Cuesta abajo en mi rodada

(...) Pero otra observación que hace el New York Times sobre el fraude fiscal y la banca es el silencio que existe en los medios de información (de España) sobre tal fraude fiscal. Tal rotativo cita a Salvador Arancibia, un periodista de temas financieros en Madrid, que trabajó para el Banco Santander, que señala como causas de este silencio el hecho de que el Banco Santander gasta mucho dinero en anuncios comerciales, siendo la banca uno de los sectores más importantes en la financiación de los medios, no sólo comprando espacio de anuncios comerciales, sino también proveyendo créditos -aclara el Sr. Salvador Arancibia- "...medidas de enorme importancia en un momento como el actual, donde los medios están en una situación financiera muy delicada". De ahí que tenga que agradecer al diario que se atreva a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica el New York Times y el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman "libertad de prensa”. 

Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques a la Pompeu Fabra i professor a la John Hopkins University. 


Cap dels diaris d’este país, ni de les televisions ha fet menció a una sèrie d’articles que han aparegut al New York Times sobre Emilio Botín. Cap. Es juguen la pasta si hi ha crítiques a qui posa diners per  publicitat. Tan fàcil com això. 

Supose que uns centenars o, fins i tot, milers de persones hauran recomanat aquest article  o alguns semblants a facebook o a twitter. Probablement no siga prou, però s’ha de dir que fa uns anys, haguera estat impossible.  

Eixos comportaments clientelistes es repeteixen a totes les escales. A nivell local, amb la premsa comarcal, les coses sempre han funcionat més o menys igual. Els ajuntaments sempre han intentat utilitzar la publicitat i la informació com a instrument per pressionar o fer amics. Si alguna cosa no encaixava, una telefonada, un recordatori. O si volíem que encaixara, un número especial (pagat per tots). 

Ara, la premsa tradicional està en crisi. Cada vegada es compren menys periòdics i això fa que cada vegada es depenga més de diners aliens. No sé si el procés de caiguda de la premsa va de la mà amb el descrèdit dels partits tradicionals, però allà van els dos costera avall. Cuesta abajo en la rodada, que cantaria Gardel. Com diu Javier Gallego, probablement estiguem preparats per a la caiguda dels grans partits, però no tinc tan clar que hi haja un model ja per substituir a la premsa tradicional. Qui va a pagar per les notícies a partir d’ara? Qui està disposat a posar diners per a que la premsa no haja de dependre dels diners d’altres (i de les seues intencions)? 

Estem vivint el començament d’un moment històric (així, com sona) i no sabem encara ni qui va contar-nos-lo, ni com va a fer-ho. 

Toni. 

La revolució no serà televisada (però tindrà banda sonora)

Julie Burchill ja ho va avisar en un dels seus articles amb una pregunta amb trampa: Sabeu d'algú que haja canviat la seua vida després de mirar un quadre?

A això s'agafa el nostre estimat Kiko Amat per afirmar amb rotunditat que la música (pop) és la més alta de les arts. Així. Sense anestèsia ni res ho diu el tio. I a més, busca arguments. Afirma que es mereix eixa medalleta per la seua capacitat de provocar i transmetre emocions de forma efectiva, ràpida i colpidora a milers i milers de persones. Les coses com són i amb ànim de polemitzar direm només una cosa: té raó.

També hem de dir (en aquest cas en la seua contra) que en el seu llistat particular de les arts situa en segon lloc al cine, en tercer als comic-books i després ja la literatura, la pintura i l'escultura (en eixe ordre).

Això de ficar els còmics en el tercer lloc és més una boutade de freak, però en la resta, m'encanta eixa llista estúpida que fa el sr. Amat. Esta clar que totes les llistes estúpides relacionades amb la música ens encaixen als amants de Nick Hornby i d'Alta Fidelitat.

Supose que cadascú tindrà el seu llistat. A mi, pensant en gelat, m'ha dolgut que s'haja oblidat de l'arquitectura i sobretot, sobretot, de les series de televisió. Val, són cine, però no, no són cine, són més. Són pelis de 60, de 10, de 300 hores. Amb capacitat per desenvolupar personatges, situacions, atmòsferes a nivell literari. Més amunt. Seriosament (però exagerant) ho dic: més amunt.

Algú va dir (a internet, per suposat) que la gran novel·la americana que tots esperen ja s'ha produït. Ni Roth, ni Delillo, ni Franzen. S'anomena The Wire i és una sèrie de televisió. D'ací uns anys s'entendrà, diran els gurús i futuròlegs de la xarxa. Però no hem fet aquesta introducció musical per parlar de The Wire, sinó d'altra criatura de David Simon: Treme.

Situem-nos. Treme. Serie de televisió. Tres temporades, trenta-un capítols i una quarta en perspectiva. Trenta-una hores sense preu. Un trombonista simpàtic i caradura que finalment troba el seu lloc on menys ho espera; un agitador de masses (el gran John Goodman) i la seua dona, advocada de causes perdudes; un cap indi del Mardi Gras que funciona com a referència moral de la resta de personatges; el seu fill, trompetista de jazz, que fuig de la ciutat per abraçar l'avanguarda; els músics de carrer; la violinista de talent immens; la cuinera que ens mostra l'altra de les grans passions de la ciutat; el lider visionari a qui no segueix ningú però que és posseidor de la Veritat de la cultura de Nova Orleans (en una espècie de maledicció de Cassandra, l'espectador és l'únic que sembla apreciar els seus coneixements i energia); les big bands a les escoles, el barri francés, els músics coneguts i altres desconeguts que han volgut formar part d'esta història...

Porte uns mesos amb l'esperança que algun amic meu músic caiga en la xarxa de Treme i de tot el que suposa. És més, porte des del tercer capítol intentant trobar tots els paralelismes possibles entre la Nova Orleans post-Katrina que ens relata la sèrie i el demoledor huracà que ha passat per les nostres terres en els últims anys. Perquè en Treme està tot: l'especulació urbanística, l'abandó de les cases del barri, les festes com a part importantíssima de la comunitat, la cultura com a identitat, el xoc entre les demandes ciutadanes i les institucions... i per damunt de tot, la música com a centre. La música que és l'ànima de la ciutat, que transforma vides, que transmet emocions, que per si sola podria suportar tota la sèrie si no apareguera res més. Si només sonara, sonara i sonara.

A la terra del dimoni americà continuen fent-se obres d'art d'una mesura incomparable en l'europa del cine d'autor (en el sentit dolent de la paraula auteur).

No parlarem de les sèries fetes ací. No cal. L'esperança no està en el cine. Ni menys en la televisió. Com deia Gil Scott-Heron, la revolució no serà televisada. Però si que tindrà banda sonora a estes terres. Deu tenir-la. I per això podem començar per cridar una paraula amb força per a que, entre assaig i assaig, arribe a l'oïda dels músics: Treme. Vegeu Treme ja!

Toni.

PD. Inspiració musical dirèctament en vena des de "Madchester" i Beatlesland (Liverpool), o com és possible que hi haja gent que li traga profit a la seua cultura i altres (nosaltres) no tant.

PD2. La cap suprema va insinuar que ella no anava a deixar d'escriure del Centre Històric i que el plural majestàtic on s'insinuava el nostre abandó, devia referir-se només al meu abandó. Això significa que hi ha article a la vista!!! Juju. I sobre el CHC. Serà possible això?

Les palmeres

Volem pensar que aquells arbres que hi havia davant l'ajuntament fa molts anys, formaven part de la Història (així, en majúscules).  Volem creure que aquells oms eren els que s'havien plantat davant molts consistoris per commemorar la constitució de 1812; la Pepa, encara imperfecta però prometedora. Intentarem no buscar informació sobre eixa possibilitat. Ens encanta pensar que aquells arbres eren per eixe motiu festiu, i no volem decepcions. Ara no.

Després, amb el temps, va arribar la malaltia o el progrés o la realitat, o les tres coses juntes, i els oms van anar fora. Malalts, incòmodes, antics. De grans arrels i per tant, de grans molèsties.

Ara els oms han estat substituïts per quatre caixons de formigó de color gris. Cossiols quadrats que no acullen nous arbres amb arrels ferms, sinó palmeres gràcils de profunditat nula. Californiana elecció per colocar davant l'ajuntament democràticament elegit. El somni americà amb anys de retard. Simbòlic, encertat i (en este cas) inofensiu.

"Això és com tot" que diria la pintada a València.

La metàfora dels planters de formigó i les palmeres és tan brillant que hem arribat a la conclusió que l'elecció (fora de qui fora), va ser una elecció conscient. Eixos caixons encaixen perfectament en el volksgeist d'este poble i d'este país en els últims temps. La peça final que dona sentit i ens mostra el quadre complet.

Tanquen cercle. Completen línia.

És la senyal. La senyal de que hem de tornar a començar.

Toni.

PD. Ara només falta una nevadeta per traure fotos xules dels arcs renaixentistes i les fulles arquejades de les palmeres. Les Palmeres, a Castalla.

PD2. Quina alegria fa escriure articles positius. Juju.

PD3. Bon Nadal a tot el món!

Alguna cosa no xuta

Ens diferenciem d'altres Estats, 

en el fet de considerar un inútil 

a qui no pren part en aquests assumptes.

PERICLES 

"Algo va mal" és el realista títol que li van posar al llibre de Tony Judt sobre la socialdemocràcia; una defensa de l'Estat del Benestar en estos temps turbulents de tempestes i enfonsaments. Som de l'opinió que partir d'una teoria preestablerta, per buscar només els arguments que li encaixen, és jugar amb les cartes marcades. Però com eixa trampeta ve a ser un clàssic del joc, fins i tot, en obres ben insignes i en autors plens d'homenatges i el llibre ve signat per algú que sap de deveres, jo, cap a dins.

Que algú que ha donat classe a les universitats d'Oxford, Cambridge, Berkeley o Nova York, dedique un llibre per explicar que la socialdemocràcia no és tan dolenta com la pinten és simptomàtic del clima que hi ha a diferents latituds acadèmiques. 

Aquesta modèstia en les metes, ens ha guanyat per a la causa. Bé, això i el que conta i com ho conta. 

Anem allà i citem la més genial de les parts: 

"Necessitem lleis noves, sistemes electorals distints, restriccions als grups de pressió, i al finançament dels partits; devem donar més (o menys) autoritat a l'executiu i trobar la manera de que les autoritats, elegides o no, escolten i responguen a qui són la seua base i les paga: nosaltres. 

Tot això és cert. Però tals canvis han estat en l'aire durant dècades. Ja deuria estar clar que la raó per la qual no s'han produït, o no funcionen, és perquè els concebeixen, dissenyen i posen en pràctica les mateixes persones responsables del dilema (...); com va assenyalar Upton Sinclair fa un segle: És difícil que un home entenga alguna cosa quan el seu sou depén de que no ho entenga."

Altra part impagable. 

"Si seguim sent grotescament desiguals, perdem tot sentit de fraternitat (...) i la fraternitat és una condició necessària de la pròpia política. Des de fa molt es considera que inculcar el sentit d'un propòsit és la pedra angular d'una societat. Actuar junts per a trobar una meta compartida és una font de gran satisfacció en qualsevol activitat, des dels esports no professionals fins els exèrcits professionals. En aquest sentit hem sabut que la desigualtat no és només preocupant des del punt de vista moral: també és ineficaç. (...) 

Hi ha nombrosos indicis que demostren que, fins i tot qui està ben situat en les societats desiguals, serien més feliços si la fractura que els separa de la majoria dels seus conciutadans es reduïra de forma significativa. Per descomptat, se sentirien més segurs. Però no només és una qüestió d'egoisme: viure prop de persones la condició de les quals representa un retret ètic permanent és una font d'incomoditat fins i tot per als rics". 

Aquest final ens podria posar irònics, perquè tot el llibre sembla escrit directament per a una part molt gran de la societat americana i això fa que a vegades adopte un "to Spielberg", de bon rotllo i confiança en les persones que per estes terres està molt mal vist. No seré jo (que vaig anar a vore War Horse i a penes em vaig avergonyir) qui el critique per això. 

En definitiva, llibre recomanable, sobretot per aquells que volen trobar arguments sòlids (i eixir de les  obvietats de sempre) en defensa de l'Estat del Benestar. 

Toni. 

Ens rendim: Bandera blanca

The future is exciting (or exiting). 

Últim plenari: Tots han parlat amb coneixement i l'hem pogut vore quasi tot (ho confesem, ens hem saltat trossos, per avorrits, no per ridículs). Per tant, hem aclarit dubtes pendents. Abandonem la literatura i anem a les xifres.

Concert de Maldita Nerea (1:01:37)

Despeses: 58714 euros + 7485 euros = 66199 euros ens va costar el concert
Ingressos: 13185 euros.

Si van anar 1500 persones com s'ha publicat, les entrades valien a 9 euros aproximadament? Va haver gent que no va pagar? No hi havia 1500 persones?

Això fa una resta entre despeses i ingressos de 53014 euros de pèrdues. Un poc més de 5 euros per habitant.

El que ens ha costat eixa gestió segons l'alcaldessa: 15.000 (que ja hem pagat) + 30519 (que ens queden per pagar). Segons eixos comptes, el concert ha tingut unes pèrdues de 45.419 euros. Amb aquests contes seus, ens hem gastat no arriba a 5 euros per habitant en dos horetes de concert.

No sé quin conte està mal fet, però ací ens hem agafat al que hem escoltat. On ens hem enganyat que som de lletres?

Deixe'm les pèrdues en 45.000 euros. Esta clar que tots ens equivoquem. Com diu l'alcaldesa: "Un fallo tots el tenim". Però buf. És que són molts diners. Que passaria en els nostres treballs si ens arriscàrem i perdérem eixa quantitat? Primera, ens podríem arriscar? Ens deixarien? Si ho férem i perdérem, continuaríem treballant com si res?

Castalla Internacional (minut 15:40 del plenari)

Despeses: 1.400.000 per acabar d'urbanitzar segons estimacions a la baixa dels tècnics municipals.
Ingresos: 800.000 euros (ja que l'antic partit al govern va perdonar part de l'aval i només hem recuperat eixos huit-cents mil.)

El que va a costar-los eixa gestió als ciutadans de Castalla Internacional (no sabem si l'assumpte encara ens saltarà a nosaltres): Sobre els 600.000 euros.

Ací no han hagut disculpes, ni preguntes, ni explicacions públiques.

Centre Històric (1:35:00)

Diners pressupostats el primer any per a Participació Ciutadana i la realització d'un Pla Integral per al CHC (amb diagnòstic urbà inclòs): 20.000 euros. Això era la primera part del pla complet que estava pressupostat en 40.000 euros.

(Eixos diners no són per a que ningú s'arregle la seua casa, com insinuen interessadament al plenari. Millor no enganyem a la gent, ni la emboliquem. Mira que els agrada això als polítics, dir el que la gent sol dir, per a que pensen que la resta del discurs va a encaixar-los igual. Demagògia és la paraula. Enganyar, més bé. Directament).

L'excusa per no dur-se a terme el Pla: Els tècnics. I a més insinuem en el plenari que els de l'Associació no entenen els tècnics o que no estan d'acord. Fals. El que no volia l'associació és que s'utilitzaren els diners (ja partits per la meitat entre 2012 i 13) que s'havien pressupostat per al Pla i per a la Participació Ciutadana per a altra cosa. No volien desvestir un sant per vestir-ne altre.

Explicació ràpida: L'arquitecte opina que s'ha de fer un ITE (inspecció tècnica d'edificis) com marca la llei. Perfecte. S'entén perfectament. No? A vegades som més espavilats del que semblem.

Coses que no diuen, atenció: Tots els edificis de més de 40 anys estan obligats a fer la ITE. Així que si li pregunten a l'arquitecte, calculeu els anys de la casa on viviu i aneu preparant la butxaca per pagar-la (i sobretot per pagar les reparacions que ens marquen que hem de fer en la inspecció).

Decideixen retallar la meitat de la meitat (el que tocava enguany) del que costa el Pla i la Participació: 10.000 euros. Això és el que no volia l'associació. Però bé, s'accepta que decidisquen dedicar eixos deu mil, per pagar a un arquitecte per a que prospecte el CH (amb la promesa de que el que faltava s'invertirà l'any que ve). Ací no hi ha modificacions de crèdit com en el concert.

Ara han tornat a canviar. Els 10.000 euros de l'arquitecte ja no són per inspeccionar tot el centre. Volen que es faça en més profunditat i per tant, només toca per a una determinada zona.

També afirmen sense vergonya aparent, que és il·legal donar una subvenció sense projecte a una associació. "Tendran que justificar, fer una proposta, fer un projecte, com totes (les associacions)..." afirma el regidor d'Urbanisme. A ells (a tots els partits) se'ls ha presentat el projecte, després se les ha passat per registre i ells ho saben. Perquè fan com a que no? Quin interés hi ha en fer com a que no? Per què sembla que no convé que hi haja un Pla per al CHC? Per què des d'abril que es van aprovar els diners en el pressupost, no s'ha començat ni amb eixos 10.000 euros? (una quarta part d'allò que s'ha perdut en el concert).

Nosaltres tenim l'explicació clara, però ens hem fet promesa de plantejar més preguntes que de donar respostes. Cadascú que pense el que vullga. S'ha acabat de traure-li punta a la nostra vena mesiànica  (encara que ens costarà i sabem que tornarà de quant en quant).

Banc d'Aliments - Càritas - Hipermercats (24:30)

Si ara parlem bé de la proposta de Compromís, tornaran a posar-nos la camiseta (i això que algú ens la va llevar en els posts de baix). Els aplaudirem a tots, per què tots han votat a favor. Enhorabona.

Altres històries: els rebuts
No sabem si han parlat, en les parts que no hem vist del plenari, d'aquells rebuts fantàstics de la legislatura passada: Restaurants, Suites nupcials... eixes cosetes. Ho han oblidat tots de moment? Esperem que no. Nosaltres no.

Toni.

PD. Des d'ací volíem anar abandonant progressivament la nostra dedicació al Centre Històric. Més que res perquè l'empresa MonoDestudio era la que estava treballant amb l'associació i hi ha conflicte d'interessos. Però és que no ens deixen!!!  Com són capaços de dir en un plenari que ells no volen que els diners vagen a la casa de ningú, quan saben que són per a un Pla Integral? Com poden tots els altres quedar-se callats davant d'això? Perquè ningú diu res quan el regidor insinua que si una associació vol rebre una ajuda ha de presentar un projecte, si tots, fins i tot eixe regidor, han vist eixe projecte? Buf.

PD 2. Quines opcions ens queden als ciutadans davant d'actituds i decisions com eixes? Realment tot som gent del poble, això està clar, però que podem fer quan veiem tot això? Buf.

PD 3. No volíem escriure més sobre política local (aquest ha anat per què m'ho has demanat, que conste). Només quedarà alguna pinzellada en algun post solt, però res més. Estem farts. Vam començar parlant de la Castalla que volíem i no fem altra cosa que parlar de la que no volem. Afortunadament açò és un bloc i no som polítics. Podem deixar-nos-ho i dedicar-nos a altres coses. Parlarem de música, de cine o de llibres. En definitiva de les coses séries de la vida. També podem parlar de política. Però no podem parlar només de política local. Ells han guanyat. Primer uns i ara els altres. Demanem la rendició. Traem bandera blanca. Buf. Respirem.

La democràcia no té secrets (la nostra sí).

Portem un temps de sorpresa en sorpresa (agradables). Allà on anem, allò que llegim, curs que fem, sessió de treball on participem o història on ens involucrem... sempre hi ha algú que sap molt (anava a dir un ou), que acaba donant força a alguna teoria d'eixes que nosaltres repetim fins l'extenuació. I eixa gent ho afirma sense rubor i públicament amb eixes paraules tan ben dites que sol utilitzar la gent que sap molt (anava a dir un ou) i això ens reforça nosabeuquant en els nostres pensaments.

Malgrat el nostre egocentrisme (ja conegut pels quatre que encara ens passem pel bloc), sempre que ens passa una cosa d'estes que ens deixa en bon lloc, ens obliguem a fer un procés d'advocat del diable. El primer que hem pensat ha sigut: Ja està, ja fem com eixa gent del PSOE que llig el País i eixa gent del PP que llig el Mundo o la Razón. Clar, tot el que escoltem i llegim ens encaixa, perquè sempre llegim coses del nostre rollo. Aixina un bovo, que dirien a Castalla. 

Però resulta que no. Que a voltes als ponents no els triem nosaltres. Ni tots els cursos que fem, els fem sempre per voluntat pròpia. A vegades a les lectures arribem per deriva interna dins de twitter en pla surfer i les seues idees no sempre les escriu gent que nosaltres consideraríem pròxima. Per tant no deu ser el cas. Anem a poder posar-nos una medalla més, amb el que ens agrada això.  Suertudos! que diria Forges.  

L'últim exemple d'aquestes confirmacions meravelloses que comentem (aquest cap de setmana ens ha passat com a tres voltes), ens l'hem trobat a un article d'Enrique Dans. Per a qui no el conega, Enrique és un gurú d'estes coses tecnològiques que ens agraden i abrumen a parts iguals (160.000 seguidors a twitter). Al seu bloc, de visita obligatòria (entreu, entreu i voreu), el professor Dans torna a deixar fatal als partits i grups polítics que estan organitzant a Espanya la llei de transparència. Però la frase que ens haguera agradat escriure i que hem considerat una de les nostres diu així: La legislación sobre transparencia es absolutamente fundamental. Hablamos del derecho (repetimos, DERECHO) de consultar cualquier documento, sin trabas burocráticas que conviertan el acceso en un proceso tedioso, en una especie de “favor” a los ciudadanos que es concedido “graciosamente”.  Ens encanta que algú que sap confirme les coses que hem defés sempre! 

Si les preocupacions dels polítics foren les coses importants, com la qualitat de la democràcia, açò del que parla Dans, seria bàsic. Mentrestant, a Castalla, continuarem llegint revistes i planes web pagades per tots que canten la glòria d'uns pocs, i la gent continuarà unes setmanes més (o mesos o anys) sense informació de despeses en suites, concerts i sopars. 

Els rebuts donen més informació que les fotos, però les fotos... és que les fotos... eixes fotos a tot color d'una inauguració o una activitat multitudinària... és que se'ns beuen l'enteniment.

Hi ha una llei no escrita, però que deu ser llei perquè s'acomplix amb precisió matemàtica, que diu així: Els governants d'un partit s'assemblen moltíssim més als governants del partit contrari, que als seus propis votants. S'assemblen tant que els votants comencen a confondre'ls. Eixes coses que té la política. 

Toni. 

Metabloc

Una comparació entre la crisi a la França prerevolucionària i la situació actual (glups). Ai senyor, que algú ens diga alguna cosa ja, que sembla que estem perdent la vergonya i la decència, sobretot la decència (si és que no l'havíem perdut fa temps).

Com amb la política local estem de baixò (de "bajona" diu ella sempre i m'encanta eixa paraula), al final ens fiquem en unes coses...  

Al principi l'article era més curt. Però com a que no s'entenia massa. Li'l donem a llegir i ella ens diu que està bé, està molt guai, (sempre ens diu que està bé i que està molt guai) només hi ha un tros o dos que no sé. No estic molt d'acord. Diu ella, com llevant-li importància. Com llevant-li importància a no estar d'acord. Amb nos!

Com sempre volem tenir la raó i intentem convéncer a qui discrepa amb mil arguments que ens hem anat elaborant mentalment en algun moment d'epifania entre capítol d'Aaron Sorkin i capítol d'Aaron Sorkin, no em queda altra cosa que preguntar. Ja sabeu. 

Jo: Quins trossos? // Ella: Quins trossos què? // Jo (intentant no perdre el control): En quins trossos no estàs d'acord? // Ella: Ah, igual té, no té importància. // Jo: Ja, ja ho sé, però... quins trossos són? Quins trossos!

No per res. No és una qüestió només dictatorial. És una qüestió de rebre una crítica constructiva i d'aprendre de les errades i bla, bla, bla, eixes coses que solen dir-se quan un vol enganyar-se a sí mateixa. 

Al final semblava que, pel que havia escrit en l'esborrany de primer article, jo semblava quasi que era un discípul de Bossuet, lloant les glòries de la monarquia absoluta. I jo, que no, que no, que jo només volia aprofitar l'època de la revolució a França (que m'encanta explicar), per a aproximar-la a hui en dia. Aprofitar la història per a alguna cosa, vaja. I em pose a corregir, més que corregir ampliar, aclarir, afegir, sumar. Com si hi haguera molt en comú amb aquella època de guillotina enmig de la plaça i decapitacions col·lectives, amb aquesta amb Telecinco i reality shows. Què poca vergonya.

Però clar, tot ho fiem al sentit comú que ens fa de gel en la coctelera. Després, els altres ingredients tampoc ajuden massa; a saber: la línia didàctica que ens ve per defecte profesional (nivell adolescència terrible), les tendències innates a crear i desfer subordinades per fer-ho comprensible, el desconeixement de les mínimes regles del món de l'assaig i el rebuig conscient a no llegir res que no siga ficció que ens dona un nivell de profunditat en l'anàlisi de tertulià benintencionat (valga l'oxímoron).

I ara, acabe de fer una metàfora de coctelera i ingredients. Intente pensar-ne altres, perquè esta ja l'he utilitzada. Les peces del tetris que van encaixant i formant l'article, els ingredients del putxero que posem a bollir... no sé, estic espés i dubte, però al final em quede amb la coctelera. El soroll del gel contra el metall quan l'agites em mola, com si fóra un cervell mig buit on resona quan penses. I eixa és una imatge poderosa. Les imatges poderoses cal aprofitar-les, per tant, continue amb això.

Després ho agitem i ho servim en copa xula i en format post. Baix està el resultat. Ha eixit el que ha eixit. Que voleu que vos diguem? Tretze paràgrafs que es poden resumir en que estem en un sistema injust i millorable, i quanta més gent parle d'això, millor, perquè ni els mitjans ni els polítics van a fer-ho.   

Prou! (gran paraula per cridar-la).

Toni.