
Libérame cielo/ de la fuerza del rayo/ Libérame árbol/ de las ramas retorcidas/ Libérame calle/ de los pasos equivocados/ Libérame río/ de la rabia y el murmullo/ Libérame murmullo/ de la inútil murmuración/ Libérame guerra/ del poder del machismo/ Libérame paz/ del sacrificio necesario/ Libérame día/ del galope del sol/ Libérame noche/ de los ojos del búho/ Libérame pueblo/ de las estatuas del tirano (...)/ Libérame vida/ de la prisa de siempre/ Libérame muerte/ del vacío sin fin/ Libérame querido poema/ de las palabras sin sentido/ Y tú, palabra que llaman libertad,/ libérame de tu honradez y seriedad.
Banira Giri, poeta nepalí. Extracte de la pel·lícula “Hire Himalaya“.
Aquest poema el vaig fer meu a partir d’un documental (gràcies a la gent del club de Muntanyisme de Castalla, gràcies Kiko) dels bascs Alberto Iñurrategui i Koldo Izaguirre. I jo, que no suporte ni els poemes ni els documentals, em vaig emocionar al meu raconet del saló d’actes de
Comence amb
Els poemes tenen un avantatge respecte a la narrativa (només un, no ens enganyem), cadascú els interpreta segons les seues necessitats. A mi, la taula rodona del dimarts, em va recordar les lletres de la poeta del Nepal. Una pregària que aprofita l’alpinista basc per demanar-li a la muntanya que l’allibere de la seua part dolenta, dels perills dels passos entre el sol i l’ombra, del pes de la mort del seu germà... Però no podem demanar pluja sense tempestes, ni sol sense sequeres, ni arbres a les serres sense dies grisos. No podem demanar participació ciutadana sense el pes que comporta això. Bé, ho podem demanar però no seria just. I ho repetisc, no podem parlar de participació ciutadana sense el que implica eixe concepte. No seria just.
No es just demanar col·laboració i agafar-nos només allò que encaixa amb el que ja hem decidit, no es just demanar la participació de la gent i no reunir-los per oferir contrapartides. No podem dir que la gent envie propostes si no informem la gent de quins son els criteris a seguir, ni quin es el nostre pensament sobre el nucli antic, ni d’on es traurà el criteri per acceptar unes propostes i altres no, ni quines propostes s’han fet ja i amb quin sentit van. No podem demanar que la gent es mulle sense dir-los qui va a realitzar el disseny de les cases ja acceptades, ni qui va a triar els criteris estètics per a tot el nucli antic, ni demanar ajuda sense informar amb qui va a contar-se per fer el pla integral del nucli antic.... No és just, no és possible. Allibera’m Castalla de criticar sense saber res.
Acabe amb un gràcies important, gràcies a Gaspar Mayor (el Gerent del Pla RACHA d’Alacant), per contar-nos les seues errades en públic (que algú aprenga per favor!!!), per mostrar-nos un camí, per recordar-nos que siguem ambiciosos, per parlar clar i mostrar el que sap. Contarem amb ell per més avant. Segur.
I ja prou. Sent haver estat excessivament críptic. Allibera’m crònica de centrar-me en com ho he dit i no en què he dit. Si algú pregunta intentaré contar-li la meua versió. Allibera’m reflexió de haver estat espés, pesat i llarg. Espere més visions de l'acte. Allibera’m lector de semblar destructiu i no constructiu.





