra.

Toni.

PD. Tradicionalment als ací escrivents ens han encasquetat la camiseta del bloc o de l’esquerra. Ara igual ens la canvien de nou. Si continua passant això, és que encara ho han entés res.

PD2. Els corrents dominants en la progressia afirmen que UPYD és el dimoni. Per tant, estem espectants amb els comentaris. Ja que la quantitat d’articles en contra (o a favor per part d’indesitjables) dona tants arguments, que esperem que hi haja debat!

Quan arribe el coneixement...

- Estic bloquejat, escriu-me un paràgraf de començament de post i jo l’acabe com siga. L’emprem com a metàfora d’altra cosa.

- Un començament?

- Una història, el que siga. 

- Però és que jo sóc massa realista per inventar-me alguna cosa.

- Conta una història real.

- Mira, saps que pots fer? 

- Digues.

- Utilitza aquesta conversa del wassap.

- Vinga, va escriu-me un començament

- Bé... ara t’ho envie

- Tens deu minuts!

- Deixa’m, que estic creant!

- Ja han passat els deu minuts!

- Però si ja t’ho he enviat! Ho tens al mail.

- Pensava que anaves a penjar-ho com a esborrany. 

- Ni de conya. 

"El problema és que no tinc memòria. Però zero total. Perquè pense en paraules divertides (“la jerga”) i sempre ixen records i historietes associades als records i personatges que d’alguna forma donen vida a eixes paraules. Però no ixen fàcil. Només recobre la memòria quan estic amb les persones que toca. Així que, inevitablement, cada paraula curiosa només m’ix si tinc davant o em parla la persona que la va dir en el seu moment. Aleshores sempre estic esperant que la gent aparega i així reprendre un poc el llenguatge. I amb el llenguatge, els records, les historietes que serveixen per a moments en els quals no saps que contar..."

Igual que a vegades ens fan falta certes persones per a que li donen a l’interruptor i sone el clic dels records que posa en funcionament les històries i les paraules genials, ara més que mai, ens calen les persones que connecten el on del sentit comú. Com diu Olga Rodríguez, “Cuando llegue la cordura nos gustará pensar que llevábamos años participando de ella". I eixa frase sona com una càrrega de profunditat de la bogeria dels últims anys. 

En els últims temps ens ha faltat la presència d’eixes persones. Eixes persones que ens recorden les paraules, les gracioses de "la jerga" (que ens obrin les portes a les històries genials) i les altres, les del seny i el coneixement. 

Hui precisament un alumne ha preguntat en classe mentre comentàvem el caciquisme i el clientelisme de la restauració: D’ací uns anys també s’explicarà la crisi que estem patint hui? Ha preguntat l’insensat amb la clarividència de qui sap que igual ens hem d’avergonyir d’ací un temps. Amb la clarividència de qui mira fa un segle i veu totes i cadascuna de les errades i els paranys en els que va caure aquella gent. 

Quan vinga el coneixement, que esperem que vinga prompte, a tots ens agradarà haver estat en el lloc correcte.  

Toni.

PD. Benvingut siga el consell de participació ciutadana! Hip hip hurra! Com a model d’estructura de participació (de tants que hi ha) igual no és el més encertat, però com a declaració d’intencions és tan positiu que encara notem la briseta fresca... Eixe ventijol que només sentim quan algunes cosetes canvien.  

Cuesta abajo en mi rodada

(...) Pero otra observación que hace el New York Times sobre el fraude fiscal y la banca es el silencio que existe en los medios de información (de España) sobre tal fraude fiscal. Tal rotativo cita a Salvador Arancibia, un periodista de temas financieros en Madrid, que trabajó para el Banco Santander, que señala como causas de este silencio el hecho de que el Banco Santander gasta mucho dinero en anuncios comerciales, siendo la banca uno de los sectores más importantes en la financiación de los medios, no sólo comprando espacio de anuncios comerciales, sino también proveyendo créditos -aclara el Sr. Salvador Arancibia- "...medidas de enorme importancia en un momento como el actual, donde los medios están en una situación financiera muy delicada". De ahí que tenga que agradecer al diario que se atreva a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica el New York Times y el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman "libertad de prensa”. 

Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques a la Pompeu Fabra i professor a la John Hopkins University. 


Cap dels diaris d’este país, ni de les televisions ha fet menció a una sèrie d’articles que han aparegut al New York Times sobre Emilio Botín. Cap. Es juguen la pasta si hi ha crítiques a qui posa diners per  publicitat. Tan fàcil com això. 

Supose que uns centenars o, fins i tot, milers de persones hauran recomanat aquest article  o alguns semblants a facebook o a twitter. Probablement no siga prou, però s’ha de dir que fa uns anys, haguera estat impossible.  

Eixos comportaments clientelistes es repeteixen a totes les escales. A nivell local, amb la premsa comarcal, les coses sempre han funcionat més o menys igual. Els ajuntaments sempre han intentat utilitzar la publicitat i la informació com a instrument per pressionar o fer amics. Si alguna cosa no encaixava, una telefonada, un recordatori. O si volíem que encaixara, un número especial (pagat per tots). 

Ara, la premsa tradicional està en crisi. Cada vegada es compren menys periòdics i això fa que cada vegada es depenga més de diners aliens. No sé si el procés de caiguda de la premsa va de la mà amb el descrèdit dels partits tradicionals, però allà van els dos costera avall. Cuesta abajo en la rodada, que cantaria Gardel. Com diu Javier Gallego, probablement estiguem preparats per a la caiguda dels grans partits, però no tinc tan clar que hi haja un model ja per substituir a la premsa tradicional. Qui va a pagar per les notícies a partir d’ara? Qui està disposat a posar diners per a que la premsa no haja de dependre dels diners d’altres (i de les seues intencions)? 

Estem vivint el començament d’un moment històric (així, com sona) i no sabem encara ni qui va contar-nos-lo, ni com va a fer-ho. 

Toni. 

La revolució no serà televisada (però tindrà banda sonora)

Julie Burchill ja ho va avisar en un dels seus articles amb una pregunta amb trampa: Sabeu d'algú que haja canviat la seua vida després de mirar un quadre?

A això s'agafa el nostre estimat Kiko Amat per afirmar amb rotunditat que la música (pop) és la més alta de les arts. Així. Sense anestèsia ni res ho diu el tio. I a més, busca arguments. Afirma que es mereix eixa medalleta per la seua capacitat de provocar i transmetre emocions de forma efectiva, ràpida i colpidora a milers i milers de persones. Les coses com són i amb ànim de polemitzar direm només una cosa: té raó.

També hem de dir (en aquest cas en la seua contra) que en el seu llistat particular de les arts situa en segon lloc al cine, en tercer als comic-books i després ja la literatura, la pintura i l'escultura (en eixe ordre).

Això de ficar els còmics en el tercer lloc és més una boutade de freak, però en la resta, m'encanta eixa llista estúpida que fa el sr. Amat. Esta clar que totes les llistes estúpides relacionades amb la música ens encaixen als amants de Nick Hornby i d'Alta Fidelitat.

Supose que cadascú tindrà el seu llistat. A mi, pensant en gelat, m'ha dolgut que s'haja oblidat de l'arquitectura i sobretot, sobretot, de les series de televisió. Val, són cine, però no, no són cine, són més. Són pelis de 60, de 10, de 300 hores. Amb capacitat per desenvolupar personatges, situacions, atmòsferes a nivell literari. Més amunt. Seriosament (però exagerant) ho dic: més amunt.

Algú va dir (a internet, per suposat) que la gran novel·la americana que tots esperen ja s'ha produït. Ni Roth, ni Delillo, ni Franzen. S'anomena The Wire i és una sèrie de televisió. D'ací uns anys s'entendrà, diran els gurús i futuròlegs de la xarxa. Però no hem fet aquesta introducció musical per parlar de The Wire, sinó d'altra criatura de David Simon: Treme.

Situem-nos. Treme. Serie de televisió. Tres temporades, trenta-un capítols i una quarta en perspectiva. Trenta-una hores sense preu. Un trombonista simpàtic i caradura que finalment troba el seu lloc on menys ho espera; un agitador de masses (el gran John Goodman) i la seua dona, advocada de causes perdudes; un cap indi del Mardi Gras que funciona com a referència moral de la resta de personatges; el seu fill, trompetista de jazz, que fuig de la ciutat per abraçar l'avanguarda; els músics de carrer; la violinista de talent immens; la cuinera que ens mostra l'altra de les grans passions de la ciutat; el lider visionari a qui no segueix ningú però que és posseidor de la Veritat de la cultura de Nova Orleans (en una espècie de maledicció de Cassandra, l'espectador és l'únic que sembla apreciar els seus coneixements i energia); les big bands a les escoles, el barri francés, els músics coneguts i altres desconeguts que han volgut formar part d'esta història...

Porte uns mesos amb l'esperança que algun amic meu músic caiga en la xarxa de Treme i de tot el que suposa. És més, porte des del tercer capítol intentant trobar tots els paralelismes possibles entre la Nova Orleans post-Katrina que ens relata la sèrie i el demoledor huracà que ha passat per les nostres terres en els últims anys. Perquè en Treme està tot: l'especulació urbanística, l'abandó de les cases del barri, les festes com a part importantíssima de la comunitat, la cultura com a identitat, el xoc entre les demandes ciutadanes i les institucions... i per damunt de tot, la música com a centre. La música que és l'ànima de la ciutat, que transforma vides, que transmet emocions, que per si sola podria suportar tota la sèrie si no apareguera res més. Si només sonara, sonara i sonara.

A la terra del dimoni americà continuen fent-se obres d'art d'una mesura incomparable en l'europa del cine d'autor (en el sentit dolent de la paraula auteur).

No parlarem de les sèries fetes ací. No cal. L'esperança no està en el cine. Ni menys en la televisió. Com deia Gil Scott-Heron, la revolució no serà televisada. Però si que tindrà banda sonora a estes terres. Deu tenir-la. I per això podem començar per cridar una paraula amb força per a que, entre assaig i assaig, arribe a l'oïda dels músics: Treme. Vegeu Treme ja!

Toni.

PD. Inspiració musical dirèctament en vena des de "Madchester" i Beatlesland (Liverpool), o com és possible que hi haja gent que li traga profit a la seua cultura i altres (nosaltres) no tant.

PD2. La cap suprema va insinuar que ella no anava a deixar d'escriure del Centre Històric i que el plural majestàtic on s'insinuava el nostre abandó, devia referir-se només al meu abandó. Això significa que hi ha article a la vista!!! Juju. I sobre el CHC. Serà possible això?

Les palmeres

Volem pensar que aquells arbres que hi havia davant l'ajuntament fa molts anys, formaven part de la Història (així, en majúscules).  Volem creure que aquells oms eren els que s'havien plantat davant molts consistoris per commemorar la constitució de 1812; la Pepa, encara imperfecta però prometedora. Intentarem no buscar informació sobre eixa possibilitat. Ens encanta pensar que aquells arbres eren per eixe motiu festiu, i no volem decepcions. Ara no.

Després, amb el temps, va arribar la malaltia o el progrés o la realitat, o les tres coses juntes, i els oms van anar fora. Malalts, incòmodes, antics. De grans arrels i per tant, de grans molèsties.

Ara els oms han estat substituïts per quatre caixons de formigó de color gris. Cossiols quadrats que no acullen nous arbres amb arrels ferms, sinó palmeres gràcils de profunditat nula. Californiana elecció per colocar davant l'ajuntament democràticament elegit. El somni americà amb anys de retard. Simbòlic, encertat i (en este cas) inofensiu.

"Això és com tot" que diria la pintada a València.

La metàfora dels planters de formigó i les palmeres és tan brillant que hem arribat a la conclusió que l'elecció (fora de qui fora), va ser una elecció conscient. Eixos caixons encaixen perfectament en el volksgeist d'este poble i d'este país en els últims temps. La peça final que dona sentit i ens mostra el quadre complet.

Tanquen cercle. Completen línia.

És la senyal. La senyal de que hem de tornar a començar.

Toni.

PD. Ara només falta una nevadeta per traure fotos xules dels arcs renaixentistes i les fulles arquejades de les palmeres. Les Palmeres, a Castalla.

PD2. Quina alegria fa escriure articles positius. Juju.

PD3. Bon Nadal a tot el món!

Alguna cosa no xuta

Ens diferenciem d'altres Estats, 

en el fet de considerar un inútil 

a qui no pren part en aquests assumptes.

PERICLES 

"Algo va mal" és el realista títol que li van posar al llibre de Tony Judt sobre la socialdemocràcia; una defensa de l'Estat del Benestar en estos temps turbulents de tempestes i enfonsaments. Som de l'opinió que partir d'una teoria preestablerta, per buscar només els arguments que li encaixen, és jugar amb les cartes marcades. Però com eixa trampeta ve a ser un clàssic del joc, fins i tot, en obres ben insignes i en autors plens d'homenatges i el llibre ve signat per algú que sap de deveres, jo, cap a dins.

Que algú que ha donat classe a les universitats d'Oxford, Cambridge, Berkeley o Nova York, dedique un llibre per explicar que la socialdemocràcia no és tan dolenta com la pinten és simptomàtic del clima que hi ha a diferents latituds acadèmiques. 

Aquesta modèstia en les metes, ens ha guanyat per a la causa. Bé, això i el que conta i com ho conta. 

Anem allà i citem la més genial de les parts: 

"Necessitem lleis noves, sistemes electorals distints, restriccions als grups de pressió, i al finançament dels partits; devem donar més (o menys) autoritat a l'executiu i trobar la manera de que les autoritats, elegides o no, escolten i responguen a qui són la seua base i les paga: nosaltres. 

Tot això és cert. Però tals canvis han estat en l'aire durant dècades. Ja deuria estar clar que la raó per la qual no s'han produït, o no funcionen, és perquè els concebeixen, dissenyen i posen en pràctica les mateixes persones responsables del dilema (...); com va assenyalar Upton Sinclair fa un segle: És difícil que un home entenga alguna cosa quan el seu sou depén de que no ho entenga."

Altra part impagable. 

"Si seguim sent grotescament desiguals, perdem tot sentit de fraternitat (...) i la fraternitat és una condició necessària de la pròpia política. Des de fa molt es considera que inculcar el sentit d'un propòsit és la pedra angular d'una societat. Actuar junts per a trobar una meta compartida és una font de gran satisfacció en qualsevol activitat, des dels esports no professionals fins els exèrcits professionals. En aquest sentit hem sabut que la desigualtat no és només preocupant des del punt de vista moral: també és ineficaç. (...) 

Hi ha nombrosos indicis que demostren que, fins i tot qui està ben situat en les societats desiguals, serien més feliços si la fractura que els separa de la majoria dels seus conciutadans es reduïra de forma significativa. Per descomptat, se sentirien més segurs. Però no només és una qüestió d'egoisme: viure prop de persones la condició de les quals representa un retret ètic permanent és una font d'incomoditat fins i tot per als rics". 

Aquest final ens podria posar irònics, perquè tot el llibre sembla escrit directament per a una part molt gran de la societat americana i això fa que a vegades adopte un "to Spielberg", de bon rotllo i confiança en les persones que per estes terres està molt mal vist. No seré jo (que vaig anar a vore War Horse i a penes em vaig avergonyir) qui el critique per això. 

En definitiva, llibre recomanable, sobretot per aquells que volen trobar arguments sòlids (i eixir de les  obvietats de sempre) en defensa de l'Estat del Benestar. 

Toni. 

Ens rendim: Bandera blanca

The future is exciting (or exiting). 

Últim plenari: Tots han parlat amb coneixement i l'hem pogut vore quasi tot (ho confesem, ens hem saltat trossos, per avorrits, no per ridículs). Per tant, hem aclarit dubtes pendents. Abandonem la literatura i anem a les xifres.

Concert de Maldita Nerea (1:01:37)

Despeses: 58714 euros + 7485 euros = 66199 euros ens va costar el concert
Ingressos: 13185 euros.

Si van anar 1500 persones com s'ha publicat, les entrades valien a 9 euros aproximadament? Va haver gent que no va pagar? No hi havia 1500 persones?

Això fa una resta entre despeses i ingressos de 53014 euros de pèrdues. Un poc més de 5 euros per habitant.

El que ens ha costat eixa gestió segons l'alcaldessa: 15.000 (que ja hem pagat) + 30519 (que ens queden per pagar). Segons eixos comptes, el concert ha tingut unes pèrdues de 45.419 euros. Amb aquests contes seus, ens hem gastat no arriba a 5 euros per habitant en dos horetes de concert.

No sé quin conte està mal fet, però ací ens hem agafat al que hem escoltat. On ens hem enganyat que som de lletres?

Deixe'm les pèrdues en 45.000 euros. Esta clar que tots ens equivoquem. Com diu l'alcaldesa: "Un fallo tots el tenim". Però buf. És que són molts diners. Que passaria en els nostres treballs si ens arriscàrem i perdérem eixa quantitat? Primera, ens podríem arriscar? Ens deixarien? Si ho férem i perdérem, continuaríem treballant com si res?

Castalla Internacional (minut 15:40 del plenari)

Despeses: 1.400.000 per acabar d'urbanitzar segons estimacions a la baixa dels tècnics municipals.
Ingresos: 800.000 euros (ja que l'antic partit al govern va perdonar part de l'aval i només hem recuperat eixos huit-cents mil.)

El que va a costar-los eixa gestió als ciutadans de Castalla Internacional (no sabem si l'assumpte encara ens saltarà a nosaltres): Sobre els 600.000 euros.

Ací no han hagut disculpes, ni preguntes, ni explicacions públiques.

Centre Històric (1:35:00)

Diners pressupostats el primer any per a Participació Ciutadana i la realització d'un Pla Integral per al CHC (amb diagnòstic urbà inclòs): 20.000 euros. Això era la primera part del pla complet que estava pressupostat en 40.000 euros.

(Eixos diners no són per a que ningú s'arregle la seua casa, com insinuen interessadament al plenari. Millor no enganyem a la gent, ni la emboliquem. Mira que els agrada això als polítics, dir el que la gent sol dir, per a que pensen que la resta del discurs va a encaixar-los igual. Demagògia és la paraula. Enganyar, més bé. Directament).

L'excusa per no dur-se a terme el Pla: Els tècnics. I a més insinuem en el plenari que els de l'Associació no entenen els tècnics o que no estan d'acord. Fals. El que no volia l'associació és que s'utilitzaren els diners (ja partits per la meitat entre 2012 i 13) que s'havien pressupostat per al Pla i per a la Participació Ciutadana per a altra cosa. No volien desvestir un sant per vestir-ne altre.

Explicació ràpida: L'arquitecte opina que s'ha de fer un ITE (inspecció tècnica d'edificis) com marca la llei. Perfecte. S'entén perfectament. No? A vegades som més espavilats del que semblem.

Coses que no diuen, atenció: Tots els edificis de més de 40 anys estan obligats a fer la ITE. Així que si li pregunten a l'arquitecte, calculeu els anys de la casa on viviu i aneu preparant la butxaca per pagar-la (i sobretot per pagar les reparacions que ens marquen que hem de fer en la inspecció).

Decideixen retallar la meitat de la meitat (el que tocava enguany) del que costa el Pla i la Participació: 10.000 euros. Això és el que no volia l'associació. Però bé, s'accepta que decidisquen dedicar eixos deu mil, per pagar a un arquitecte per a que prospecte el CH (amb la promesa de que el que faltava s'invertirà l'any que ve). Ací no hi ha modificacions de crèdit com en el concert.

Ara han tornat a canviar. Els 10.000 euros de l'arquitecte ja no són per inspeccionar tot el centre. Volen que es faça en més profunditat i per tant, només toca per a una determinada zona.

També afirmen sense vergonya aparent, que és il·legal donar una subvenció sense projecte a una associació. "Tendran que justificar, fer una proposta, fer un projecte, com totes (les associacions)..." afirma el regidor d'Urbanisme. A ells (a tots els partits) se'ls ha presentat el projecte, després se les ha passat per registre i ells ho saben. Perquè fan com a que no? Quin interés hi ha en fer com a que no? Per què sembla que no convé que hi haja un Pla per al CHC? Per què des d'abril que es van aprovar els diners en el pressupost, no s'ha començat ni amb eixos 10.000 euros? (una quarta part d'allò que s'ha perdut en el concert).

Nosaltres tenim l'explicació clara, però ens hem fet promesa de plantejar més preguntes que de donar respostes. Cadascú que pense el que vullga. S'ha acabat de traure-li punta a la nostra vena mesiànica  (encara que ens costarà i sabem que tornarà de quant en quant).

Banc d'Aliments - Càritas - Hipermercats (24:30)

Si ara parlem bé de la proposta de Compromís, tornaran a posar-nos la camiseta (i això que algú ens la va llevar en els posts de baix). Els aplaudirem a tots, per què tots han votat a favor. Enhorabona.

Altres històries: els rebuts
No sabem si han parlat, en les parts que no hem vist del plenari, d'aquells rebuts fantàstics de la legislatura passada: Restaurants, Suites nupcials... eixes cosetes. Ho han oblidat tots de moment? Esperem que no. Nosaltres no.

Toni.

PD. Des d'ací volíem anar abandonant progressivament la nostra dedicació al Centre Històric. Més que res perquè l'empresa MonoDestudio era la que estava treballant amb l'associació i hi ha conflicte d'interessos. Però és que no ens deixen!!!  Com són capaços de dir en un plenari que ells no volen que els diners vagen a la casa de ningú, quan saben que són per a un Pla Integral? Com poden tots els altres quedar-se callats davant d'això? Perquè ningú diu res quan el regidor insinua que si una associació vol rebre una ajuda ha de presentar un projecte, si tots, fins i tot eixe regidor, han vist eixe projecte? Buf.

PD 2. Quines opcions ens queden als ciutadans davant d'actituds i decisions com eixes? Realment tot som gent del poble, això està clar, però que podem fer quan veiem tot això? Buf.

PD 3. No volíem escriure més sobre política local (aquest ha anat per què m'ho has demanat, que conste). Només quedarà alguna pinzellada en algun post solt, però res més. Estem farts. Vam començar parlant de la Castalla que volíem i no fem altra cosa que parlar de la que no volem. Afortunadament açò és un bloc i no som polítics. Podem deixar-nos-ho i dedicar-nos a altres coses. Parlarem de música, de cine o de llibres. En definitiva de les coses séries de la vida. També podem parlar de política. Però no podem parlar només de política local. Ells han guanyat. Primer uns i ara els altres. Demanem la rendició. Traem bandera blanca. Buf. Respirem.

La democràcia no té secrets (la nostra sí).

Portem un temps de sorpresa en sorpresa (agradables). Allà on anem, allò que llegim, curs que fem, sessió de treball on participem o història on ens involucrem... sempre hi ha algú que sap molt (anava a dir un ou), que acaba donant força a alguna teoria d'eixes que nosaltres repetim fins l'extenuació. I eixa gent ho afirma sense rubor i públicament amb eixes paraules tan ben dites que sol utilitzar la gent que sap molt (anava a dir un ou) i això ens reforça nosabeuquant en els nostres pensaments.

Malgrat el nostre egocentrisme (ja conegut pels quatre que encara ens passem pel bloc), sempre que ens passa una cosa d'estes que ens deixa en bon lloc, ens obliguem a fer un procés d'advocat del diable. El primer que hem pensat ha sigut: Ja està, ja fem com eixa gent del PSOE que llig el País i eixa gent del PP que llig el Mundo o la Razón. Clar, tot el que escoltem i llegim ens encaixa, perquè sempre llegim coses del nostre rollo. Aixina un bovo, que dirien a Castalla. 

Però resulta que no. Que a voltes als ponents no els triem nosaltres. Ni tots els cursos que fem, els fem sempre per voluntat pròpia. A vegades a les lectures arribem per deriva interna dins de twitter en pla surfer i les seues idees no sempre les escriu gent que nosaltres consideraríem pròxima. Per tant no deu ser el cas. Anem a poder posar-nos una medalla més, amb el que ens agrada això.  Suertudos! que diria Forges.  

L'últim exemple d'aquestes confirmacions meravelloses que comentem (aquest cap de setmana ens ha passat com a tres voltes), ens l'hem trobat a un article d'Enrique Dans. Per a qui no el conega, Enrique és un gurú d'estes coses tecnològiques que ens agraden i abrumen a parts iguals (160.000 seguidors a twitter). Al seu bloc, de visita obligatòria (entreu, entreu i voreu), el professor Dans torna a deixar fatal als partits i grups polítics que estan organitzant a Espanya la llei de transparència. Però la frase que ens haguera agradat escriure i que hem considerat una de les nostres diu així: La legislación sobre transparencia es absolutamente fundamental. Hablamos del derecho (repetimos, DERECHO) de consultar cualquier documento, sin trabas burocráticas que conviertan el acceso en un proceso tedioso, en una especie de “favor” a los ciudadanos que es concedido “graciosamente”.  Ens encanta que algú que sap confirme les coses que hem defés sempre! 

Si les preocupacions dels polítics foren les coses importants, com la qualitat de la democràcia, açò del que parla Dans, seria bàsic. Mentrestant, a Castalla, continuarem llegint revistes i planes web pagades per tots que canten la glòria d'uns pocs, i la gent continuarà unes setmanes més (o mesos o anys) sense informació de despeses en suites, concerts i sopars. 

Els rebuts donen més informació que les fotos, però les fotos... és que les fotos... eixes fotos a tot color d'una inauguració o una activitat multitudinària... és que se'ns beuen l'enteniment.

Hi ha una llei no escrita, però que deu ser llei perquè s'acomplix amb precisió matemàtica, que diu així: Els governants d'un partit s'assemblen moltíssim més als governants del partit contrari, que als seus propis votants. S'assemblen tant que els votants comencen a confondre'ls. Eixes coses que té la política. 

Toni. 

Metabloc

Una comparació entre la crisi a la França prerevolucionària i la situació actual (glups). Ai senyor, que algú ens diga alguna cosa ja, que sembla que estem perdent la vergonya i la decència, sobretot la decència (si és que no l'havíem perdut fa temps).

Com amb la política local estem de baixò (de "bajona" diu ella sempre i m'encanta eixa paraula), al final ens fiquem en unes coses...  

Al principi l'article era més curt. Però com a que no s'entenia massa. Li'l donem a llegir i ella ens diu que està bé, està molt guai, (sempre ens diu que està bé i que està molt guai) només hi ha un tros o dos que no sé. No estic molt d'acord. Diu ella, com llevant-li importància. Com llevant-li importància a no estar d'acord. Amb nos!

Com sempre volem tenir la raó i intentem convéncer a qui discrepa amb mil arguments que ens hem anat elaborant mentalment en algun moment d'epifania entre capítol d'Aaron Sorkin i capítol d'Aaron Sorkin, no em queda altra cosa que preguntar. Ja sabeu. 

Jo: Quins trossos? // Ella: Quins trossos què? // Jo (intentant no perdre el control): En quins trossos no estàs d'acord? // Ella: Ah, igual té, no té importància. // Jo: Ja, ja ho sé, però... quins trossos són? Quins trossos!

No per res. No és una qüestió només dictatorial. És una qüestió de rebre una crítica constructiva i d'aprendre de les errades i bla, bla, bla, eixes coses que solen dir-se quan un vol enganyar-se a sí mateixa. 

Al final semblava que, pel que havia escrit en l'esborrany de primer article, jo semblava quasi que era un discípul de Bossuet, lloant les glòries de la monarquia absoluta. I jo, que no, que no, que jo només volia aprofitar l'època de la revolució a França (que m'encanta explicar), per a aproximar-la a hui en dia. Aprofitar la història per a alguna cosa, vaja. I em pose a corregir, més que corregir ampliar, aclarir, afegir, sumar. Com si hi haguera molt en comú amb aquella època de guillotina enmig de la plaça i decapitacions col·lectives, amb aquesta amb Telecinco i reality shows. Què poca vergonya.

Però clar, tot ho fiem al sentit comú que ens fa de gel en la coctelera. Després, els altres ingredients tampoc ajuden massa; a saber: la línia didàctica que ens ve per defecte profesional (nivell adolescència terrible), les tendències innates a crear i desfer subordinades per fer-ho comprensible, el desconeixement de les mínimes regles del món de l'assaig i el rebuig conscient a no llegir res que no siga ficció que ens dona un nivell de profunditat en l'anàlisi de tertulià benintencionat (valga l'oxímoron).

I ara, acabe de fer una metàfora de coctelera i ingredients. Intente pensar-ne altres, perquè esta ja l'he utilitzada. Les peces del tetris que van encaixant i formant l'article, els ingredients del putxero que posem a bollir... no sé, estic espés i dubte, però al final em quede amb la coctelera. El soroll del gel contra el metall quan l'agites em mola, com si fóra un cervell mig buit on resona quan penses. I eixa és una imatge poderosa. Les imatges poderoses cal aprofitar-les, per tant, continue amb això.

Després ho agitem i ho servim en copa xula i en format post. Baix està el resultat. Ha eixit el que ha eixit. Que voleu que vos diguem? Tretze paràgrafs que es poden resumir en que estem en un sistema injust i millorable, i quanta més gent parle d'això, millor, perquè ni els mitjans ni els polítics van a fer-ho.   

Prou! (gran paraula per cridar-la).

Toni. 

Els partits grans i la gent menuda

El ministre de finances proposava una nova reforma fiscal. Perquè ell ho valia i perquè es necessitava un nivell d'ingresos major. L'Estat tenia una sèrie de despeses que cobrir i un dèficit important. La nova fiscalitat que proposava el ministre suposava, entre altres coses, que les classes privilegiades havien de contribuir amb força amb els nous impostos a la propietat. Una novetat.

Els privilegiats es neguen. No havien pagat mai i no anaven a començar a fer-ho ara. Afirmen que eixos nous impostos serien un drama per a l'economia. Inaplicable, inadmisible, inacceptable és poc. Protesten davant del rei i Lluís XVI no veu altra solució que convocar els antics Estats Generals. Una assemblea on reunir als tres estaments per intentar buscar solucions a la crisi. Els dos estaments privilegiats (nobles i església) saben que van a guanyar.  El sistema electoral (?) només permet un vot per cada estament i ells van a imposar-se 2 a 1. Victòria previsible. Estaven en crisi i si els tres estaments havien de decidir qui anava a pagar, els dos que no pagaven mai ho tenien clar: la crisi anaven a pagar-la els de sempre.

Però els de sempre, mira per on, en aquell moment van dir que no. No. No. No. Un no per cadascun dels membres del Tercer Estat. I eixe no va passar a ser multitudinari en els carrers de la capital, i en milers de pobles, viles i llogarets del territori francés. És el començament de la revolució francesa. Versalles i París. 1789. 

Més de dos segles després, els nostres Estats Generals (el nostre parlament, les nostres corts), en aquest cas, votades per tots, han de trobar solucions a una nova crisi. La proposta que fa el nostre ministre de finances no és exacta a la que va fer el ministre de Lluís XVI. És més bé una proposta contrària. El nou ministre de finances, elegit pels ciutadans (sic), planteja directament que paguen els de sempre. Sense perdre més temps en reflexions majors, ni en intents més profunds. És més fàcil; s'ha acabat. 

Què ha passat en aquests temps per a que un ministre absolutista, elegit per un rei absolut en la França de l'antic Règim intentara una solució que perjudicava als privilegiats i dos segles després, davant altra crisi, la solució dels governs elegits pel poble siga que paguen els de sempre, (el poble que els vota!). Què ha passat en este temps per a que un sistema més just que aquell (ho és), continue elegint solucions injustes al seus problemes? Què ha passat en aquest temps per a que un sistema encara injust com el nostre (ho és), intente perpetuar les seues injustícies i no semble tenir, ni trobar instruments per eliminar-les? Què ha passat en els últims anys per a que els dos grans partits que no volen modificar el sistema per fer-lo més just, siguen els qui obtenen una victòria darrere l'altra (De 18 a 20 milions de persones han votat als dos partits majoritaris en les últimes convocatòries d'eleccions.)  

Perquè exemples d'injustícies del nostre sistema democràtic en tenim mil. Podríem parlar de les llistes tancades i l'obligació de votar a persones triades per quatre, podríem parlar de com això condiciona decisions (no t'han votat a tu, han votat al partit, per tant has de votar el que diu el partit), o podríem parlar del control dels partits polítics de la justícia (Montesquieu desterrat) o de com el sistema de partits ascendeix a qui és més dòcil amb les seues pròpies jerarquies, no als més preparats, o podríem parlar de la responsabilitat dels partits polítics davant la crisi amb el paper a les caixes d'estalvis o amb l'especulació immobiliària...

I podriem parlar d'economia pura i dura. Com deia Groucho Marx, "jo no sé res d'economia però sé que quan la gent de Nova York dona de menjar a les palomes, és que l'economia va bé i quan les palomes donen de menjar a la gent de Nova York, és que l'economia va mal". Ara, l'economia va mal.

Aquest mes de setembre han pujat l'IVA. Un impost a les transaccions comercials. Aquest impost oscil·la entre el 4 i el 21% del preu del producte. Però, atenció, no hi ha impostos per a les transaccions financeres. Així, com sona. Si en compte de comprar una barra de pa o un llibre o una entrada al cine, volem comprar accions, opcions o derivats, el impost que sembla que va a aplicar-se és del 0'2% (ara mateixa no paguen impostos). No hi ha impostos per a les transaccions financeres, no hi ha impostos per als privilegiats. Els causants de la crisi, bancs dedicats a la compra-venda i resta de classe privilegiada que té el suficients diners per especular, no paguen impostos com la resta de mortals. 

Els impostos progressius a les classes altes, que algú podria utilitzar com argument contrari, es desfà amb la realitat dels paradisos fiscals. Els grans privilegiats es neguen a pagar més. És inaplicable, inadmisible, inacceptable, deuen pensar. Si intenten fer-los pagar més, s'ho emportaran a Gibraltar, a Belice, a Andorra, a Suïssa. S'ho emportaran a altres països que els cobren menys, per invertir, per especular, per viure. Ja ho fan. 

I aquells que poden lluitar per canviar això, no pensen fer-ho. Ens tendrien del seu costat, però a ells les dona igual. Ara mateixa ja tenen vint milions de vots del seu costat. Per a que volen més suport? Els polítics que ocupen el govern, ni parlaran d'aquests temes. Vindran eleccions i ens haurem de tragar tota la seua xerrameca inacabable, les discussions absurdes, els temes estèrils. Els qui deurien plantar-se i dir que no, només fan que dir que sí. Sí. Sí. Sí. Un sí per cadascun dels membres dels partits que han governat a aquest país (i molts altres). Un sí a eixes injustícies avalat per vint milions de vots (i centenars de milions en altres llocs).

Per què continuen i continuaran votant-los? Perquè ens han fet creure que els seus enfrontaments són importants. Què hi ha una diferència substancial entre un partit i l'altre i l'altre i el d'abans. Si només hi haguera un partit, un monarca absolut, la gent eixira al carrer exigint llibertat (no tots, no sempre). La ficció és crear-ne dos i parlar només d'allò que els diferència, encara que les semblances siguen infinitament majors.

Després només queda que facen sonar les bombes i tots, correm a amagar-nos a la nostra trinxera. Uns a un costat i els altres a l'altre. Es posa a tota castanya els altaveus de la premsa i la televisió i s'asseuen a esperar que ens agrupem al nostre bàndol, protegits al búnquer pel "nostre" partit. Sempre ho fem. En una discussió, en un enfrontament, en un debat, enseguida busquem qui és el nostre. Mirem a l'altre costat de la trinxera i destilem odi. Les cares del partit que hem elegit com a propi, fins i tot, ens sonen més simpàtiques. Més "nostres". Així som. Així mantenim les injustícies.

Però ja està bé. Ja va arribant el moment de parar, d'aturar-nos un poc, de no fer cas del soroll dels altaveus per molt fort que sone i analitzar-ho tot des de fora. La tensió de les bombes no ens deixa pensar amb tranquilitat. Però hem de trobar el lloc i el moment. Les injustícies estan, només hem de parlar d'elles per fer-les visibles. Ells segur que no ho faran.

Toni.

PD. Tot el món parla de l'últim plenari al poble. No l'hem vist. Ens fa una miqueta de vergonya només pensar-ho. Pel que hem escoltat dos coses són evidents. Si en compte de comportar-nos com a persones, volem comportar-nos com a polítics, al final passa el que passa. L'altra és que es van llençar acusacions greus. Algú deuria pensar en deixar-s'ho després d'això. Si es pot provar uns, i sinó, els altres.  

Política i cultura. Altre jardí.

... las frecuentes fisuras en los monolíticos discursos hace que los de un bando puedan encontrar apreciables algunas de las obras que se escribieron en el contrario, y al revés, ya que la literatura, por suerte también para todo el mundo, se ocupa principalmente de fisuras. 
Las Armas y las Letras. Andrés Trapiello. 

Si intentem recordar, podríem partir del llibre de Trapiello del que traem la cita que encapçala aquest post, o del treball monogràfic d'una alumna que relacionava el rock i les ideologies, o fins i tot de les pel·lícules de Woody Allen on personatges brillants culturalment, són un desastre en la seua vida privada; però el tema ha tornat al prime time de les nostres cavil·lacions per les autoreflexions sobre l'article anterior (l'egocentrisme no ens desapareix ni amb estes calors, que mira que això és fort). I el tema és: és possible gaudir culturalment d'algú que no ens encaixa ideològicament o personalment?

Només plantejar-ho, ací els reis del dubte, sabem que no anem a trobar una resposta unificadora. Si mirem lluny, sempre que sorgeix el tema de la relació entre cultura i ideologia, tradicionalment solen sorgir noms com el de Céline o el de Leni Riefenstahl (vinculats ambdos al nazisme). El feixisme, l'encarnació del Mal més absolut en occident, erosiona de tal manera les obres d'antisemites com Céline, que ningú pot apropar-se als seus escrits sense abstraure's totalment d'eixa imatge prèvia. Riefenstahl probablement siga un cas diferent. Els seus documentals, el seu estil, encaixava totalment amb la ideologia nacional-socialista, glorificant-la, i això dificulta, quasi impossibilita, la defensa de la seua obra cinematogràfica.

Personalment, i amb les meues tradicionals ànsies de punxar al personal que té les coses clares, m'encanta el cas del Clint Eastwood director. El tio Clint, va ser alcalde del seu poble com a representant d'eixe dimoni amb trident que és el partit republicà. I jo, admirador incondicional, és que veig Místic River i no puc deixar de pensar que també parla de política internacional americana i de les errades de saltar-se la justícia de forma unilateral, per exemple. A vegades també utilitze a Polanski, però com la seua tara va ser en aquells liberals seixanta, no em funciona tan bé com la de Harry el Sucio.

Però tot això ens para lluny. Si venim prop, és quan comencen els problemes, perquè ens podem ficar en un jardí. Acostumats com estem a xafar floretes i bones relacions (al final tots estaran farts, comencem a estar-ho nosaltres d'este paper que ens hem autoadjudicat), crec que no diríem cap falsedat si afirmem que la dreta ací s'ha manifestat sempre per separar política i cultura. Fins i tot, en ocasions li ha servit com a autodefensa: qualsevol crítica, suggerència o opinió en diferents àmbits socials, culturals o fins i tot festers, era contraatacada per la cançó, esteu fent política. I ja no hi havia més que parlar. Tot era política, perquè tot és política d'una manera o altra. Tots en fem. La dreta amb la separació i l'esquerra amb els seus dogmes.

Per què l'esquerra també té els seus dogmes. La música, la literatura, el cine, la cultura en definitiva, que no té una implicació ideológica clara, passa a ser de dretes. Automàticament. Ja sabeu, si no es critica el sistema de forma pública, és que s'està defenent-lo. Molts han escrit que la cultura d'esquerres d'este país va agafar cos contra Franco i quasi quaranta anys després continuen amb la mateixa música. A Castalla recorde el conflicte de la celebració de les escoles valencianes i recorde el condicionant de l'ajuntament per subvencionar-les (buf): que els grups musicals que es portaren no feren política a les seues lletres. Recorde els meus intents mentals per trobar grups en valencià sense vincles clars amb el nacionalisme d'esquerres. Recorde no haver-ne trobat.

Amb aquest plantejament, els actes culturals passen a ser un arma de doble fil, perquè l'esquerra al País Valencià té els seus tòtems clars: uns concerts d'Obrint Pas, Al Tall o Llach -glups-, una conferència de Joan Francesc Mira, un monòleg de Xavi Castillo, un recordatori a Enric Valor, o un aforisme de Joan Fuster, tots amb víncles polítics i ideològics meridians. Eixa identificació tan forta, la dreta la concebeix sempre com un atac. La cultura ha d'estar neta de tota interferència ideològica, afirmen. Fins i tot, si fa falta controlar per mantenir esta separació, es controla. En este poble i en democràcia, ha hagut il·luminats a l'ajuntament que demanaven les lletres dels grups per anticipat per evitar contaminacions polítiques. Mentalitat hereva directa del franquisme més totalitari.

I en eixes circumstàncies ens trobem. Amb mig poble que es queixarà si algú diu alguna inconveniència política des d'un escenari. Amb l'altre mig, esperant-les perquè per a ells la cultura és indisoluble a la causa ideològica. Amb gent que afirma amb serenitat que la música clàssica, la sarsuela o totes les influències del flamenc són de dreta, són cultura dels altres. Amb gent que no acaba d'entendre que la cultura, quan s'identifica ideològicament, també és cultura. Amb gent que es negaria a veure, posem per cas, a Pérez Reverte parlant de novel·les d'aventures perquè és nacionalista espanyol o a Vargas Llosa parlant de literatura i adjacents perquè és liberal (en el sentit dolent de la paraula, no en el que hem utilitzat per a Polanski). Amb gent que no aniria mai a una representació de Xavi Castillo perquè ataca als seus. Amb gent que exposa públicament que quan el contracta un ajuntament és una qüestió de normalitat democràtica (cada volta que ho pense...).

I en quin mal lloc ens deixa a nosaltres tot això. Serà que no tenim conviccions fortes. Serà que ens vam creure a Maalouf (Identidades Asesinas) o a Trapiello (Las armas y las letras). Serà que ens deixem dur pel vent que més bufa. Serà que no tenim unes arrels firmes que sentim com a propis i això fa que no ens escandalitzem ni d'una cosa, ni de la contrària. Serà que la nostra bona voluntat fa que ens enganyen els del trident. Serà que ens han educat a tres bandes: l'escola, la família i les circumstàncies. Serà que tenim una cultura borda, d'empelts d'ací i d'allà, i que no acabem d'encaixar en eixos motles on molts descansen tranquils o combatius. Serà.

Al final pense que si que ens hem respost a la pregunta. Increïble.

Esperem els diàlegs ara que sembla que s'animen!

Toni.  

La política és una mentida

Vaja estiuet estem pegant-nos...
Stone Junction. Jim Dodge.

La meua àvia sempre afirmava que la política era una mentida. Així, sense massa alambics. La política és una mentida, deia seriosa. Eixa qualificació que sona benigna a dia de hui per qualificar la política, per aquell temps i en ma casa, sonava com el pitjor dels insults. "La política és una mentida" portava darrere una explicació associada supose que a experiències d'altres èpoques i que ella explicava amb tota la lògica de la gent que ha viscut molt: "quan manaven uns, eixos ajudaven als seus i, quan manaven els altres, feien el mateix. I els qui estàvem enmig, res de res".

Aquesta explicació, que sembla una queixa raonable i simple, amaga, en profunditat, un raonament clarificador: la política no deuria ser així, la gestió pública no deuria ser així, tot no pot ser els meus i els seus. Això no pot ser la normalitat. Ja sabeu, el sentit comú, el menys comú dels sentits.

La meua iaia, que va nàixer el 1907, supose que partiria del seu coneixement del sistema amb Alfons XIII, amb Primo de Rivera, amb la II República o amb el Franquisme, o més bé era una conclusió general de tots eixos moments. Després la frase la va heretar ma mare que sempre citava l'àvia per recordar-me-la quan em veia excessivament interessat en algun tema local: "La iaia sempre deia que la política és una mentida". I la sentència, tants anys després, continua funcionant, refulgent com el primer dia.   

També apelava a la normalitat democràtica l'humorista Xavi Castillo amb la seua participació en la gal·la de Cultura que va organitzar la regidoria. Afirmava el gran Xavi, que la seua presència a l'auditori de Castalla era això mateix, un exemple de normalitat democràtica. Que ja era hora després de tant temps que l'Ajuntament de Castalla el contractara perquè això suposava que pel municipi passava gent de totes les ideologies i no només les d'una.

Ja vam tenir en el seu temps gent com Isabel San Sebastian o l'exportaveu del Partit Popular, Miguel Ángel Rodríguez, ara tocava Xavi Castillo (Què tres noms en la mateixa frase!). I això, per al comediant d'Alcoi, era normalitat democràtica.

Probablement el sentit comú de la meua àvia no diria el mateix. El meu, almenys, no ho fa. Si algú pensa que la normalitat democràtica és que uns porten als seus i els altres també, en funció de si manen uns o altres, és que açò no té solució.

Imagine les discordàncies a la reflexió de dalt: 20 anys governant ells, ara necessitem altres aires. S'ha de compensar un poc aquestes dècades de desert. Imagine la satisfacció de veure al teu poble gent que difícilment haguera passat per l'Auditori si no haguera canviat l'ajuntament. Tot això pot ser, fins i tot acceptable i normal. Però, ens posem com ens posem, no és normalitat democràtica. Ni de lluny. És el partit de dalt i de baix. És la banda de música del partit perdedor, assajant al ventorrillo. Són els partits del torn, canviant-ho tot, perquè res canvie. Ja tenim al Lampedusa i Il Gatopardo en marxa.

Si he estat 20 anys criticant al partit governant perquè només en portava dels seus, jo n'hauré de portar de tots per diferenciar-me, perquè si faig el mateix que feien, en que em converteix això?

Esperem anhelants el canvi.

Toni.
 
PD. Vàries manifestacions públiques (podríem dir que facebook és un mitjà públic, com un diari?) afirmen que les pèrdues pel concert de Maldita Nerea són quantioses. He vist gent amb certs coneixements que han penjat al seu mur (juju) que s'han perdut al voltant de 20.000 euros. Altres en parlen de 30.000. No sé els articles que hem escrit per ací demanant transparència pública. Mil apel·lacions hem fet a la utilització del crònica de Castalla, de la plana web municipal, de comunicats públics per explicar decisions i resultats municipals. Mai es va fer. Les respostes sempre eren: veniu a l'ajuntament o el silenci. Com si l'obligació fóra nostra. Algun canvi des d'eixe punt de vista tampoc estaria mal, per variar dic jo. Ja es retransmeten els plenaris, ara, altre passet.

Obama, Spiderman i la tercera via

Porte tres setmanes buscant un article on el president Barack Obama agraeix a la premsa americana les seues crítiques i preguntes. Ho vaig escoltar en el seu dia, però la recerca ha estat infructuosa. No l’he trobat. No tenia massa que vore amb el tema de l’article, però m’haguera concedit certa elegància utilitzar-lo de cita inicial. Haguera pogut comparar la seua actitud amb la dels nostres polítics, sempre tan democràtics. I des d’aquest lloc comú, no m’haguera costat gens saltar al tema del post de hui, el de les associacions locals i la seua relació amb els diferents ajuntaments.

Ací, enllaçant la frase de l’Obama amb l’administració local, pensava ficar una frase d’algun còmic americà (concretament d’Spiderman). Com no controle massa i només volia utilitzar el còmic pel punt de frikisme positiu que podria aportar-li a l’article, només em ve al cap aquella famosa frase on l’oncle li diu al Peter Parker que un gran poder comporta una gran responsabilitat. Tot açò se n’ha vingut a terra quan he recordat que la frase en qüestió, ja la vaig emprar fa un grapat d’anys en altre post. Així que m’he quedat sense Obama i sense Spiderman per començar. Imagineu-vos el drama.

Per construir una història interessant i global, només em quedava un punt de partida local: la relació entre l’ajuntament i una associació del poble. Exemples d’associacions valdrien tots: una banda de música, una agrupació de festes, una associació de veïns... Cadascú que li pose nom. Abans o després, eixa relació d’eixa de tenir un camí únic. Tot el món que ha passat per una associació sap que sempre hi ha un moment (o molts), on l’associació està convençuda que l’ajuntament s’equivoca. I a més, l’associació creu saber que, eixa equivocació, els perjudica d’alguna manera. Com actuar? Que fer quan el camí es bifurca i s’ha de prendre una decisió?

El primer camí sempre és solucionar-ho positivament. Parlar-ho, intentar convèncer a l’ajuntament de la seu errada, de les conseqüències negatives d’eixa decisió. En ocasions se soluciona. Moltes altres no. I l’harmonia pot trencar-se per molts motius: l’ajuntament té una visió més global del problema i l’associació només pensa en la seua problemàtica; o al representant polític de torn se li n’ha pujat el càrrec al cap i vol eixir-se’n en la seua sense cedir un pam; o el que vol l’associació i els possibles vots del polític no acaben d’encaixar; o també pot passar que al representant municipal li “demanen” tanta cosa tant veí i tanta associació, que acaba negant-se a tot per sistema o allargant la decisió sine die; o simplement que la visió de la vida del polític i de l’associació són completament oposades... Trieu, en funció de la vostra experiència, quines d’eixes raons poden ser més comuns per al distanciament i la separació ajuntament-associació.

I d’ací parteix la història. Que ha de fer una associació local quan s’enfronta al seu ajuntament i les bones paraules i les explicacions no solucionen res? Perquè abans o després, si estàs molt temps en una associació, això acaba per passar.

La primera opció és callar i intentar anar sempre a bones. Em queixe un poc en privat (sempre sense intentar ofendre) però l’ajuntament té l’última paraula perquè ells tenen els diners i/o el poder de decisió. No val la pena l’enfrontament quan la que ixirà perjudicada és l’associació. Baixe al cap, aguante i ja arribaran temps millors. En Castalla si et foten, calla. Un clàssic local.  

L’altra opció és “echar-se al monte” (el traductor del google diu que es tradueix com “tirar-se a la muntanya”). Crítiques públiques, periòdics, soroll. Res excessivament greu. Quan s’entra per eixa via, ja se sap que no va a aconseguir-se res de l’ajuntament. Deuria ser una opció lícita, però ací tots som menys democràtics del que ens creem. Una crítica pública significa passar a ser l’enemic. Pot ser constructiva, ho pot ser menys, però si es dona la cara per dir que no. No, ho sent, crec que esteu equivocats, en eixe moment s’ha acabat el debat i la relació. Ells manen. Obama viu molt lluny d’ací. Molt.

I després està la tercera via. Hi ha una tercera via per a tot. El valencianisme, la llengua, la dreta i l’esquerra, el conformisme i la revolució, fins i tot per al sexe. En ocasions, esta tercera via és vista pels polítics susceptibles com si fóra la segona. Fins a eixe punt hem arribat en este poble en els últims anys.

Nosaltres, en esta tercera via estem estos dies.

Toni.

Pd. El pou de Les Voltes II sembla ser que encara funciona com un campió. Prova clara de que moltes voltes escrivim des d’ací sense tenir idea de res i de que cada vegada (donat l’estat d’abandó del bloc) ens segueix menys gent perquè ningú ha dit res. Per als quatre que entren de quant en quant, dir que la informació la vam agafar d’un plenari municipal. Mil disculpes demanem.

Pd. 2. Al fil de l’article, hem de dir que possiblement la decisió més sabia, més pensada i més conscient que ha pres la gent que està portant avant l’intent de crear un espai coworking a Castalla ha sigut organitzar-se sense dependre de les institucions. Sense burocràcies, sense tensió per si vas a demanar, sense eixa lentitud de dependre dels altres, sense posar tant de la teua banda i veure tan poc de l’altra, sense estar condicionat si a algú li cau simpàtic el teu projecte, sense haver de vendre-li res a ningú... 

El nou ajuntament

Hi ha moments en els quals els polítics sembla que utilitzen una informació a la qual els ciutadans no tenim accés. Sinó fóra així, hi hauria coses que no s'acabarien d'entendre. Ho prometem.

Si donem aquesta frase inicial per bona (la de que els polítics tenen més elements de judici a l'hora de prendre decisions) no sé quins deurien ser els canals de comunicació per a que, si algun ciutadà reclama eixa informació, se li puga donar sense haver de convertir-se en el pesat de torn o presentar-se en l'ajuntament cada vegada que hi ha alguna decisió que no entén. Alguns, no eixiríem d'allà.

Ve aquesta introducció motivada per dos elements que nosaltres considerem connectats però que els diferents partits polítics locals, no tant. No sabem els motius.

1. L'Ajuntament de Castalla vol construir un nou edifici per a destinar-lo a Oficines Municipals.

2. El Centre Històric necessitarà que algun organisme públic situe allà algun tipus d'establiment oficial o oficines municipals.

Estos dos elements, en teoria independents, quan els escrius junts, sembla que construeixien una solució fàcil. Tan fàcil i tan lògica que ha de tenir mil problemes que nosaltres no dominem.

Els raons per les quals el Centre Històric necessita que s'establisca algun o alguns organismes oficials a la seua zona, pense que no cal repetir-les. Fins i tot, la majoria de partits s'han manifestat públicament a favor d'aquest tipus d'actuacions. Però quan hi ha una oportunitat per fer-ho perquè l'Ajuntament necessita ampliar les seues oficines, es pressuposten 140.000 euros per realitzar el projecte en la zona de la Basseta. No ho entenem. Deuen haver mil raons xicotetes o una ben gran, però ni unes ni altres se sostenen.

Tampoc és que siguem tan curts, ens apareixen motius per fer les noves oficines i desplaçar l'únic organisme oficial que encara es manté al Centre Històric, a la part de l'eixample del poble. Però hem de dir en la nostra defensa que totes les raons que ens venen al cap són fàcilment rebatibles. A saber:

Raó 1. El terreny de la Basseta és de propietat municipal. Aquesta cau pel seu propi pes. L'ajuntament recuperarà la propietat del solar destinat al projecte de l'IVVSA (ja que aquest no va a fer-se). A més, haurà d'adquirir tots aquells habitatges de qui els propietaris no vullguen fer-se càrrec de les reparacions pròpies o pels problemes ocasionats als veïns per no fer-les. O siga, que a partir d'ara l'ajuntament probablement haurà de fer una fortíssima inversió en solars al centre històric a qui deurà buscar una finalitat.

Raó 2. No deurien construir-se les noves oficines municipals en un lloc de difícil accés. Difícilment un ajuntament que vol mantenir als ciutadans que viuen al seu centre històric, o captar-ne de nous, pot utilitzar aquesta excusa. Precisament l'ajuntament deuria ser qui donara una imatge contrària situant serveis públics en determinats llocs per augmentar la circulació de persones en determinats punts com a estratègia de revitalització d'una zona que ara està morta.

Raó 3. La construcció serà molt més senzilla en el solar de la Basseta. Clar que ho serà, però per eixe mateix motiu l'ajuntament ha de servir de referència. Ha de fer de locomotora del Centre Històric encara que li supose un sobreesforç.

Raó 4. La zona de la Basseta és molt bona per a unes oficines municipals. Està clar que seria oferir un altre servei en la zona del poble on estan tots els serveis locals. Altre agravi comparatiu per als ciutadans que han decidit mantenir-se al CH, o per a tots els potencials habitants. Llevant-li interés a una zona no és la millor forma de fer-la atractiva.

Raó 5. És més barat construir-lo ací. La suma de les quatre raons anteriors i probablement la de major pes. També és més barat fer pisos que rehabilitar. Més barat tirar la casa de Paco Rico, que donar-li un ús. Més barat trencar que construir. Més barat el ciment que la pedra. Però ha d'haver alguna ocasió, i esta ho és, que el més barat no és el millor. Si un ajuntament no fa l'esforç per a que la gent estiga a gust en el lloc on viu, qui ho farà?

Contra estos cinc motius, sé segur que podríem doblar les raons per les quals les noves oficines municipals deurien situar-se al Centre Històric. Vosaltres els sabeu. Ho hem parlat, comptat i debatut mil vegades. Què algú ens explique què passa. Què algú ens ho explique, please.

Toni.

PD. Tornarem a l'aigua abans o després, perquè és un tema preocupant.

L'aigua s'ha acabat (ara que fem?)

El dia que s'acabe l'aigua a este poblet, probablement la notícia no eixirà en la primera plana del Crónica de Castalla. El dia que s'acabe l'aigua a Castalla probablement serà un dia d'estiu, després d'una primavera seca i assolellada i la portada l'ocuparà la presentació de la Reina o el dia de Sant Jaume. "YA TODO ES FIESTA" titularan sota una imatge enorme i a tot color de les dames i la reina.

Eixe dia, (el dia que s'acabe l'aigua) eixirem els imbècils de "salvem les balenes" a posar-nos les medalles del segon premi, que són les medalles del "jo ja t'ho dia" i "mira que ho vam avisar", o com diuen Los Planetas del "ara foteu-vos". Eixe dia (el dia que s'acabe l'aigua) ens diran que han pujat un 300% el preu perquè ara l'han de portar des de la dessaladora de noséon i el trasllat val un Potosí. Que ningú es culpable de que ploga poc i que era inevitable i que tots volem aigua i que no queda un altre remei si volem dutxar-nos i netejar el cotxe els diumenges de matí (beure no, que fa un regust nosecom).

Eixe dia (el dia que s'acabe l'aigua) el partit en l'oposició li tirarà les culpes al partit en el govern i el partit en el govern li tirarà les culpes al de l'oposició, que va governar abans que ells i així fins l'infinit i més enllà. I tu més. I tu més. En el bar, i segons afinitats, uns li tiraran la culpa a uns, i els altres als altres. A dia de hui, com tots sabem qui és d'uns i de qui són els altres, podríem fer un exercici de diàleg-ficció i endivinar els protagonistes del debat. Podríem fins i tot escriure els argument d'uns i altres d'unes converses que seran eternes (molt més eternes que l'aigua).

Com encara no ha arribat eixe dia (el dia que s'acabe l'aigua) ara mateixa no farem res. No tenim motius. Hem tancat els 2 pous de les Voltes. N'hem tancat un altre en l'Espartosa. L'únic potable que queda en l'Espartosa s'emporta l'aigua cap a la costa una empresa (aigües de Xixona), que ens paga uns 200 euros a l'any (pagava en el 2007). L'altre pou que anem a començar a utilitzar, com qualsevol aqüífer sobreexplotat orgullós de ser-ho, té un nivell excessiu de minerals (ferro) que ens obliga a establir una planta potabilitzadora que val 200.000 euros. Però això no és important. Això és normal. Que hem de fer si no plou? De que serviria que ixca en la portada del Crónica de Castalla?

A nivell nacional pense (i açò es una opinió personal) que ens obliguen a parlar d'educació, de sanitat i d'impostos per no escoltar-nos parlar de paradisos fiscals i control de les finances. A nivell local eixa deriva dels temes realment importants no deuria passar. Però passa. El dia a dia es traga les decisions i mentre la gent experta ens assenyala la lluna, nosaltres només fem que mirar-los el dit amb el que l'apunten. Ja está bé. El dia que s'acabe l'aigua en este poblet, vull trobar-me la notícia en la portada del Crónica. Ho miraré per damunt, de forma ràpida perquè portaré les mans ocupades de garrafes d'aigua que he comprat del Carrefour (que l'altra no hi ha qui se la bega). Però segur que no. Segur que en la portada estan els Reis Mags amb una xicoteta notícia de que va a començar-se un pla Integral i Polifuncional per al Centre Històric. Nosaltres voldríem que ho posaren ja, a vore si despertem i per això els donem el títol per al pròxim número. A vore si l'ajuntament té mà en eixe periòdic i ho poden publicar. Suggerència de títol: l'aigua s'ha acabat. Subtítol: ara que fem?

Toni.

PD. Pengem el vídeo de Tino que ho explicava molt millor que nosaltres allà pel 2007 en un video de promoció d'un dels partits que ocupa ara l'ajuntament. Curiosament ix, sense nosaltres demanar-ho, el cartell de les primeres conferències que vam organitzar! Quant temps i quina energia teníem! La cap suprema escrivia (regularment) articles i tot!.