Portem un temps de sorpresa en sorpresa (agradables). Allà on anem, allò que llegim, curs que fem, sessió de treball on participem o història on ens involucrem... sempre hi ha algú que sap molt (anava a dir un ou), que acaba donant força a alguna teoria d'eixes que nosaltres repetim fins l'extenuació. I eixa gent ho afirma sense rubor i públicament amb eixes paraules tan ben dites que sol utilitzar la gent que sap molt (anava a dir un ou) i això ens reforça nosabeuquant en els nostres pensaments. Malgrat el nostre egocentrisme (ja conegut pels quatre que encara ens passem pel bloc), sempre que ens passa una cosa d'estes que ens deixa en bon lloc, ens obliguem a fer un procés d'advocat del diable. El primer que hem pensat ha sigut: Ja està, ja fem com eixa gent del PSOE que llig el País i eixa gent del PP que llig el Mundo o la Razón. Clar, tot el que escoltem i llegim ens encaixa, perquè sempre llegim coses del nostre rollo. Aixina un bovo, que dirien a Castalla. Però resulta que no. Que a voltes als ponents no els triem nosaltres. Ni tots els cursos que fem, els fem sempre per voluntat pròpia. A vegades a les lectures arribem per deriva interna dins de twitter en pla surfer i les seues idees no sempre les escriu gent que nosaltres consideraríem pròxima. Per tant no deu ser el cas. Anem a poder posar-nos una medalla més, amb el que ens agrada això. Suertudos! que diria Forges. L'últim exemple d'aquestes confirmacions meravelloses que comentem (aquest cap de setmana ens ha passat com a tres voltes), ens l'hem trobat a un article d'Enrique Dans. Per a qui no el conega, Enrique és un gurú d'estes coses tecnològiques que ens agraden i abrumen a parts iguals (160.000 seguidors a twitter). Al seu bloc, de visita obligatòria (entreu, entreu i voreu), el professor Dans torna a deixar fatal als partits i grups polítics que estan organitzant a Espanya la llei de transparència. Però la frase que ens haguera agradat escriure i que hem considerat una de les nostres diu així: La legislación sobre transparencia es absolutamente fundamental. Hablamos del derecho (repetimos, DERECHO) de consultar cualquier documento, sin trabas burocráticas que conviertan el acceso en un proceso tedioso, en una especie de “favor” a los ciudadanos que es concedido “graciosamente”. Ens encanta que algú que sap confirme les coses que hem defés sempre! Si les preocupacions dels polítics foren les coses importants, com la qualitat de la democràcia, açò del que parla Dans, seria bàsic. Mentrestant, a Castalla, continuarem llegint revistes i planes web pagades per tots que canten la glòria d'uns pocs, i la gent continuarà unes setmanes més (o mesos o anys) sense informació de despeses en suites, concerts i sopars. Els rebuts donen més informació que les fotos, però les fotos... és que les fotos... eixes fotos a tot color d'una inauguració o una activitat multitudinària... és que se'ns beuen l'enteniment. Hi ha una llei no escrita, però que deu ser llei perquè s'acomplix amb precisió matemàtica, que diu així: Els governants d'un partit s'assemblen moltíssim més als governants del partit contrari, que als seus propis votants. S'assemblen tant que els votants comencen a confondre'ls. Eixes coses que té la política. Toni.
Una comparació entre la crisi a la França prerevolucionària i la situació actual (glups). Ai senyor, que algú ens diga alguna cosa ja, que sembla que estem perdent la vergonya i la decència, sobretot la decència (si és que no l'havíem perdut fa temps).
Com amb la política local estem de baixò (de "bajona" diu ella sempre i m'encanta eixa paraula), al final ens fiquem en unes coses...
Al principi l'article era més curt. Però com a que no s'entenia massa. Li'l donem a llegir i ella ens diu que està bé, està molt guai, (sempre ens diu que està bé i que està molt guai) només hi ha un tros o dos que no sé. No estic molt d'acord. Diu ella, com llevant-li importància. Com llevant-li importància a no estar d'acord. Amb nos!
Com sempre volem tenir la raó i intentem convéncer a qui discrepa amb mil arguments que ens hem anat elaborant mentalment en algun moment d'epifania entre capítol d'Aaron Sorkin i capítol d'Aaron Sorkin, no em queda altra cosa que preguntar. Ja sabeu.
Jo: Quins trossos? // Ella: Quins trossos què? // Jo (intentant no perdre el control): En quins trossos no estàs d'acord? // Ella: Ah, igual té, no té importància. // Jo: Ja, ja ho sé, però... quins trossos són? Quins trossos!
No per res. No és una qüestió només dictatorial. És una qüestió de rebre una crítica constructiva i d'aprendre de les errades i bla, bla, bla, eixes coses que solen dir-se quan un vol enganyar-se a sí mateixa.
Al final semblava que, pel que havia escrit en l'esborrany de primer article, jo semblava quasi que era un discípul de Bossuet, lloant les glòries de la monarquia absoluta. I jo, que no, que no, que jo només volia aprofitar l'època de la revolució a França (que m'encanta explicar), per a aproximar-la a hui en dia. Aprofitar la història per a alguna cosa, vaja. I em pose a corregir, més que corregir ampliar, aclarir, afegir, sumar. Com si hi haguera molt en comú amb aquella època de guillotina enmig de la plaça i decapitacions col·lectives, amb aquesta amb Telecinco i reality shows. Què poca vergonya.
Però clar, tot ho fiem al sentit comú que ens fa de gel en la coctelera. Després, els altres ingredients tampoc ajuden massa; a saber: la línia didàctica que ens ve per defecte profesional (nivell adolescència terrible), les tendències innates a crear i desfer subordinades per fer-ho comprensible, el desconeixement de les mínimes regles del món de l'assaig i el rebuig conscient a no llegir res que no siga ficció que ens dona un nivell de profunditat en l'anàlisi de tertulià benintencionat (valga l'oxímoron).
I ara, acabe de fer una metàfora de coctelera i ingredients. Intente pensar-ne altres, perquè esta ja l'he utilitzada. Les peces del tetris que van encaixant i formant l'article, els ingredients del putxero que posem a bollir... no sé, estic espés i dubte, però al final em quede amb la coctelera. El soroll del gel contra el metall quan l'agites em mola, com si fóra un cervell mig buit on resona quan penses. I eixa és una imatge poderosa. Les imatges poderoses cal aprofitar-les, per tant, continue amb això.
Després ho agitem i ho servim en copa xula i en format post. Baix està el resultat. Ha eixit el que ha eixit. Que voleu que vos diguem? Tretze paràgrafs que es poden resumir en que estem en un sistema injust i millorable, i quanta més gent parle d'això, millor, perquè ni els mitjans ni els polítics van a fer-ho.
El ministre de finances proposava una nova reforma fiscal. Perquè ell ho valia i perquè es necessitava un nivell d'ingresos major. L'Estat tenia una sèrie de despeses que cobrir i un dèficit important. La nova fiscalitat que proposava el ministre suposava, entre altres coses, que les classes privilegiades havien de contribuir amb força amb els nous impostos a la propietat. Una novetat.
Els privilegiats es neguen. No havien pagat mai i no anaven a començar a fer-ho ara. Afirmen que eixos nous impostos serien un drama per a l'economia. Inaplicable, inadmisible, inacceptable és poc. Protesten davant del rei i Lluís XVI no veu altra solució que convocar els antics Estats Generals. Una assemblea on reunir als tres estaments per intentar buscar solucions a la crisi. Els dos estaments privilegiats (nobles i església) saben que van a guanyar. El sistema electoral (?) només permet un vot per cada estament i ells van a imposar-se 2 a 1. Victòria previsible. Estaven en crisi i si els tres estaments havien de decidir qui anava a pagar, els dos que no pagaven mai ho tenien clar: la crisi anaven a pagar-la els de sempre.
Però els de sempre, mira per on, en aquell moment van dir que no. No. No. No. Un no per cadascun dels membres del Tercer Estat. I eixe no va passar a ser multitudinari en els carrers de la capital, i en milers de pobles, viles i llogarets del territori francés. És el començament de la revolució francesa. Versalles i París. 1789.
Més de dos segles després, els nostres Estats Generals (el nostre parlament, les nostres corts), en aquest cas, votades per tots, han de trobar solucions a una nova crisi. La proposta que fa el nostre ministre de finances no és exacta a la que va fer el ministre de Lluís XVI. És més bé una proposta contrària. El nou ministre de finances, elegit pels ciutadans (sic), planteja directament que paguen els de sempre. Sense perdre més temps en reflexions majors, ni en intents més profunds. És més fàcil; s'ha acabat.
Què ha passat en aquests temps per a que un ministre absolutista, elegit per un rei absolut en la França de l'antic Règim intentara una solució que perjudicava als privilegiats i dos segles després, davant altra crisi, la solució dels governs elegits pel poblesiga que paguen els de sempre, (el poble que els vota!). Què ha passat en este temps per a que un sistema més just que aquell (ho és), continue elegint solucions injustes al seus problemes? Què ha passat en aquest temps per a que un sistema encara injust com el nostre (ho és), intente perpetuar les seues injustícies i no semble tenir, ni trobar instruments per eliminar-les? Què ha passat en els últims anys per a que els dos grans partits que no volen modificar el sistema per fer-lo més just, siguen els qui obtenen una victòria darrere l'altra (De 18 a 20 milions de persones han votat als dos partits majoritaris en les últimes convocatòries d'eleccions.)
Perquè exemples d'injustícies del nostre sistema democràtic en tenim mil. Podríem parlar de les llistes tancades i l'obligació de votar a persones triades per quatre, podríem parlar de com això condiciona decisions (no t'han votat a tu, han votat al partit, per tant has de votar el que diu el partit), o podríem parlar del control dels partits polítics de la justícia (Montesquieu desterrat) o de com el sistema de partits ascendeix a qui és més dòcil amb les seues pròpies jerarquies, no als més preparats, o podríem parlar de la responsabilitat dels partits polítics davant la crisi amb el paper a les caixes d'estalvis o amb l'especulació immobiliària...
I podriem parlar d'economia pura i dura. Com deia Groucho Marx, "jo no sé res d'economia però sé que quan la gent de Nova York dona de menjar a les palomes, és que l'economia va bé i quan les palomes donen de menjar a la gent de Nova York, és que l'economia va mal". Ara, l'economia va mal.
Aquest mes de setembre han pujat l'IVA. Un impost a les transaccions comercials. Aquest impost oscil·la entre el 4 i el 21% del preu del producte. Però, atenció, no hi ha impostos per a les transaccions financeres. Així, com sona. Si en compte de comprar una barra de pa o un llibre o una entrada al cine, volem comprar accions, opcions o derivats, el impost que sembla que va a aplicar-se és del 0'2% (ara mateixa no paguen impostos). No hi ha impostos per a les transaccions financeres, no hi ha impostos per als privilegiats. Els causants de la crisi, bancs dedicats a la compra-venda i resta de classe privilegiada que té el suficients diners per especular, no paguen impostos com la resta de mortals.
Els impostos progressius a les classes altes, que algú podria utilitzar com argument contrari, es desfà amb la realitat dels paradisos fiscals. Els grans privilegiats es neguen a pagar més. És inaplicable, inadmisible, inacceptable, deuen pensar. Si intenten fer-los pagar més, s'ho emportaran a Gibraltar, a Belice, a Andorra, a Suïssa. S'ho emportaran a altres països que els cobren menys, per invertir, per especular, per viure. Ja ho fan.
I aquells que poden lluitar per canviar això, no pensen fer-ho. Ens tendrien del seu costat, però a ells les dona igual. Ara mateixa ja tenen vint milions de vots del seu costat. Per a que volen més suport? Els polítics que ocupen el govern, ni parlaran d'aquests temes. Vindran eleccions i ens haurem de tragar tota la seua xerrameca inacabable, les discussions absurdes, els temes estèrils. Els qui deurien plantar-se i dir que no, només fan que dir que sí. Sí. Sí. Sí. Un sí per cadascun dels membres dels partits que han governat a aquest país (i molts altres). Un sí a eixes injustícies avalat per vint milions de vots (i centenars de milions en altres llocs).
Per què continuen i continuaran votant-los? Perquè ens han fet creure que els seus enfrontaments són importants. Què hi ha una diferència substancial entre un partit i l'altre i l'altre i el d'abans. Si només hi haguera un partit, un monarca absolut, la gent eixira al carrer exigint llibertat (no tots, no sempre). La ficció és crear-ne dos i parlar només d'allò que els diferència, encara que les semblances siguen infinitament majors.
Després només queda que facen sonar les bombes i tots, correm a amagar-nos a la nostra trinxera. Uns a un costat i els altres a l'altre. Es posa a tota castanya els altaveus de la premsa i la televisió i s'asseuen a esperar que ens agrupem al nostre bàndol, protegits al búnquer pel "nostre" partit. Sempre ho fem. En una discussió, en un enfrontament, en un debat, enseguida busquem qui és el nostre. Mirem a l'altre costat de la trinxera i destilem odi. Les cares del partit que hem elegit com a propi, fins i tot, ens sonen més simpàtiques. Més "nostres". Així som. Així mantenim les injustícies.
Però ja està bé. Ja va arribant el moment de parar, d'aturar-nos un poc, de no fer cas del soroll dels altaveus per molt fort que sone i analitzar-ho tot des de fora. La tensió de les bombes no ens deixa pensar amb tranquilitat. Però hem de trobar el lloc i el moment. Les injustícies estan, només hem de parlar d'elles per fer-les visibles. Ells segur que no ho faran.
Toni.
PD. Tot el món parla de l'últim plenari al poble. No l'hem vist. Ens fa una miqueta de vergonya només pensar-ho. Pel que hem escoltat dos coses són evidents. Si en compte de comportar-nos com a persones, volem comportar-nos com a polítics, al final passa el que passa. L'altra és que es van llençar acusacions greus. Algú deuria pensar en deixar-s'ho després d'això. Si es pot provar uns, i sinó, els altres.
... las frecuentes fisuras en los monolíticos discursos hace que los de un bando puedan encontrar apreciables algunas de las obras que se escribieron en el contrario, y al revés, ya que la literatura, por suerte también para todo el mundo, se ocupa principalmente de fisuras. Las Armas y las Letras. Andrés Trapiello.
Si intentem recordar, podríem partir del llibre de Trapiello del que traem la cita que encapçala aquest post, o del treball monogràfic d'una alumna que relacionava el rock i les ideologies, o fins i tot de les pel·lícules de Woody Allen on personatges brillants culturalment, són un desastre en la seua vida privada; però el tema ha tornat al prime time de les nostres cavil·lacions per les autoreflexions sobre l'article anterior (l'egocentrisme no ens desapareix ni amb estes calors, que mira que això és fort). I el tema és: és possible gaudir culturalment d'algú que no ens encaixa ideològicament o personalment?
Només plantejar-ho, ací els reis del dubte, sabem que no anem a trobar una resposta unificadora. Si mirem lluny, sempre que sorgeix el tema de la relació entre cultura i ideologia, tradicionalment solen sorgir noms com el de Céline o el de Leni Riefenstahl (vinculats ambdos al nazisme). El feixisme, l'encarnació del Mal més absolut en occident, erosiona de tal manera les obres d'antisemites com Céline, que ningú pot apropar-se als seus escrits sense abstraure's totalment d'eixa imatge prèvia. Riefenstahl probablement siga un cas diferent. Els seus documentals, el seu estil, encaixava totalment amb la ideologia nacional-socialista, glorificant-la, i això dificulta, quasi impossibilita, la defensa de la seua obra cinematogràfica.
Personalment, i amb les meues tradicionals ànsies de punxar al personal que té les coses clares, m'encanta el cas del Clint Eastwood director. El tio Clint, va ser alcalde del seu poble com a representant d'eixe dimoni amb trident que és el partit republicà. I jo, admirador incondicional, és que veig Místic River i no puc deixar de pensar que també parla de política internacional americana i de les errades de saltar-se la justícia de forma unilateral, per exemple. A vegades també utilitze a Polanski, però com la seua tara va ser en aquells liberals seixanta, no em funciona tan bé com la de Harry el Sucio.
Però tot això ens para lluny. Si venim prop, és quan comencen els problemes, perquè ens podem ficar en un jardí. Acostumats com estem a xafar floretes i bones relacions (al final tots estaran farts, comencem a estar-ho nosaltres d'este paper que ens hem autoadjudicat), crec que no diríem cap falsedat si afirmem que la dreta ací s'ha manifestat sempre per separar política i cultura. Fins i tot, en ocasions li ha servit com a autodefensa: qualsevol crítica, suggerència o opinió en diferents àmbits socials, culturals o fins i tot festers, era contraatacada per la cançó, esteu fent política. I ja no hi havia més que parlar. Tot era política, perquè tot és política d'una manera o altra. Tots en fem. La dreta amb la separació i l'esquerra amb els seus dogmes.
Per què l'esquerra també té els seus dogmes. La música, la literatura, el cine, la cultura en definitiva, que no té una implicació ideológica clara, passa a ser de dretes. Automàticament. Ja sabeu, si no es critica el sistema de forma pública, és que s'està defenent-lo. Molts han escrit que la cultura d'esquerres d'este país va agafar cos contra Franco i quasi quaranta anys després continuen amb la mateixa música. A Castalla recorde el conflicte de la celebració de les escoles valencianes i recorde el condicionant de l'ajuntament per subvencionar-les (buf): que els grups musicals que es portaren no feren política a les seues lletres. Recorde els meus intents mentals per trobar grups en valencià sense vincles clars amb el nacionalisme d'esquerres. Recorde no haver-ne trobat.
Amb aquest plantejament, els actes culturals passen a ser un arma de doble fil, perquè l'esquerra al País Valencià té els seus tòtems clars: uns concerts d'Obrint Pas, Al Tall o Llach -glups-, una conferència de Joan Francesc Mira, un monòleg de Xavi Castillo, un recordatori a Enric Valor, o un aforisme de Joan Fuster, tots amb víncles polítics i ideològics meridians. Eixa identificació tan forta, la dreta la concebeix sempre com un atac. La cultura ha d'estar neta de tota interferència ideològica, afirmen. Fins i tot, si fa falta controlar per mantenir esta separació, es controla. En este poble i en democràcia, ha hagut il·luminats a l'ajuntament que demanaven les lletres dels grups per anticipat per evitar contaminacions polítiques. Mentalitat hereva directa del franquisme més totalitari.
I en eixes circumstàncies ens trobem. Amb mig poble que es queixarà si algú diu alguna inconveniència política des d'un escenari. Amb l'altre mig, esperant-les perquè per a ells la cultura és indisoluble a la causa ideològica. Amb gent que afirma amb serenitat que la música clàssica, la sarsuela o totes les influències del flamenc són de dreta, són cultura dels altres. Amb gent que no acaba d'entendre que la cultura, quan s'identifica ideològicament, també és cultura. Amb gent que es negaria a veure, posem per cas, a Pérez Reverte parlant de novel·les d'aventures perquè és nacionalista espanyol o a Vargas Llosa parlant de literatura i adjacents perquè és liberal (en el sentit dolent de la paraula, no en el que hem utilitzat per a Polanski). Amb gent que no aniria mai a una representació de Xavi Castillo perquè ataca als seus. Amb gent que exposa públicament que quan el contracta un ajuntament és una qüestió de normalitat democràtica (cada volta que ho pense...).
I en quin mal lloc ens deixa a nosaltres tot això. Serà que no tenim conviccions fortes. Serà que ens vam creure a Maalouf (Identidades Asesinas) o a Trapiello (Las armas y las letras). Serà que ens deixem dur pel vent que més bufa. Serà que no tenim unes arrels firmes que sentim com a propis i això fa que no ens escandalitzem ni d'una cosa, ni de la contrària. Serà que la nostra bona voluntat fa que ens enganyen els del trident. Serà que ens han educat a tres bandes: l'escola, la família i les circumstàncies. Serà que tenim una cultura borda, d'empelts d'ací i d'allà, i que no acabem d'encaixar en eixos motles on molts descansen tranquils o combatius. Serà.
Al final pense que si que ens hem respost a la pregunta. Increïble.
Vaja estiuet estem pegant-nos... Stone Junction. Jim Dodge.
La meua àvia sempre afirmava que la política era una mentida. Així, sense massa alambics. La política és una mentida, deia seriosa. Eixa qualificació que sona benigna a dia de hui per qualificar la política, per aquell temps i en ma casa, sonava com el pitjor dels insults. "La política és una mentida" portava darrere una explicació associada supose que a experiències d'altres èpoques i que ella explicava amb tota la lògica de la gent que ha viscut molt: "quan manaven uns, eixos ajudaven als seus i, quan manaven els altres, feien el mateix. I els qui estàvem enmig, res de res".
Aquesta explicació, que sembla una queixa raonable i simple, amaga, en profunditat, un raonament clarificador: la política no deuria ser així, la gestió pública no deuria ser així, tot no pot ser els meus i els seus. Això no pot ser la normalitat. Ja sabeu, el sentit comú, el menys comú dels sentits.
La meua iaia, que va nàixer el 1907, supose que partiria del seu coneixement del sistema amb Alfons XIII, amb Primo de Rivera, amb la II República o amb el Franquisme, o més bé era una conclusió general de tots eixos moments. Després la frase la va heretar ma mare que sempre citava l'àvia per recordar-me-la quan em veia excessivament interessat en algun tema local: "La iaia sempre deia que la política és una mentida". I la sentència, tants anys després, continua funcionant, refulgent com el primer dia.
També apelava a la normalitat democràtica l'humorista Xavi Castillo amb la seua participació en la gal·la de Cultura que va organitzar la regidoria. Afirmava el gran Xavi, que la seua presència a l'auditori de Castalla era això mateix, un exemple de normalitat democràtica. Que ja era hora després de tant temps que l'Ajuntament de Castalla el contractara perquè això suposava que pel municipi passava gent de totes les ideologies i no només les d'una.
Ja vam tenir en el seu temps gent com Isabel San Sebastian o l'exportaveu del Partit Popular, Miguel Ángel Rodríguez, ara tocava Xavi Castillo (Què tres noms en la mateixa frase!). I això, per al comediant d'Alcoi, era normalitat democràtica.
Probablement el sentit comú de la meua àvia no diria el mateix. El meu, almenys, no ho fa. Si algú pensa que la normalitat democràtica és que uns porten als seus i els altres també, en funció de si manen uns o altres, és que açò no té solució.
Imagine les discordàncies a la reflexió de dalt: 20 anys governant ells, ara necessitem altres aires. S'ha de compensar un poc aquestes dècades de desert. Imagine la satisfacció de veure al teu poble gent que difícilment haguera passat per l'Auditori si no haguera canviat l'ajuntament. Tot això pot ser, fins i tot acceptable i normal. Però, ens posem com ens posem, no és normalitat democràtica. Ni de lluny. És el partit de dalt i de baix. És la banda de música del partit perdedor, assajant al ventorrillo. Són els partits del torn, canviant-ho tot, perquè res canvie. Ja tenim al Lampedusa i Il Gatopardo en marxa.
Si he estat 20 anys criticant al partit governant perquè només en portava dels seus, jo n'hauré de portar de tots per diferenciar-me, perquè si faig el mateix que feien, en que em converteix això?
Esperem anhelants el canvi.
Toni.
PD. Vàries manifestacions públiques (podríem dir que facebook és un mitjà públic, com un diari?) afirmen que les pèrdues pel concert de Maldita Nerea són quantioses. He vist gent amb certs coneixements que han penjat al seu mur (juju) que s'han perdut al voltant de 20.000 euros. Altres en parlen de 30.000. No sé els articles que hem escrit per ací demanant transparència pública. Mil apel·lacions hem fet a la utilització del crònica de Castalla, de la plana web municipal, de comunicats públics per explicar decisions i resultats municipals. Mai es va fer. Les respostes sempre eren: veniu a l'ajuntament o el silenci. Com si l'obligació fóra nostra. Algun canvi des d'eixe punt de vista tampoc estaria mal, per variar dic jo. Ja es retransmeten els plenaris, ara, altre passet.
Porte tres setmanes buscant un article on el
president Barack Obama agraeix a la premsa americana les seues crítiques i
preguntes. Ho vaig escoltar en el seu dia, però la recerca ha estat
infructuosa. No l’he trobat. No tenia massa que vore amb el tema de l’article,
però m’haguera concedit certa elegància utilitzar-lo de cita inicial. Haguera
pogut comparar la seua actitud amb la dels nostres polítics, sempre tan
democràtics. I des d’aquest lloc comú, no m’haguera costat gens saltar al tema
del post de hui, el de les associacions locals i la seua relació amb els
diferents ajuntaments.
Ací, enllaçant la frase de l’Obama amb
l’administració local, pensava ficar una frase d’algun còmic americà (concretament
d’Spiderman). Com no controle massa i només volia utilitzar el còmic pel punt
de frikisme positiu que podria aportar-li a l’article, només em ve al cap
aquella famosa frase on l’oncle li diu al Peter Parker que un gran poder
comporta una gran responsabilitat. Tot açò se n’ha vingut a terra quan he
recordat que la frase en qüestió, ja la vaig emprar fa un grapat d’anys en
altre post. Així que m’he quedat sense Obama i sense Spiderman per començar.
Imagineu-vos el drama.
Per construir una història interessant i
global, només em quedava un punt de partida local: la relació entre l’ajuntament
i una associació del poble. Exemples d’associacions valdrien tots: una banda de
música, una agrupació de festes, una associació de veïns... Cadascú que li pose
nom. Abans o després, eixa relació d’eixa de tenir un camí únic. Tot el món que
ha passat per una associació sap que sempre hi ha un moment (o molts), on l’associació
està convençuda que l’ajuntament s’equivoca. I a més, l’associació creu saber
que, eixa equivocació, els perjudica d’alguna manera. Com actuar? Que fer quan
el camí es bifurca i s’ha de prendre una decisió?
El primer camí sempre és solucionar-ho positivament.
Parlar-ho, intentar convèncer a l’ajuntament de la seu errada, de les
conseqüències negatives d’eixa decisió. En ocasions se soluciona. Moltes altres
no. I l’harmonia pot trencar-se per molts motius: l’ajuntament té una visió més
global del problema i l’associació només pensa en la seua problemàtica; o al
representant polític de torn se li n’ha pujat el càrrec al cap i vol eixir-se’n
en la seua sense cedir un pam; o el que vol l’associació i els possibles vots del
polític no acaben d’encaixar; o també pot passar que al representant municipal
li “demanen” tanta cosa tant veí i tanta associació, que acaba negant-se a tot
per sistema o allargant la decisió sine
die; o simplement que la visió de la vida del polític i de l’associació són
completament oposades... Trieu, en funció de la vostra experiència, quines d’eixes
raons poden ser més comuns per al distanciament i la separació
ajuntament-associació.
I d’ací parteix la història. Que ha de fer una
associació local quan s’enfronta al seu ajuntament i les bones paraules i les
explicacions no solucionen res? Perquè abans o després, si estàs molt temps en
una associació, això acaba per passar.
La primera opció és callar i intentar anar
sempre a bones. Em queixe un poc en privat (sempre sense intentar ofendre) però
l’ajuntament té l’última paraula perquè ells tenen els diners i/o el poder de
decisió. No val la pena l’enfrontament quan la que ixirà perjudicada és
l’associació. Baixe al cap, aguante i ja arribaran temps millors. En Castalla
si et foten, calla. Un clàssic local.
L’altra opció és “echar-se al monte” (el
traductor del google diu que es tradueix com “tirar-se a la muntanya”).
Crítiques públiques, periòdics, soroll. Res excessivament greu. Quan s’entra
per eixa via, ja se sap que no va a aconseguir-se res de l’ajuntament. Deuria
ser una opció lícita, però ací tots som menys democràtics del que ens creem. Una
crítica pública significa passar a ser l’enemic. Pot ser constructiva, ho pot
ser menys, però si es dona la cara per dir que no. No, ho sent, crec que esteu
equivocats, en eixe moment s’ha acabat el debat i la relació. Ells manen. Obama
viu molt lluny d’ací. Molt.
I després està la tercera via. Hi ha una
tercera via per a tot. El valencianisme, la llengua, la dreta i l’esquerra, el
conformisme i la revolució, fins i tot per al sexe. En ocasions, esta tercera
via és vista pels polítics susceptibles com si fóra la segona. Fins a eixe punt
hem arribat en este poble en els últims anys.
Nosaltres, en esta tercera via estem estos
dies.
Toni.
Pd. El pou de Les Voltes II sembla ser que
encara funciona com un campió. Prova clara de que moltes voltes escrivim des
d’ací sense tenir idea de res i de que cada vegada (donat l’estat d’abandó del
bloc) ens segueix menys gent perquè ningú ha dit res. Per als quatre que entren
de quant en quant, dir que la informació la vam agafar d’un plenari municipal.
Mil disculpes demanem.
Pd. 2. Al fil de l’article, hem de dir que
possiblement la decisió més sabia, més pensada i més conscient que ha pres la
gent que està portant avant l’intent de crear un espai coworking a Castalla ha
sigut organitzar-se sense dependre de les institucions. Sense burocràcies,
sense tensió per si vas a demanar, sense eixa lentitud de dependre dels altres,
sense posar tant de la teua banda i veure tan poc de l’altra, sense estar
condicionat si a algú li cau simpàtic el teu projecte, sense haver de vendre-li
res a ningú...
Hi ha moments en els quals els polítics sembla que utilitzen una informació a la qual els ciutadans no tenim accés. Sinó fóra així, hi hauria coses que no s'acabarien d'entendre. Ho prometem.
Si donem aquesta frase inicial per bona (la de que els polítics tenen més elements de judici a l'hora de prendre decisions) no sé quins deurien ser els canals de comunicació per a que, si algun ciutadà reclama eixa informació, se li puga donar sense haver de convertir-se en el pesat de torn o presentar-se en l'ajuntament cada vegada que hi ha alguna decisió que no entén. Alguns, no eixiríem d'allà.
Ve aquesta introducció motivada per dos elements que nosaltres considerem connectats però que els diferents partits polítics locals, no tant. No sabem els motius.
1. L'Ajuntament de Castalla vol construir un nou edifici per a destinar-lo a Oficines Municipals.
2. El Centre Històric necessitarà que algun organisme públic situe allà algun tipus d'establiment oficial o oficines municipals.
Estos dos elements, en teoria independents, quan els escrius junts, sembla que construeixien una solució fàcil. Tan fàcil i tan lògica que ha de tenir mil problemes que nosaltres no dominem.
Els raons per les quals el Centre Històric necessita que s'establisca algun o alguns organismes oficials a la seua zona, pense que no cal repetir-les. Fins i tot, la majoria de partits s'han manifestat públicament a favor d'aquest tipus d'actuacions. Però quan hi ha una oportunitat per fer-ho perquè l'Ajuntament necessita ampliar les seues oficines, es pressuposten 140.000 euros per realitzar el projecte en la zona de la Basseta. No ho entenem. Deuen haver mil raons xicotetes o una ben gran, però ni unes ni altres se sostenen.
Tampoc és que siguem tan curts, ens apareixen motius per fer les noves oficines i desplaçar l'únic organisme oficial que encara es manté al Centre Històric, a la part de l'eixample del poble. Però hem de dir en la nostra defensa que totes les raons que ens venen al cap són fàcilment rebatibles. A saber:
Raó 1. El terreny de la Basseta és de propietat municipal. Aquesta cau pel seu propi pes. L'ajuntament recuperarà la propietat del solar destinat al projecte de l'IVVSA (ja que aquest no va a fer-se). A més, haurà d'adquirir tots aquells habitatges de qui els propietaris no vullguen fer-se càrrec de les reparacions pròpies o pels problemes ocasionats als veïns per no fer-les. O siga, que a partir d'ara l'ajuntament probablement haurà de fer una fortíssima inversió en solars al centre històric a qui deurà buscar una finalitat.
Raó 2. No deurien construir-se les noves oficines municipals en un lloc de difícil accés. Difícilment un ajuntament que vol mantenir als ciutadans que viuen al seu centre històric, o captar-ne de nous, pot utilitzar aquesta excusa. Precisament l'ajuntament deuria ser qui donara una imatge contrària situant serveis públics en determinats llocs per augmentar la circulació de persones en determinats punts com a estratègia de revitalització d'una zona que ara està morta.
Raó 3. La construcció serà molt més senzilla en el solar de la Basseta. Clar que ho serà, però per eixe mateix motiu l'ajuntament ha de servir de referència. Ha de fer de locomotora del Centre Històric encara que li supose un sobreesforç.
Raó 4. La zona de la Basseta és molt bona per a unes oficines municipals. Està clar que seria oferir un altre servei en la zona del poble on estan tots els serveis locals. Altre agravi comparatiu per als ciutadans que han decidit mantenir-se al CH, o per a tots els potencials habitants. Llevant-li interés a una zona no és la millor forma de fer-la atractiva.
Raó 5. És més barat construir-lo ací. La suma de les quatre raons anteriors i probablement la de major pes. També és més barat fer pisos que rehabilitar. Més barat tirar la casa de Paco Rico, que donar-li un ús. Més barat trencar que construir. Més barat el ciment que la pedra. Però ha d'haver alguna ocasió, i esta ho és, que el més barat no és el millor. Si un ajuntament no fa l'esforç per a que la gent estiga a gust en el lloc on viu, qui ho farà?
Contra estos cinc motius, sé segur que podríem doblar les raons per les quals les noves oficines municipals deurien situar-se al Centre Històric. Vosaltres els sabeu. Ho hem parlat, comptat i debatut mil vegades. Què algú ens explique què passa. Què algú ens ho explique, please.
Toni.
PD. Tornarem a l'aigua abans o després, perquè és un tema preocupant.
