Obama, Spiderman i la tercera via

Porte tres setmanes buscant un article on el president Barack Obama agraeix a la premsa americana les seues crítiques i preguntes. Ho vaig escoltar en el seu dia, però la recerca ha estat infructuosa. No l’he trobat. No tenia massa que vore amb el tema de l’article, però m’haguera concedit certa elegància utilitzar-lo de cita inicial. Haguera pogut comparar la seua actitud amb la dels nostres polítics, sempre tan democràtics. I des d’aquest lloc comú, no m’haguera costat gens saltar al tema del post de hui, el de les associacions locals i la seua relació amb els diferents ajuntaments.

Ací, enllaçant la frase de l’Obama amb l’administració local, pensava ficar una frase d’algun còmic americà (concretament d’Spiderman). Com no controle massa i només volia utilitzar el còmic pel punt de frikisme positiu que podria aportar-li a l’article, només em ve al cap aquella famosa frase on l’oncle li diu al Peter Parker que un gran poder comporta una gran responsabilitat. Tot açò se n’ha vingut a terra quan he recordat que la frase en qüestió, ja la vaig emprar fa un grapat d’anys en altre post. Així que m’he quedat sense Obama i sense Spiderman per començar. Imagineu-vos el drama.

Per construir una història interessant i global, només em quedava un punt de partida local: la relació entre l’ajuntament i una associació del poble. Exemples d’associacions valdrien tots: una banda de música, una agrupació de festes, una associació de veïns... Cadascú que li pose nom. Abans o després, eixa relació d’eixa de tenir un camí únic. Tot el món que ha passat per una associació sap que sempre hi ha un moment (o molts), on l’associació està convençuda que l’ajuntament s’equivoca. I a més, l’associació creu saber que, eixa equivocació, els perjudica d’alguna manera. Com actuar? Que fer quan el camí es bifurca i s’ha de prendre una decisió?

El primer camí sempre és solucionar-ho positivament. Parlar-ho, intentar convèncer a l’ajuntament de la seu errada, de les conseqüències negatives d’eixa decisió. En ocasions se soluciona. Moltes altres no. I l’harmonia pot trencar-se per molts motius: l’ajuntament té una visió més global del problema i l’associació només pensa en la seua problemàtica; o al representant polític de torn se li n’ha pujat el càrrec al cap i vol eixir-se’n en la seua sense cedir un pam; o el que vol l’associació i els possibles vots del polític no acaben d’encaixar; o també pot passar que al representant municipal li “demanen” tanta cosa tant veí i tanta associació, que acaba negant-se a tot per sistema o allargant la decisió sine die; o simplement que la visió de la vida del polític i de l’associació són completament oposades... Trieu, en funció de la vostra experiència, quines d’eixes raons poden ser més comuns per al distanciament i la separació ajuntament-associació.

I d’ací parteix la història. Que ha de fer una associació local quan s’enfronta al seu ajuntament i les bones paraules i les explicacions no solucionen res? Perquè abans o després, si estàs molt temps en una associació, això acaba per passar.

La primera opció és callar i intentar anar sempre a bones. Em queixe un poc en privat (sempre sense intentar ofendre) però l’ajuntament té l’última paraula perquè ells tenen els diners i/o el poder de decisió. No val la pena l’enfrontament quan la que ixirà perjudicada és l’associació. Baixe al cap, aguante i ja arribaran temps millors. En Castalla si et foten, calla. Un clàssic local.  

L’altra opció és “echar-se al monte” (el traductor del google diu que es tradueix com “tirar-se a la muntanya”). Crítiques públiques, periòdics, soroll. Res excessivament greu. Quan s’entra per eixa via, ja se sap que no va a aconseguir-se res de l’ajuntament. Deuria ser una opció lícita, però ací tots som menys democràtics del que ens creem. Una crítica pública significa passar a ser l’enemic. Pot ser constructiva, ho pot ser menys, però si es dona la cara per dir que no. No, ho sent, crec que esteu equivocats, en eixe moment s’ha acabat el debat i la relació. Ells manen. Obama viu molt lluny d’ací. Molt.

I després està la tercera via. Hi ha una tercera via per a tot. El valencianisme, la llengua, la dreta i l’esquerra, el conformisme i la revolució, fins i tot per al sexe. En ocasions, esta tercera via és vista pels polítics susceptibles com si fóra la segona. Fins a eixe punt hem arribat en este poble en els últims anys.

Nosaltres, en esta tercera via estem estos dies.

Toni.

Pd. El pou de Les Voltes II sembla ser que encara funciona com un campió. Prova clara de que moltes voltes escrivim des d’ací sense tenir idea de res i de que cada vegada (donat l’estat d’abandó del bloc) ens segueix menys gent perquè ningú ha dit res. Per als quatre que entren de quant en quant, dir que la informació la vam agafar d’un plenari municipal. Mil disculpes demanem.

Pd. 2. Al fil de l’article, hem de dir que possiblement la decisió més sabia, més pensada i més conscient que ha pres la gent que està portant avant l’intent de crear un espai coworking a Castalla ha sigut organitzar-se sense dependre de les institucions. Sense burocràcies, sense tensió per si vas a demanar, sense eixa lentitud de dependre dels altres, sense posar tant de la teua banda i veure tan poc de l’altra, sense estar condicionat si a algú li cau simpàtic el teu projecte, sense haver de vendre-li res a ningú...