Debat Polític a la Casa de Cultura

No sé si algú recorda algun fet semblant en este poble. Nosaltres personalment no. Que els membres de diferents partits es reunisquen en un lloc públic per parlar davant de la gent i de les càmeres sobre un tema que interesa al poble, deuria ser la cosa més normal del món. Ací, no. En el nostre poblet, en el nostre país, és un fet excepcional. Un fet extraordinari, com el pas del cometa Halley o com un polític que reconeix errades pròpies. Així estem. Així ens va.

Tinc la sensació (pròpia i intransferible) que no eixirà bé. La falta de costum portarà als representants dels nostres partits a atacar més que a proposar, a criticar, més que a aportar solucions, idees, ganes. M'imagine la pilota passant de teulada en teulada i balons al contrari. Espere equivocar-me. Però, si tots han dit que sí, significa que açò no deu parar ací. Que deu convertir-se en costum. En una bona costum.

Un aplaudiment, per tant, per als quatre partits i sobretot a l'Associació del Centre Històric.

Així que dijous a les 20:00h ens veem allà. A la Casa de Cultura.

Fitur

Jo vaig a fitur, tu vas a fitur, ell va a fitur, nosaltres anem a fitur, vosaltres aneu a fitur, ells van a fitur. Sobretot ells.

El viatge a Madrid i les fotos de part de la nova corporació a la Fira Internacional del Turisme, FITUR, m'han recordat molt, però molt molt, a altres anys. No sé si és cosa meua però supose que deu haver alguna diferència apreciable que a mi me s'escapa. Últimament estic fatal. No estic gens perspicaç. Intente pensar quines poden ser les diferències i així, mirant les fotos, no me'n ve cap al cap. Ho veig igualet, igualet.

Si ens posem a suposar, anem a ser benpensats i a intentar fer-nos creure, que igual ara les despeses del desplaçament (cotxe, tren i/o hotel) no les haurà pagat l'ajuntament. Igual d'ací uns dies ens trobem un informe de tresoreria penjat per algun tècnic a la funcional plana web municipal, afirmant que els polítics han anat pel seu compte i ho han pagat tot amb els seus diners. Això també ho diferenciaria d'altres anys, que ens contaren que costa cada cosa i amb què es gasten els diners. Ara, mirant les fotos, tot ho veig igualet, igualet.

La eficiència de 5 persones repartint fullets és un misteri que mai m'ha quedat clar del tot. 1000 guies gastronòmiques entre 5, ixen a 200. Que podem dir, basats en la nostra escassa experiència, que no són ni moltes ni poques. Jo que sé, 200 guies.

Si tots els pobles feren com el nostre, supose que si l'stand de la Diputació en representa a 20 (tirant per baix), ixen uns 100 regidors alacantins per allà pul·lulant. Supose que seran els que apareixen ocupant els angles morts de les fotos que ocupen els nostres representants locals.

Mai hem entés per a que serveix Fitur per a un poble com Castalla. Ni abans, ni ara. I mira que tenen fàcil tapar-nos la boca als escèptics com nosaltres. Una xicoteta enquesta a l'oficina de Turisme on es preguntara a tots els visitants: Com ha conegut Castalla? Per què ha vingut?

a) Per internet (l'ajuntament té una plana web colpidora)

b) Per recomanacions d'amics.

c) Perquè visc a prop.

d) Perquè vaig passar per l'autovia i vaig vore el castell poderós i ben il·luminat.

e) Perquè vaig recollir un fullet que em van donar (un regidor, una alcaldessa, un alcalde, un tècnic, no recorde que era) a Fitur.

Si l'opció e, arriba al 10% (cosa que no compensaria ni les despeses d'enviar el tècnic), ací ens callaríem per sempre i no tornaríem a parlar mai més de fitur. Ho prometem. A vegades desitgem que ens callen la boca i tancar el xiringuito. Ha hagut vegades que hem escrit amb eixa intenció. Amb la disposició de vore que algú ens callara per sempre i ens explicara amb pèls i senyals com ens hem equivocat en el nostre judici. Pense i m'ixen un mínim de 3 articles amb eixa intenció. Però res. Igual en este tenim sort!

Toni.

PD. Muñoz Molina té un article fantàstic sobre un tema semblant. Clickeu ací.

Radical

M'he tornat un radical. L'altre dia vaig ser conscient. No vaig a pegar-li massa voltes a l'etimologia de la paraula. Quan em referisc a radical, no estic fent referència a partits del passat, ni a anar als arrels, ni res d'això. Quan dic que m'he tornat un radical, ho utilitze en el sentit de sempre, de fanàtic, d'eliminar reflexions i empatia. A això. Un radical, vamos.

Ací que ens hem vist sempre com els campions de la moderació, ara resulta que no. Radicalíssims. I sé el moment concret i la circumstància que ens va fer caure del cavall. I vaig a contar-ho per a qui li interesse. Alacant, club Información, divendres 13 de gener. Sobre la taula uns convidats heterogenis. Atenció: Fiare-Nova feina, ATTAC Alacant, Cáritas, Izquierda Anticapitalista, Izquierda Unida, Mercatremol i Entrepobles. Sí. Com sona. Tots eixos. El tema: la Banca Ètica. Eixe oxímoron és el que ens va portar a dir que ens apetia anar.

Segons després de la presentació que fa el moderador, el representant de "Izquierda Anticapitalista" comença el seu discurs en valencià (poc probable però possible en Alacant). Quan porta més de deu segons ja és un fet que va a continuar en "valencià" (això ja és un xicotet miracle en la capital provincial). Darrere de mi, una xica expressa en veu apreciable el seu pensament: "Ah, y continua en valenciano el gilipollas". Analitze el lloc i la possible gent interessada en el tema que està assistint i em patina un poc, però no em sorprén. Hi ha més d'un centenar de persones que segur que no han pensat això. Així que, ho done per bo.

L'assumpte continua i la gent parla en ordre, i alguns em fan somriure per tenir els peus a esta terra nostra de cada dia, altres ens fan riure per les seues obsessions i altres pel seu considerable idealisme. Però m'encaixa. M'encaixa quasi tot. Em pinten als bancs com a dimonis i jo no li busque un però. M'ho crec. Directament. Sense reflexions. Sense empaties. Sense pietat. Un poc com fan els bancs.

Ve esta reflexió perquè ja no ens fem responsables d'unes opinions raonades. De temps en temps, ens tornaran reflexos de la vella moderació però, el que tenim clar és que ens han obligat a convertir-nos. Tots ells (sabeu qui són, no ens obligueu a nomenar-los). A partir de ja, som radicals.

Mentre que els diaris, les televisions, els polítics no parlen dels temes que toca (eliminació dels paradisos fiscals, taxa Tobin, Banca Ètica, reforma llei electoral, malbaratament de diners públic punible), per mi s'han acabat les reflexions raonades. Ho dic per avisar si entrem en debat amb algú, per a que tinga les nostres cartes clares.

Afortunadament eixa radicalitat insoportable que ha vingut a ocupar el nostre cos com en una pel·lícula de Polansky, no ens limita per fer publicitat de temes locals. El dijous 2 de febrer a les 20:00 hores, a la Casa de Cultura hi haurà un debat sobre el Centre Històric de Castalla (CHC). Intentarem parlar d'açò més obertament quan la data s'aproxime. Ara per ara, un avanç: els quatre partits locals estan convidats per exposar les seues reflexions.

Esperem no es convertisca en el típic "i tu més" perquè amb el nou radicalisme que estem encetant, no sé que podria passar. Com la cosa no vaja per on toca, no responem de nosaltres. Si l'assumpte es torç, pense jo que fins i tot seríem capaços d'alçar-nos i anar-nos-en. Sense esperar al final. Així. En pla radical. Ja està bé, home. Enviarem les nostres preguntes on toque i creuarem els dits per a no trobar més dimonis, malos, malíssims.

Toni.

PD. Canal 9 buscant informació per fer un programa sobre urbanisme? Sobre Castalla Internacional? L'ajuntament de Castalla negant eixa informació? Això és possible? Buf, ja estem pensant coses... que no, que no, que no, radicalisme, radicalisme, radicalisme.

Compte enrere

Quan algú decideix pel seu compte i pel seu risc, participar en un bloc com este de política local i de parides vàries (tipus salvem les balenes) no té clar quines van a ser les repercussions. Ho fa per bé. Com quan un es fica en política (glups) o en alguna directiva d'alguna associació.

Després entres en la dinàmica de veure més errades que encerts, no per res, sinó perquè quan et fixes més, sempre es veu més la brossa. Quan ho mires per damunt, la ronya sempre es dissimula. Però quan et fixes... buf, quan et fixes. Hi ha un moment que eixa atenció pel revers tenebrós del poder al poblet, arriba a esgotar. (No recorde cap polític clàssic de l'oposició local que haja aguantat en primera plana massa temps. Tots acabaven esgotats, buits, cansats.)

El poder cansa menys, això està més que clar.

Nosaltres ens vam cansar allà per primavera, si no recorde mal. Aquell tour de force que va suposar la presentació a la Casa de Cultura d'un projecte per al Centre Històric de Castalla (a partir d'ara CHC) amb la realització d'un documental, un vídeo i entrevistes per quasi 5 hores de gravació i molts, molts dies d'organització amb concert inclós... Que voleu, al final no anàvem ni cap avant, ni cap arrere.

La part bona (que sempre hi ha una part bona) és que escriure per ací és fàcil. Massa a voltes. Tant fàcil que pots deixar de fer-ho sense cap esforç, ni implicació. Sense mono. Cap ni un. Quant portem un temps sense escriure fins i tot ens provoca certa peresa passar per la pàgina i vore com va. L'arribem a oblidar. Sobretot quan entres i no estàs d'acord amb alguns comentaris i saps que encara que contestem, això no servirà per a res. Que cadascú continuarà amb les seues obsessions personals per molt que li digues que ara l'ajuntament és altre i que necessita de control extern i ciutadà.

Algú reclamava moviment (això és bo). I nosaltres també l'esperem. Un pas van donar. El fàcil de l'Oficina ja està en marxa i no ho vam celebrar massa (perdó). El segon pas també l'han promés. Sembla que les runes que fa més de dos anys (això no té nom) que s'han fet senyores i dominadores d'un gran solar per allà dalt, començaran a eliminar-se estos dies. Això ens van dir. Ara, estaran al caure els pressupostos de l'any vinent. Suposem que ja estaran preparats. Serà el moment de creure si l'ajuntament té un vertader compromís amb el CHC. Les promeses tenen data de caducitat i la tenim ací davant.

El Pla Especial s'ha de portar avant quant abans millor. La Universitat va presentar un projecte temps ha (que es va utilitzar com a tapadora de la falta de decisions), l'associació d'amics i veïns del CHC n'ha presentat un altre fet per gent que ha estat treballant ací des del principi (monodestudio forever). Qualsevol dels dos deu acomplir amb eixa part de l'acord que diu que "a ser possible, s’intentarà que quede en mans de professionals de reconegut prestigi que hagen treballat en altres Plans Especials importants i/o amb professionals locals". L'elecció de qui ho porte avant, ens preocupa menys. La part important és que es faça, que es dote econòmicament i començar, començar, començar. Tenir un punt de partida. Deixar d'improvisar. Un pla. No sé les voltes que ho hem repetit en tots estos anys de bloc (i abans!). Un Pla global amb participació ciutadana, ja!.

Estem en el compte enrere. I mentre contem en format NASA, un parell de notícies més. La primera és immillorable. Iniciativa privada per al nostre centre. Si eixa gestió ix avant finalment, serà un pas tan positiu o més que qualsevol actuació municipal. Un hotel d'eixes característiques en ple carrer Major, obri un ventall de possibilitats que el goig és directament proporcional al nostre desencant en altres moments. Fantastischen.

La segona no passa de ser un rumor a l'espera de confirmació. Les vivendes de l'IVVSA que tant ens van preocupar pel seu disseny i esperançar pel que suposaven, sembla que no eixiran. Això ja ens ho va dir Gaspar Mayor, gerent el Pla RACHA d'Alacant en petit comité el dia de la presentació d'eixe edifici. "Eso no va a salir adelante". I aclaria que no entenia com pretenien vendre això enmig de Beirut. Beirut, eixa metàfora.

A l'espectativa estem. Primer el Pla i després actuacions.

I amb eixes, contem els dies per a vore acomplides les promeses. Regal de nadal.

Toni.

PD. Capçalera dedicata a la reconstrucció del New Orleans post-Katrina a la serie Treme (al nivell de The Wire i fet pels mateixos, o siga, paraules majors).

El passat crida a la porta

Coneixeu eixa llei no escrita segons la qual quan critiques a algú per algun fet concret, dies després tu acabes cometent la mateixa errada? La nostra paràlisi té una fonamentació clara en aquesta llei justiciera. Maleïda siga, la patim contínuament. Calladets guanyem barbaritats.

Tres posts més avall, vam sermonejar lleugerament la nova corporació. Afirmàvem sense cap tipus de rubor, que ells no podien estar sempre conjugant verbs en pretèrit. Tres posts i dos mesos després, resulta que a nosaltres, últimament, només ens sorgeixen temes ancorats en el passat. Sobretot un que torna i torna de forma obsessiva, el PGOU. En la crítica està la penitència.

Per evitar escriure només d'un tema que va tenir la seua gràcia, però que ja molesta més que aporta, anem a obligar-nos a traure'n algun altre (sempre amb el risc de que es convertisquen en cíclics). Comencem pel primer i així és el primer que acabem.

1. El PGOU: Al penúltim plenari el regidor Paco Tortosa va afirmar que les contestacions a les al·legacions que vam realitzar a l'adaptació-modificació del Pla, estaven ja a l'ajuntament. Aleluia, aleluia. Que difícil és que les coses normals passen també a aquest poble.

Unes contestacions que mesos enrere no havien vist encara ni la tècnica de l'ajuntament (!!!), ni cap dels molts regidors consultats (!!!), ni estaven a l'expedient (no ens queden exclamacions ja possibles). Quan vam preguntar com era possible això, ens van contestar que els tècnics de l'empresa contractada havíen recomanat no donar-li-les als al·legants, ja que podien provocar polèmica (!!!). La gent protesta, els tècnics de l'empresa contesten, però no les donem les contestacions, no siga cosa que això supose un problema. Per a que servien per tant les contestacions? Per a que se li paguen als de l'empresa (Serenne o Laboratorio de Proyectos?) si no van a donar-se-li als implicats? On està la lògica d'això?

Les nostres al·legacions eren més polítiques que legals (en el bon sentit de la paraula polítiques, si és que a esta altura del conte encara conserva algun sentit positiu). No som advocats, no feiem referències explícites a la llei tal o qual, barra no sé que. Intentàvem que els nostres polítics foren conscients de que eixa adaptació-modificació tenia, segons opinions científiques, moltes errades i que era francament millorable. Suposem que les contestacions, redactades per advocats urbanistes, se l'hauran liquidada ben ràpid, (plaf! mosca) però tenim dret a vore-les.

Ja està. Ja ho he dit. Tenim el nostre dret a rebre-les a casa, no?

Supose que els tècnics del nostre ajuntament ja podran vore-les també. Que eixa també és bona.

2. "Propuesta para que la vaca de Castalla sea declarada Patrimonio Cultural Inmaterial". Ho vam llegir a l'Escaparate i, primer ens va xiular un poc el titular. Era com quan poses dos coses que no peguen juntes i dius, buf, no sé que passa, que no queda bé. Com si posares l'aixada plena de terra damunt del piano Steinway. Després, dins la notícia, l'assumpte empitjorava, perquè nomenaven l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura. La UNESCO i la Vaca de Castalla en la mateixa frase. Nivell.

Ací no hem criticat mai la vaca directament (sí que ho vam fer amb la invenció aquella dels bous embolats, quines ocurrències tenim al poble, la veritat...). Personalment no em desperta passions però entenc a la gent que sí, i puc comprendre la defensa d'aquesta tradició per part del poble. Però, era precís la UNESCO?. No ens podíem apanyar nosaltres només? Tenim por que no hi haja seguidors al poble per a defendre-la?

Quan ens imaginem a l'encarregat d'aquesta institució agafant l'informe, llegint les apassionants justificacions que poden acompanyar la sol·licitud, ens agafa un poc de vergonya, la veritat. Com es pot justificar? Amb l'antiguitat? Si és així, perquè no els majordoms per exemple? O ho justificaran amb la complexitat de la festa teixida amb la seua evolució al llarg dels anys? És que per molt que m'ho expliquen, no ho veiem. No ho veig.

Si envien el document, per favor, que el facen públic, que la curiositat ens matarà.

3. Ja hi ha una Oficina per al Centre Històric. Primer pas aconseguit. Felicitats! Quan vam signar amb tots els partits, estàvem convençuts que aquest pas l'acomplirien tots. Tres dels que van signar l'han portat a terme. L'oposició estem segurs que també ho haguera fet.

4. Ara queda la part difícil. Suposem que els presupostos per a l'any vinent estan elaborant-se estes setmanes. I donar dotació al centre històric per a la participació ciutadana i la realització d'un Pla Especial (PRI) significa retallar d'altres partides. Encaixar els mateixos diners, amb una exigència més, sempre és complicat. Nosaltres tindríem clar d'on retallar i les nostres preferències. Ara caldrà esperar a que isca el presupost 2012 per vore les seues. El compromís de tots semblava fort, dies abans de les eleccions, esperem no haver de moure de nou cel i terra per a que el centre històric continue sent Trending Tòpics (TT) al poble.

5. Hi ha un comentari en el post d'abans que ens ha deixat intrigats. Que va passar al plenari del dijous que va ser tan interessant? Algú que penge el video per favor. O que ho faça l'ajuntament a la seua web. O algú que ho haja vist a Movitel que ens ho conte! (última exclamació per hui).

Toni.

Pd. La imatge va hui com a homenatge per aquell que va tombar al més gran. No li pega gens a l'article però que li farem, Frazier s'ho mereix.

El Plenari: 28 minuts després

La nostra relació continua sent d'amor-odi amb els plenaris. Perquè mira que hem sigut obsessius (pesats) amb esta història: que els feren a hores raonables, que sigueren públics, que els penjaren a la plana web de l'ajuntament, que rodaren per internet... Temps després, els fan per la nit, algú els penja ací, Movitel els passa pel seu canal i nosaltres continuem veient-los, mal, a destemps i dossificats pel temut límit temporal (Por favor, espere 28 minutos, o haga clic aquí para disfrutar sin límites de megavideo).

Un amic contava una vegada que, un dels nostres polítics, en un dels seus primers viatges per l'europa de dalt, ara fa un grapat d'anys, li va cridar l'atenció la quantitat d'esforç dedicat per a que la gent amb discapacitats, poguera moure's per un petit poble holandés o belga o alemany (no recorde, eixa discapacitat és meua). El polític de baix, que no acabava d'entendre la quantitat de diners gastada en rebaixar els esglaons o construir rampes, va acabar preguntant apel·lant a una lògica molt nostra: què hi ha molts minusvàlids al poble? La contestació estava basada en altra lògica, més lúcida, més humana... Només en que hi haja una persona, hauríem d'esforçar-nos per posar-li facilitats, no?

Probablement siguen quatre als qui els interessa un plenari. Però només qui hi haja un, el nostre ajuntament hauria d'esforçar-se per a que ningú amb interés, se'l perda. Són treballadors nostres, encara que molts ho acaben oblidant i acaben creient-ho al contrari.

En este moment, en este poblet, ens crida l'atenció que, en compte de ser l'oposició qui faça tot el possible per a que els plenaris els vegen tots aquells que vullguen (i els que no vullguen que se'l troben dia sí, dia també davant), siga gent crítica amb el PP els que s'encarreguen de fer els esforços per penjar-lo a internet. Significatiu. Significatiu veure quin bloc ha decidit dedicar-li temps per a que alguns ciutadans amb interés el puguen vore i fer-se una idea pròpia del que defenen uns i altres. Des d'ací, un gràcies i un però. Gràcies per l'esforç, i però, al lloc utilitzat per fer-ho. Podríem intentar penjar-ho en altra web (youtube? algú de dins de l'ajuntament que ho fera en la plana web del municipi?)

No hem pogut acabar de vore'l. No sé qui ha guanyat el debat sobre la guarderia Ninos o sobre la concessió del poliesportiu, ni qui ha presentat els arguments més sòlids, més raonables. Quan passen els 28 minuts, l'acabem. Algun neutral que l'haja vist, que ens conte la seua impressió (abstenir-se propagandistes i crítiques destructives a govern i oposició, que estem començant!).

Toni.

Un matí de passeig

Ahir de matí, dilluns de sol, hem anat de passeig pel poble. Dit així pareix que no siga res de l'altre món, que això ho fem tots els dies. La diferència és que aquest dilluns erem unes quaranta persones les qui, carregades de càmares de fotos i mapes, ens hen recorregut el nostre poble, des del castell fins la Ronda Foia.

Tots els qui estem preocupats pel nostre futur ací com a ciutadans d'un poble, el nostre, alguna vegada ens hem preguntat quin imaginari tindrà la gent de fora sobre Castalla, els seus carrers, els parcs, les zones verdes...el Castell i com no, el nostre patit centre històric. Com, la gent, que no té una visió acostumada del poble com la tenim nosaltres, pot vore i entendre el poblet, i sobretot, quines idees extrau d'ell. Juntament amb l'associació d'Amics i Veïns del Centre Històric (els promotors d'aquesta idea), el tècnic de patrimoni i el regidor d'obres i servicis, ens hem acostat un poquet més als aspectes més tècnics del que es Castalla com a poble, paissatge i territori.

Bé, hui ho hem vislumbrat un poquet amb l'ajuda d'uns quants alumnes (uns 30) de la Licenciatura d'Arquitectura de la Universitat d'Alacant. Els alumnes són, concretament, de l'assignatura de paisatge urbà i territori i dilluns els vam acompanyar per què la seua prova final d'assignatura és el poble de Castalla i les seues unitats de paisatge. Axí és com, entre tots i totes, hem vist aquest matí les diferents parts rellevants que composen urbanísticament i territorialment Castalla, per a que ells, posteriorment, puguen fer una proposta de futur per a cada una de les unitats de paisatge que hi ha al poble. Per exemple "El centre històric".

Nosaltres ens hem interessat enseguida per vore com funciona aquesta assignatura i com van a estudiar ells, els alumnes, el nostre poble. Ells, els alumnes i la mestra s'han interessat per coneixer com veem nosaltres el poble, com el vivim i quins llocs són fonamentals per a nosaltres. Tots preguntant-nos i parlant per donar una visió el més completa i global possible sobre Castalla, un plaer, ja us dic per als freaks locals...

Fins i tot podem extraure unes primeres conclusiones expressades per la mestra i evidenciades per alguns de nosaltres en els diferents recorreguts que hem fet. Un d'ells és com la ciutat de Castalla està totalment pensada per transitar en cotxe i com els espais públics locals són xicotets llocs acotats (parcs) entre avingudes i carrers plens de cotxes aparcats i trànsit rodat.

Altra conclussió es la pròximitat que tenim entre paisatge rural i paisatge urbà, sobretot per la part oest del poble, la més pròxima al carrer Biar. Ací s'ha assenyalat que, en uns vint minuts, pots passar d'un centre urbà al començament de la muntanya i les primeres serres, cóm es la serra Tella. I com pots visualitzar des de la Glorieta dos dels hites més fonamentals del paissatge castellut, el castell i l'Empenyador. Des del centre del poble pots trobar facilment tots els punts de referència que identifiquen a Castalla.

Per altra banda i dins d'aquest inicial recorregut del poble, s'ha dit i expressat també per la mestra, cóm el polígon industrial ocupa el mateix sòl o, fins i tot, un poquet més que el terreny que ocupa la totalitat del poble i, a més, com eixe teixit industrial està molt pròxim al terreny urbà i edificat, cóm ocurreix a la zona del poliesportiu. On trobem naus industrials front a habitatges de VPO.

Totes aquestes primeres consideracions, junt a altres més que aniràn descobrint els alumnes d'arquitectura, seràn els indicadors que els portarà a proposar idees per millorar globalment les diferents unitats de paissatje que conforme el poblet.

Ha sigut una experiència molt interessant i esperem que prompte vagen descobrint-nos més aspectes del poble que pugen fer que nosaltres, com a veïns i ciutadans, puguem utilitzar per fer-lo millor i més habitable. Quin optimisme per ser dilluns de tardor!

PD. Exigir i fomentar. Aquesta ens l'apuntem en el capítol de fomentar. Done'm les gràcies a la gent de la facultat d'Arquitectura d'Alacant que ens va posar totes les facilitats del món per incloure Castalla al seu temari i fer pensar, recórrer, preguntar i viure durant un quatrimestre el nostre poblet a un grup d'alumnes. I a la corporació municipal per la disponibilitat i l'interés.