Home net, home quiet

"Home net, home quiet” era la frase mítica que utilitzava un amic en el moment que s’alçava de la taula de pòquer (quan les circumstàncies, és evident, no havien estat favorables). Després la frase va ser empeltada per tots, en moments diversos, la major part d’ells prop de la barra d’algun bar.  “Home net, home quiet”.

No sé el temps que portàvem sense vore escriure ningú sobre política local. Podríem tirar-li la culpa a la falta de cash municipal o la fartera global que està suposant l’alta política (sic). Juju. Podríem dir que abans manava la dreta i tot el món lladràvem i ara que mana l’esquerra, tots ací callats. Podríem dir qualsevol ximpleria, però total, ningú va a fer-nos cas. Comforme està tot, sembla que tothom està en altres històries.

El que ve a ser el famós "No money, no glory”.

Ací, els salvadors de les balenes, trobàvem a faltar un “Crònica de Castalla” per matar el temps contant fotos de polítics i destrossar rànkings, o alguna decisió luctuosa per part del molt il·lustre que ens donara canxa per escriure algun article egocentrista d’eixos que tant ens agraden.

Quantes menys coses que contar, més críptics ens posàvem. “Ara, com escriviu per als listos...” era una de les opinions rebudes. “Encara escriviu al bloc?”. Altra. La majoria, ni opinava. La indiferència també té el seu encant.

Però hui ens hem trobat açò, i hem pensat: va, un article curt comentant-ho. Vinga va: només per recordar-nos que no hem abandonat. Per matar el cuquet. Va, unes línies, només per intentar convéncer-nos a nosaltres mateixa que sóm objectius (quan tot el món sap que no ho som)...

Conta l’article que la revista que edita el Molt Il·lustre s’ha retirat una vegada impresa perquè hi ha un paràgraf on l’alcaldessa critica als “trabajadores con los que nos encontramos”. Em recorda a aquella situació impagable d'un programa de festes on va eixir publicada una foto que, segons l’ajuntament, no devia d’eixir publicada. Solució d’aquell moment per als primers exemplars: Posar una pegatina. Com vos ho dic. Apegar una foto damunt la foto prohibida. Si es trau a pública subasta un d’eixos programes de festes amb pegatina, segur que els preus es disparen. La censura ven.

Si és certa la història del paràgraf maleït, en aquest cas poden fer el mateix. Aquest post és, per tant, per donar una solució que siga més barata per al poble que arrencar eixa fulla, tornar a imprimir-la, tornar a grapar-la i fer una faenota després d’estar la faena acabada (que són les faenes pitjors). Pegatina, paràgraf nou que ocupe eixe espai i a la marxa.

Obrim ara les possibilitats i el desafiament (ja sabem que n’entren pocs al bloc, però els pocs que entren són bons), atenció: Qui es llança per a escriure eixes setanta o huitanta paraules que volem que diga l’alcaldessa? Tenim tot un paràgraf per dir el que diríem nosaltres... Poques oportunitats com aquesta tindrem...

Toni.

PD. Si el paràgraf del text censurable no aclareix res (perquè els polítics volen que se’ls entenga, però que no se’ls entenga tot), les medalles autoadjudicades en este cas, han quedat clares: El Consell de Participació Ciutadana, el primer pas del Centre Històric i el canvi de Gestió al Poliesportiu.

1. No parlem del poliesportiu, no som usuaris, no podem comparar, ni saber.

2. El Consell és mereix un post per si soles, però el perill de dur-lo avant segueix vigent (fins i tot reforçat, segons algunes opinions que ens han arribat). Sinó es fa bé, va a cremar-se la participació ciutadana per molts anys. En estos temps sense massa temps, les reunions han de ser concretes. Les entelèquies poden arribar a esgotar a molta gent i que acabem anant a les crides municipals només els de sempre (cansinos que som).

3. I respecte al Centre Històric, poc podem dir sense resultar parcials. No ho som. Si parlem bé d’allò que va a fer-se, mal, i si parlem mal (impossible), mal també. Així que ens callem. Espectants.

"Home net home quiet."


PD2. Mentre esperem fets més interessants, ens ho agafarem amb filosofia: http://oscuroeslovelado.blogspot.com.es/

UPYD

El republicà Thaddeus Stevens té un dilema moral. El personatge interpretat per Tommy Lee Jones a la pel·lícula Lincoln és un abolicionista radical. Vol l’abolició de l’esclavitud, vol la igualtat de drets, vol el dret de vot per als negres. Tot això vol. Un radical, ja veieu. Els parlamentaris saben que la major part dels votants d’aquells Estats Units d'Amèrica no desitgen això. És més, els seus companys de partit saben que, si Thaddeus fa públics els seus ideals, enmig de la guerra contra el Sud, és impossible que aconseguisquen ni tan sols l’alliberament dels esclaus. La major part de parlamentaris agafaran por i votaran en contra. Stevens ha d’elegir per tant, entre defendre el que ha defés sempre, un sistema moralment just, o silenciar les seues creences momentàniament per donar un primer pas en la direcció correcta.

En resum, radicalisme vs. possibilisme. Un clàssic en les decisions polítiques i vitals.

Seguidors com som de la política des de la barrera de la ciutadania, ens cridava l’atenció les crítiques demoledores que des dels seus inicis rebia un partit que arribava nou a la plaça (valguen els símils taurins, molt de moda en el tema). El nom ja el sabeu, UPYD. Els primers contrincants que anava a trobar-se al seu camí, per com van nàixer i per on van nàixer, tots sabíem qui eren. Un nou partit nacionalista espanyol de mentalitat jacobina, tenia clar qui anava a tenir enfront. Però el que cridava l’atenció era que les crítiques,  no només venien de la resta de nacionalismes, sinó sobretot d’una majoria de sectors d’esquerres.

Se’ls va acusar i se’ls acusa de tot: De no tenir ideologia i de tenir una ideologia feixista (a vegades les dos coses en el mateix article), de demagògics, de populistes, d’oportunistes, de polítics professionals que es perpetuen al poder (com si fóra una cosa exclusiva seua), de ser la marca blanca del PP i, en els últims temps, per unes desafortunades declaracions d’un dels seus membres, de ser totalment insensibles amb la tortura i l’assassinat d’animals. Però el més curiós de tot, no són les crítiques que entren dins del normal joc democràtic, el que crida l'atenció és la freqüència i l’amplitud amb que es fan per a ser un partit minoritari.

És més, alguns obliden sistemàticament tot allò que tenen en comú amb eixe partit: La lluita contra el bipartidisme, les llistes obertes, l’eliminació de gastos protocolaris, la lluita contra la corrupció, la reforma del sistema d’eleccions, l’apertura d’un nou procés constitutiu... per recordar una i altra vegada totes les seues errades. Errades, errades, errades (algunes reconeixem que són clamoroses, ja que van arribar a predicar contra l’opressió del castellà al mon educatiu a la comunitat valenciana, i eixa visió, per a qui sap com va açò, era d’una ceguera i una ridiculesa perilloses).

Eixa necessitat de destrucció del bàndol contrari de l’esquerra, fins i tot abans que el contrari arribe a ser un bàndol, és, i ara si que entra en joc la meua opinió, una errada de plantejament. Ara mateix, hi ha tants descontents a l’esquerra i a la dreta, que el que s’ha de fer primer, és transformar i millorar la democràcia. Dos partits han demostrat per la via pràctica que ells no estan per la tasca de canviar res. O de canviar el mínim per a que res canvie. Només queda l’opció de la unió de la resta per decidir canviar. Ja vorem els canvis com seran, però ho vorem després, en funció de les majories. Primer, el primer esglaó (muntar-los de dos en dos o de tres en tres pot provocar caigudes).

Si algú pensa, des de l’esquerra, que els votants del PP, enfadats amb el seu partit per tot el que està passant (que hi ha, i molts), poden passar a votar a Compromís-Equo, a Esquerra Unida, o al Partit X,  és que no saben com funciona la democràcia a aquest país. Poseu-li cara o nom a qui coneixeu i penseu si això és possible. UPYD és necessari per canalitzar vots del PP o del PSOE que mai votarien a partits d’esquerra (per tradició, per mentalitat, per ideologia o pel que siga). La resta és pura utopia i innocència idealista.

I en UPYD trobarem de tot, clar. Un partit nou sempre recull oportunistes, però també gent amb ganes de canvi, real, il·lusionats, oberts molt més al diàleg i amb ganes de no repetir errades. El procés de demonificació (fixar-nos només en les coses dolentes i obviar les positives) només ajuda que s’apropen a eixe partit aquells més radicals, menys dialogants. I per tant, quan realment faça falta, s’acompliran els pitjors vaticinis.

La situació recorda a la guerra civil espanyola, quan el bàndol republicà havia de triar entre fer la revolució cadascú pel seu compte (anarquisme contra stalinisme contra republicanisme d’esquerra...) o intentar véncer primer, per aclarir després quin sistema volien establir. Això mateix.

Thaddeus Stevens va prendre una decisió. Tots hem de prendre la nostra.

Toni.

PD. Tradicionalment als ací escrivents ens han encasquetat la camiseta del bloc o de l’esquerra. Ara igual ens la canvien de nou. Si continua passant això, és que encara ho han entés res.

PD2. Els corrents dominants en la progressia afirmen que UPYD és el dimoni. Per tant, estem espectants amb els comentaris. Ja que la quantitat d’articles en contra (o a favor per part d’indesitjables) dona tants arguments, que esperem que hi haja debat!

Quan arribe el coneixement...

- Estic bloquejat, escriu-me un paràgraf de començament de post i jo l’acabe com siga. L’emprem com a metàfora d’altra cosa.

- Un començament?

- Una història, el que siga. 

- Però és que jo sóc massa realista per inventar-me alguna cosa.

- Conta una història real.

- Mira, saps que pots fer? 

- Digues.

- Utilitza aquesta conversa del wassap.

- Vinga, va escriu-me un començament

- Bé... ara t’ho envie

- Tens deu minuts!

- Deixa’m, que estic creant!

- Ja han passat els deu minuts!

- Però si ja t’ho he enviat! Ho tens al mail.

- Pensava que anaves a penjar-ho com a esborrany. 

- Ni de conya. 

"El problema és que no tinc memòria. Però zero total. Perquè pense en paraules divertides (“la jerga”) i sempre ixen records i historietes associades als records i personatges que d’alguna forma donen vida a eixes paraules. Però no ixen fàcil. Només recobre la memòria quan estic amb les persones que toca. Així que, inevitablement, cada paraula curiosa només m’ix si tinc davant o em parla la persona que la va dir en el seu moment. Aleshores sempre estic esperant que la gent aparega i així reprendre un poc el llenguatge. I amb el llenguatge, els records, les historietes que serveixen per a moments en els quals no saps que contar..."

Igual que a vegades ens fan falta certes persones per a que li donen a l’interruptor i sone el clic dels records que posa en funcionament les històries i les paraules genials, ara més que mai, ens calen les persones que connecten el on del sentit comú. Com diu Olga Rodríguez, “Cuando llegue la cordura nos gustará pensar que llevábamos años participando de ella". I eixa frase sona com una càrrega de profunditat de la bogeria dels últims anys. 

En els últims temps ens ha faltat la presència d’eixes persones. Eixes persones que ens recorden les paraules, les gracioses de "la jerga" (que ens obrin les portes a les històries genials) i les altres, les del seny i el coneixement. 

Hui precisament un alumne ha preguntat en classe mentre comentàvem el caciquisme i el clientelisme de la restauració: D’ací uns anys també s’explicarà la crisi que estem patint hui? Ha preguntat l’insensat amb la clarividència de qui sap que igual ens hem d’avergonyir d’ací un temps. Amb la clarividència de qui mira fa un segle i veu totes i cadascuna de les errades i els paranys en els que va caure aquella gent. 

Quan vinga el coneixement, que esperem que vinga prompte, a tots ens agradarà haver estat en el lloc correcte.  

Toni.

PD. Benvingut siga el consell de participació ciutadana! Hip hip hurra! Com a model d’estructura de participació (de tants que hi ha) igual no és el més encertat, però com a declaració d’intencions és tan positiu que encara notem la briseta fresca... Eixe ventijol que només sentim quan algunes cosetes canvien.  

Cuesta abajo en mi rodada

(...) Pero otra observación que hace el New York Times sobre el fraude fiscal y la banca es el silencio que existe en los medios de información (de España) sobre tal fraude fiscal. Tal rotativo cita a Salvador Arancibia, un periodista de temas financieros en Madrid, que trabajó para el Banco Santander, que señala como causas de este silencio el hecho de que el Banco Santander gasta mucho dinero en anuncios comerciales, siendo la banca uno de los sectores más importantes en la financiación de los medios, no sólo comprando espacio de anuncios comerciales, sino también proveyendo créditos -aclara el Sr. Salvador Arancibia- "...medidas de enorme importancia en un momento como el actual, donde los medios están en una situación financiera muy delicada". De ahí que tenga que agradecer al diario que se atreva a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica el New York Times y el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman "libertad de prensa”. 

Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques a la Pompeu Fabra i professor a la John Hopkins University. 


Cap dels diaris d’este país, ni de les televisions ha fet menció a una sèrie d’articles que han aparegut al New York Times sobre Emilio Botín. Cap. Es juguen la pasta si hi ha crítiques a qui posa diners per  publicitat. Tan fàcil com això. 

Supose que uns centenars o, fins i tot, milers de persones hauran recomanat aquest article  o alguns semblants a facebook o a twitter. Probablement no siga prou, però s’ha de dir que fa uns anys, haguera estat impossible.  

Eixos comportaments clientelistes es repeteixen a totes les escales. A nivell local, amb la premsa comarcal, les coses sempre han funcionat més o menys igual. Els ajuntaments sempre han intentat utilitzar la publicitat i la informació com a instrument per pressionar o fer amics. Si alguna cosa no encaixava, una telefonada, un recordatori. O si volíem que encaixara, un número especial (pagat per tots). 

Ara, la premsa tradicional està en crisi. Cada vegada es compren menys periòdics i això fa que cada vegada es depenga més de diners aliens. No sé si el procés de caiguda de la premsa va de la mà amb el descrèdit dels partits tradicionals, però allà van els dos costera avall. Cuesta abajo en la rodada, que cantaria Gardel. Com diu Javier Gallego, probablement estiguem preparats per a la caiguda dels grans partits, però no tinc tan clar que hi haja un model ja per substituir a la premsa tradicional. Qui va a pagar per les notícies a partir d’ara? Qui està disposat a posar diners per a que la premsa no haja de dependre dels diners d’altres (i de les seues intencions)? 

Estem vivint el començament d’un moment històric (així, com sona) i no sabem encara ni qui va contar-nos-lo, ni com va a fer-ho. 

Toni. 

La revolució no serà televisada (però tindrà banda sonora)

Julie Burchill ja ho va avisar en un dels seus articles amb una pregunta amb trampa: Sabeu d'algú que haja canviat la seua vida després de mirar un quadre?

A això s'agafa el nostre estimat Kiko Amat per afirmar amb rotunditat que la música (pop) és la més alta de les arts. Així. Sense anestèsia ni res ho diu el tio. I a més, busca arguments. Afirma que es mereix eixa medalleta per la seua capacitat de provocar i transmetre emocions de forma efectiva, ràpida i colpidora a milers i milers de persones. Les coses com són i amb ànim de polemitzar direm només una cosa: té raó.

També hem de dir (en aquest cas en la seua contra) que en el seu llistat particular de les arts situa en segon lloc al cine, en tercer als comic-books i després ja la literatura, la pintura i l'escultura (en eixe ordre).

Això de ficar els còmics en el tercer lloc és més una boutade de freak, però en la resta, m'encanta eixa llista estúpida que fa el sr. Amat. Esta clar que totes les llistes estúpides relacionades amb la música ens encaixen als amants de Nick Hornby i d'Alta Fidelitat.

Supose que cadascú tindrà el seu llistat. A mi, pensant en gelat, m'ha dolgut que s'haja oblidat de l'arquitectura i sobretot, sobretot, de les series de televisió. Val, són cine, però no, no són cine, són més. Són pelis de 60, de 10, de 300 hores. Amb capacitat per desenvolupar personatges, situacions, atmòsferes a nivell literari. Més amunt. Seriosament (però exagerant) ho dic: més amunt.

Algú va dir (a internet, per suposat) que la gran novel·la americana que tots esperen ja s'ha produït. Ni Roth, ni Delillo, ni Franzen. S'anomena The Wire i és una sèrie de televisió. D'ací uns anys s'entendrà, diran els gurús i futuròlegs de la xarxa. Però no hem fet aquesta introducció musical per parlar de The Wire, sinó d'altra criatura de David Simon: Treme.

Situem-nos. Treme. Serie de televisió. Tres temporades, trenta-un capítols i una quarta en perspectiva. Trenta-una hores sense preu. Un trombonista simpàtic i caradura que finalment troba el seu lloc on menys ho espera; un agitador de masses (el gran John Goodman) i la seua dona, advocada de causes perdudes; un cap indi del Mardi Gras que funciona com a referència moral de la resta de personatges; el seu fill, trompetista de jazz, que fuig de la ciutat per abraçar l'avanguarda; els músics de carrer; la violinista de talent immens; la cuinera que ens mostra l'altra de les grans passions de la ciutat; el lider visionari a qui no segueix ningú però que és posseidor de la Veritat de la cultura de Nova Orleans (en una espècie de maledicció de Cassandra, l'espectador és l'únic que sembla apreciar els seus coneixements i energia); les big bands a les escoles, el barri francés, els músics coneguts i altres desconeguts que han volgut formar part d'esta història...

Porte uns mesos amb l'esperança que algun amic meu músic caiga en la xarxa de Treme i de tot el que suposa. És més, porte des del tercer capítol intentant trobar tots els paralelismes possibles entre la Nova Orleans post-Katrina que ens relata la sèrie i el demoledor huracà que ha passat per les nostres terres en els últims anys. Perquè en Treme està tot: l'especulació urbanística, l'abandó de les cases del barri, les festes com a part importantíssima de la comunitat, la cultura com a identitat, el xoc entre les demandes ciutadanes i les institucions... i per damunt de tot, la música com a centre. La música que és l'ànima de la ciutat, que transforma vides, que transmet emocions, que per si sola podria suportar tota la sèrie si no apareguera res més. Si només sonara, sonara i sonara.

A la terra del dimoni americà continuen fent-se obres d'art d'una mesura incomparable en l'europa del cine d'autor (en el sentit dolent de la paraula auteur).

No parlarem de les sèries fetes ací. No cal. L'esperança no està en el cine. Ni menys en la televisió. Com deia Gil Scott-Heron, la revolució no serà televisada. Però si que tindrà banda sonora a estes terres. Deu tenir-la. I per això podem començar per cridar una paraula amb força per a que, entre assaig i assaig, arribe a l'oïda dels músics: Treme. Vegeu Treme ja!

Toni.

PD. Inspiració musical dirèctament en vena des de "Madchester" i Beatlesland (Liverpool), o com és possible que hi haja gent que li traga profit a la seua cultura i altres (nosaltres) no tant.

PD2. La cap suprema va insinuar que ella no anava a deixar d'escriure del Centre Històric i que el plural majestàtic on s'insinuava el nostre abandó, devia referir-se només al meu abandó. Això significa que hi ha article a la vista!!! Juju. I sobre el CHC. Serà possible això?

Les palmeres

Volem pensar que aquells arbres que hi havia davant l'ajuntament fa molts anys, formaven part de la Història (així, en majúscules).  Volem creure que aquells oms eren els que s'havien plantat davant molts consistoris per commemorar la constitució de 1812; la Pepa, encara imperfecta però prometedora. Intentarem no buscar informació sobre eixa possibilitat. Ens encanta pensar que aquells arbres eren per eixe motiu festiu, i no volem decepcions. Ara no.

Després, amb el temps, va arribar la malaltia o el progrés o la realitat, o les tres coses juntes, i els oms van anar fora. Malalts, incòmodes, antics. De grans arrels i per tant, de grans molèsties.

Ara els oms han estat substituïts per quatre caixons de formigó de color gris. Cossiols quadrats que no acullen nous arbres amb arrels ferms, sinó palmeres gràcils de profunditat nula. Californiana elecció per colocar davant l'ajuntament democràticament elegit. El somni americà amb anys de retard. Simbòlic, encertat i (en este cas) inofensiu.

"Això és com tot" que diria la pintada a València.

La metàfora dels planters de formigó i les palmeres és tan brillant que hem arribat a la conclusió que l'elecció (fora de qui fora), va ser una elecció conscient. Eixos caixons encaixen perfectament en el volksgeist d'este poble i d'este país en els últims temps. La peça final que dona sentit i ens mostra el quadre complet.

Tanquen cercle. Completen línia.

És la senyal. La senyal de que hem de tornar a començar.

Toni.

PD. Ara només falta una nevadeta per traure fotos xules dels arcs renaixentistes i les fulles arquejades de les palmeres. Les Palmeres, a Castalla.

PD2. Quina alegria fa escriure articles positius. Juju.

PD3. Bon Nadal a tot el món!

Alguna cosa no xuta

Ens diferenciem d'altres Estats, 

en el fet de considerar un inútil 

a qui no pren part en aquests assumptes.

PERICLES 

"Algo va mal" és el realista títol que li van posar al llibre de Tony Judt sobre la socialdemocràcia; una defensa de l'Estat del Benestar en estos temps turbulents de tempestes i enfonsaments. Som de l'opinió que partir d'una teoria preestablerta, per buscar només els arguments que li encaixen, és jugar amb les cartes marcades. Però com eixa trampeta ve a ser un clàssic del joc, fins i tot, en obres ben insignes i en autors plens d'homenatges i el llibre ve signat per algú que sap de deveres, jo, cap a dins.

Que algú que ha donat classe a les universitats d'Oxford, Cambridge, Berkeley o Nova York, dedique un llibre per explicar que la socialdemocràcia no és tan dolenta com la pinten és simptomàtic del clima que hi ha a diferents latituds acadèmiques. 

Aquesta modèstia en les metes, ens ha guanyat per a la causa. Bé, això i el que conta i com ho conta. 

Anem allà i citem la més genial de les parts: 

"Necessitem lleis noves, sistemes electorals distints, restriccions als grups de pressió, i al finançament dels partits; devem donar més (o menys) autoritat a l'executiu i trobar la manera de que les autoritats, elegides o no, escolten i responguen a qui són la seua base i les paga: nosaltres. 

Tot això és cert. Però tals canvis han estat en l'aire durant dècades. Ja deuria estar clar que la raó per la qual no s'han produït, o no funcionen, és perquè els concebeixen, dissenyen i posen en pràctica les mateixes persones responsables del dilema (...); com va assenyalar Upton Sinclair fa un segle: És difícil que un home entenga alguna cosa quan el seu sou depén de que no ho entenga."

Altra part impagable. 

"Si seguim sent grotescament desiguals, perdem tot sentit de fraternitat (...) i la fraternitat és una condició necessària de la pròpia política. Des de fa molt es considera que inculcar el sentit d'un propòsit és la pedra angular d'una societat. Actuar junts per a trobar una meta compartida és una font de gran satisfacció en qualsevol activitat, des dels esports no professionals fins els exèrcits professionals. En aquest sentit hem sabut que la desigualtat no és només preocupant des del punt de vista moral: també és ineficaç. (...) 

Hi ha nombrosos indicis que demostren que, fins i tot qui està ben situat en les societats desiguals, serien més feliços si la fractura que els separa de la majoria dels seus conciutadans es reduïra de forma significativa. Per descomptat, se sentirien més segurs. Però no només és una qüestió d'egoisme: viure prop de persones la condició de les quals representa un retret ètic permanent és una font d'incomoditat fins i tot per als rics". 

Aquest final ens podria posar irònics, perquè tot el llibre sembla escrit directament per a una part molt gran de la societat americana i això fa que a vegades adopte un "to Spielberg", de bon rotllo i confiança en les persones que per estes terres està molt mal vist. No seré jo (que vaig anar a vore War Horse i a penes em vaig avergonyir) qui el critique per això. 

En definitiva, llibre recomanable, sobretot per aquells que volen trobar arguments sòlids (i eixir de les  obvietats de sempre) en defensa de l'Estat del Benestar. 

Toni.