lunes, 24 de diciembre de 2012

Les palmeres


Volem pensar que aquells arbres que hi havia davant l'ajuntament fa molts anys, formaven part de la Història (així, en majúscules).  Volem creure que aquells oms eren els que s'havien plantat davant molts consistoris per commemorar la constitució de 1812; la Pepa, encara imperfecta però prometedora. Intentarem no buscar informació sobre eixa possibilitat. Ens encanta pensar que aquells arbres eren per eixe motiu festiu, i no volem decepcions. Ara no.

Després, amb el temps, va arribar la malaltia o el progrés o la realitat, o les tres coses juntes, i els oms van anar fora. Malalts, incòmodes, antics. De grans arrels i per tant, de grans molèsties.

Ara els oms han estat substituïts per quatre caixons de formigó de color gris. Cossiols quadrats que no acullen nous arbres amb arrels ferms, sinó palmeres gràcils de profunditat nula. Californiana elecció per colocar davant l'ajuntament democràticament elegit. El somni americà amb anys de retard. Simbòlic, encertat i (en este cas) inofensiu.

"Això és com tot" que diria la pintada a València.

La metàfora dels planters de formigó i les palmeres és tan brillant que hem arribat a la conclusió que l'elecció (fora de qui fora), va ser una elecció conscient. Eixos caixons encaixen perfectament en el volksgeist d'este poble i d'este país en els últims temps. La peça final que dona sentit i ens mostra el quadre complet.

Tanquen cercle. Completen línia.

És la senyal. La senyal de que hem de tornar a començar.

Toni.

PD. Ara només falta una nevadeta per traure fotos xules dels arcs renaixentistes i les fulles arquejades de les palmeres. Les Palmeres, a Castalla.

PD2. Quina alegria fa escriure articles positius. Juju.

PD3. Bon Nadal a tot el món!

2 comentarios:

Ricardito dijo...

Algú sap si les palmeres són datileres? En aquest cas seria una clara aposta per la sostenibilitat dins de la categoria "mobiliari urbà agrícola tradicional de la zona llevantina meridional".

Potser en Cap d'Any en compte de menjar raïm repartiran dàtils a la porta l'esglèsia. Dàtils per a tots!

Kuhmann, Kikus Franz dijo...

Es el culmen, l'icona de aquella frase famosa del senyor Pota:

"Astò vaig a fer que siga com mi-aaa-mi, mi-aaa-mi"

Ara, el mateix fet de que siga famosa -al poble, clar- y que també ho siga qui la va soltar, vol dir que pot ser este poble sí que tinga algo de mi-aaaa-mi.

Feliç any 2014.