Passen coses?

Tot el món dient "la cosa està parada" i jo no em lleve de damunt la sensació de què passen coses però no m´entere de res. A pesar de què la plana web de l´Ajuntament haja decidit quedar-se estancada a Novembre de 2008 (gran mes, segur) crec que el Molt Il·lustre avança però no sé ben bé on vol arribar. Moment de reflexió i recapitulació de la informació de la qual disposem i de la qual m´agradaria disposar.

Temes perduts/oblidats/parats/actius?

1- Tema de les cases al Centre Històric: hauria d´estar ja la proposta de construcció feta i oberta a "debat públic". Com està açò? Està parat el tema? S´ha apuntat algú? Es pot apuntar? Hi ha un projecte i una proposta estètica de les cases?

2- Tema del carrer Major: ens va reunir l´alcalde per a comentar-nos que anaven a fer "alguna cosa" al carrer Major, semblant a l´actuació en la placeta Rico Sapena. Reunió veïnal per a aportar idees. Ara bé, on han anat a parar eixes idees? Hi ha ja projecte? Es pot vorer? Es pot opinar? Van també llumenetes en el piso per tot el carrer? Semblarà una pista d´aterratge? No es podia actuar sobre altre carrer més necessitat? Van fora les voreres de fa segles? Dubtes tot.

3- Tema de la Foia Catalina: fins on jo sé, també es vol actuar allí dalt en plan reconstruir les mines i pujar xiquets per a que passen el dia amb contacte amb la natura. És correcte? Quins xiquets? Implica ampliar el camí de pujada per a que capia un autobús? Reconstruir vol dir arreglar o tirar i fer de nou?

4- Tema de les moreres de l´Avinguda (República Argentina): que si hi ha rates, que si eles bardisses són perilloses perquè poden atracar-te, opinions per a tot. De devers, com va quedar este tema? Molts rumors de tallar-ho tot en plan Avinguda d´Onil, després el silenci i qualsevol dia, zasca! ja no hi ha arbres a tot el poble. Hi ha rates allí? Algú les ha vistes? Perquè jo he viscut allí 25 anys i mai he vist res ni menejar-se. No hi ha altra opció a més de la de tallar i pegar?

5- Tema de les noves instal·lacions per a la Tercera Edat (enfront de les velles instal·lacions per a la Tercera Edat convertides en vivendes per a joves per falta d´interés popular): van a construir alguna cosa allà darrere? Hi ha un cartell de "proxima construcción" però duu allí ja prou temps. Van inaugurar una pedra i allí s´ha quedat. Pensen acabar-ho? O començar-ho? Per què en fan un nou enfront d´un vell que no va arribar ni a estar actiu?

6- Tema de l´esquelet de la Casa de Cultura: en serio, on va anar a parar l´inquilí de la Biblioteca? Este tema em lleva la son.

Massa dubtes. Com que al Molt Il·lustre li falta encara un any i mig per arribar fins a Març de 2010 (on estarà Doc Brown quan més se´l necessita) a vore si entre tots traem alguna cosa clara d´algun tema.

En fí.

Ricardito's corner

CLIQUEU SOBRE LA IMATGE PER A AMPLIAR-LA

‘Ja sóc aquí’

Com el Tarradellas l’any 1977 Ricardito ha tornat de l’exili (ara la Cap Suprema podria posar un enllaç a l’himne d’Els Segadors per a donar-li un poc d’atrezzo sonor al tema o una foto d'eixes xules que només ella troba).

Haureu de disculpar-me però la somnolència de l’hivern i la manca de notícies interessants al poblet són dos motius de pes per a justificar el meu mutisme. La letargia continua, el fred i la pluja provoquen una lluita titànica entre el sofà i la cadira d’estudi, entre la TV i l’ordinador de treball. Plaer versus treball. Una pel·lícula amb un final previsible. Però com el títol de la cançò de Jaume Sisa “Qualsevol nit pot surtir el sol”, el sol té nom i cognom, Arturo Fernández. No feu cara de pòquer i llegiu el que publica el diari Escaparate:

Arturo Fernández suspende su actuación en Castalla por “motivos personales”

Algú pot pensar quin mal m’ha fet a mi el senyor Fernández per a alegrar-me de la seua no actuació. Cap ni un. No tinc res contra aquest galán de la comedia española, però la cultura del poblet està molt necessitada i la veritat, ni Nuria Fergó ni el senyor Fernández en són la solució. Com a possible substitut em ve al cap el nom de Xavi Castillo. És altre galà, però aquest de la comèdia valenciana...

Altra notícia apareguda al periòdic El Mundo el passat 14 de febrer ha fet tremolar els fonaments de moltes casetes del poble:

La Fiscalía solicita prisión para propietarios que han construido chalés en suelo protegido. En Castalla, los acusados son la propietaria de los terrenos y el constructor al que encargó las obras. Para ambos, la Fiscalía pide una condena de un año de cárcel y una multa de 28.800 euros. A este juicio tendrá que acudir como testigo el actual alcalde de Castalla, José Luis Prats (PP), propuesto por la defensa. La tesis de la acusada es que toda la zona del Racó de Pellicer está llena de "casitas" y que los vecinos le dijeron que construyera, "que no hacía falta nada", y que luego podría legalizar la edificación. La defensa alega que todo ese paraje está repleto de casas ilegales y que puede considerarse "una urbanización consolidada", pese a que el Plan General de Ordenación Urbana (PGOU) de Castalla lo considera suelo de especial protección.

Si és que els veïns només estan per a parlar de l’oratge quan pugem junts a l’ascensor i per a demanar-los sal, i si m’apures molt per a sopar junts el dia de Sant Francesc. Però si t’agafes massa confiances acabes construint casetes il·legals i van els mariconassos del Seprona i et denuncien. Quina gent estos del Seprona...

La notícia té molt més suc però no he pogut trobar cap enllaç a Internet (SOS de nou Cap Suprema). Tampoc és qüestió de passar-me dues hores teclejant el text no siga cosa que agafem massa confiances i ja veieu com poden acabar les coses...

Ricardito, el azote de Dios

- - - - - - - - - - - - - - -
PD: Per cert, alguna cosa hauran de dir els nostres governants de tot açò, no? Encara que siga per a passar-li el mort a l’anterior major...

Un temps a l'adriá

Disculpeu les molesties, estem pensant.

I des de que vam veure al famós cuiner Ferrán Adriá en aquella roda de premsa dient que necessitava dos anys per a reflexionar i aixina tornar a sorprendre al seu més que valorat públic. Ací no hem parat de preguntar-nos, si ell necessita dos anys per a la seva cuina que temps necessitem els d'aquest blog per arreglar tot això?

Preguntes, preguntes i més preguntes...

Hare Krishna.

Centre històric, centre històric, centre centre, centre històric... era un mantra que repetíem quan vam començar aquest blog i que a penes va canviar res. Ara el mantra el repeteix l'ajuntament i, mira per on, ací si que hi ha possibilitat de transformació. El procés de transferència ha costat (més motivat per les cases que cauen, que per la nostra insistència, tot s'ha de dir), però ara sí que sembla que des de l'ajuntament s'han posat el vestit Hare Krishna, Hare Krishna, Krishna Krishna, Hare Hare i repeteixen constantment centre històric, centre històric, centre centre, centre històric. Alegries vàries.

Dos telegrames i un tir sobre el centre històric.

1r telegrama. La reunió a l'ajuntament per a la renovació del carrer Major.
Dimarts 22. stop. Reunió ajuntament. stop. Veïns i interessats. Stop. Renovació carrer major i font vella. Stop. Mateixa queixa nostra que a les altres reunions de fa 2 anys. Stop. La gent necessita informació per no opinar sobre el buit. Stop. No ens podem quedar en una reunió. Stop. No vam poder obtenir un compromís de que se'n farien més. Stop. Si tinguerem clar per a que van servir les altres reunions, estaríem contentíssims d'aquesta. Stop. Així, només esperar. Stop. Millor ho explica Castalla en el record.

2n telegrama. L'anunci d'un pla Especial per al centre històric.
L'alcalde va parlar d'un pla Especial. stop. Universitat d'Alacant. stop. Gran notícia. stop. I de nou ens toca esperar. Quan. Com. Quant. Què. Qui. stop. Les velles preguntes. El perquè no. stop. El perquè el sabem. Maxipunt per a l'ajuntament.

El tir. El projecte de les 22 vivendes de l'IVVSA.
Qual fletxa de Robin Hood o de Guillem Tell, anem a les 22 vivendes que va a construir l'IVVSA enmig del centre històric. És el que primer ens toca i el més important ara per ara. Estem en fase d'avantprojecte. Estan dissenyant-les ara mateix. Hui, demà, despús-demà. Mentre nosaltres mengem torrons algun arquitecte dibuixarà aquestes 22 cases per situar-les enmig de tot el bollit (mira que ens agrada exagerar).

Algún anònim del nostre blog ja s'havia postulat a favor de les cases. Nosaltres no som tan atrevits. Volíem esperar a saber alguna cosa. Després de preguntar a gent sabuda hem arribat a una conclusió: El projecte pot ser molt bo o arruinar per sempre el nostre centre històric. Així de clar. I ací no hi ha exageracions. Per proximitat a l'església i a zones transitades, per estar en el mateix centre de la part més degradada, per la quantitat de temps que pot portar aquella zona deshabitada, per tamany del solar i del projecte en general. Per tots eixos motius és un projecte vital. Si ens equivoquem en eixes vivendes ja podem tancar en pany i clau i tirar la clau al fons del mar per a què Neptú es faça un clauer.

Anem amb les preguntes per concretar, que açò va a quedar-nos llarg tirant a llarguíssim de nou.

Quan? El contracte està signat. El disseny està elaborant-se. Però no sabem quan començarà el projecte ni quan acabarà. No ho saben ni ells. Segons l'encarregat el projecte començarà quan hi haja 2 persones interesades per vivenda. 44 interessats en adquirir només per començar!!! 44 valents que encara no saben cap on camina el centre ni l'ajuntament i que han de comprometre els seus diners. Esperem no ser sempre dels del got mig buit, però amb la situació actual això significa un solar buit i recollint brossa durant molt de temps en ple cor del Centre Històric. Veges a vore com vens després que és una zona a revitalitzar i atractiva i que hi ha interés municipal per fer-ho.

Com? A la pregunta dels veïns del centre històric si anava a respectar-se la tipologia original, en esta casa un balcó, en esta altra, finestres, en aquella altra les dues coses... la resposta de l'encarregat va ser que això costaria molts diners. Aleshores, què?. Anem a posar adosats al mig del centre històric? 22 vivendes iguals? És això el que volem?

Qui? Qui va a viure allà? Gran pregunta. Si aconseguim els 44 compradors per començar, hem de tenir en compte que van a ser vivendes socials. Construeix l'IVVSA. Igual el que anem a dir no es políticament correcte, però tenim dies i dies. I hui és un d'eixos. Hem de tenir en compte que un perfil excessivament social de rendes molt baixes, amb la visió que es té des de fora, ara mateix, del centre històric, no ho faria gens atractiu per a la gent jove. I ens cal gent jove allà. Ja. Aleshores és un punt a destacar en lletres grans, lluminoses i intermitents. Atenció a este punt del projecte!

Perquè? Perquè aquest article abans de la presentació del projecte? Perquè queixar-nos abans? Perquè necessitem que es parle d'això. Simplement. Que comence a parlar-se des de ja al julepe, al Rama, a les passejadores. Hem de traure el tema i que a la gent li sone. Quan ixca el projecte tenim poc temps per moure'ns. La burocràcia és així, lenta per a les coses que corren pressa, ràpida per a les que s'han de mirar amb lupa. No trobarem esta informació al Crònica de Castalla, ni a l'Escaparate, ni a Onda 15 (veges a vore perquè) i necessitem que la gent s'interesse pel Centre Històric. Sinó, estarà mort definitivament. El temps li ha fet la faena, el poble pot donar-li la puntilla amb la seua indiferència. Ja estem tardant.

Bon Nadal a tots!
Toni.

PD. Feu mentalment un llistat dels 3 carrers més bonics abans d'aquesta legislatura. El meu rànking:

1. Carrer Major: per història és el millor carrer del poble amb molta diferència.
2. Avinguda República Argentina: per l'ofrena, les moreres i la seua disposició en direcció al centre.
3. l'Avinguda d'Onil: perquè era l'entrada de poble més verda que jo recorde (dels pobles del voltant i de més lluny).

En un ja s'ha actuat, en altre va a actuar-se i en l'altre hi havia vistes d'actuar. Serà conscient o inconscient eixa necessitat de perdurar? En els tres era precís? Per a quan dissenyar altres carrers menys atractius per a que siguen tan bonics com eixos?

No podem comentar per tú.

S’acosta Nadal, eixe temps de l’any on la pau, l’armonia i el respecte impregnen el devenir de les nostres actuacions. Però, també és el temps de la ilusió i els regals, per tant, des d’aquest blog ens avancem als Reis d’Orient i tots junts ens obsequiarem un regal per compartir-lo: l’anomenarem el Regal decret regulador de comentaris de Quina Castalla Volem:

La proliferació d’injúries, descalificacions, i acarnissats atacs personals dins aquest blog ens obliga a redactar per la via d’urgència un codi deontològic per als usuaris. Aquest seguit de males pràctiques, a més de ser ofensives, s’allunyen de l’objectiu amb què es va crear aquest espai virtual.

D’ara en avant s’eliminaran a la major celeritat possible tots els insults referits a la persona, a la família, etc. Es poden criticar conductes o actuacions relacionades amb el càrrec o la dedicació, pero mai referides a la integritat personal. Així mateix, també s’eliminarà tot tipus d’amenaces i de llenguatge violent.

Xè! he parat a llegir-ho i està quedant-me de lo més institucional; sembla un bando. Sí, ja veig que sona seriós, pero la deriva gens ètica dels últims mesos així ho requeria. Així que, a partir d’ara, qui se senca temptat a vessar improperis de tot tipus mitjançant aquest blog, li recomane que reflexione abans i que la seua activitat mental faça un bé a la humanitat; per favor! que ens ajude a resoldre aquestos quatre enigmes que ens mantenen a tots en un per qué permanent:

1. Per qué tots els protagonistes dels anuncis publicitaris s’anomenen Juan y Pedro?

2. Per qué quan obris un paquet de xocolate amb pols embrutes 74 metros quadrats al teu voltant?

3. Per qué quan et menges dos mandarines seguides, la segon està més agra que la primera, per tant, acabes amb mal sabor?

4. Per qué els conductors de Castalla sols parem als passos de zebra del Mercadona?

Aquest codi es d’aplicació immediata, de no ser que el derogue qualsevol company de blog.

I ara aniré a vore Cine de Barrio, pero us aconselle que no imiteu aquesta actitud.

Este cap de setmana hi ha res.

En efecte. Este cap de setmana a Castalla hi ha res de res. Hi havia festa als Moros Vells però amb les incidències de la pasada festa dels Mariners, s´ha optat per suprimir-la.

En el cafenet d´este matí m´han contat el que va passar el dissabte. La guardia civil als Mariners demanant permís de Conselleria per a fer la festa, cartell de l´aforo del local, extintors, guardies de seguretat i un llarg etcètera que, per suposat, la comparsa no tenia. I quina comparsa ho té? Cap. Comprenc els motius legals i de seguretat que no permeten fer festes als locals però, quina és l´altra opció?

Castalla no és precisament la capital de la cultura i de les opcions per a un dissabte per la nit. Vale que una festa als Moros Vells consisteix en beure i no creure però també implica estar en la gent, poder ballar sense estar de boda, fer ambientet de Festes, en fí, passar-ho bé.

Així que ja no hi ha res per a este cap de setmana. El de sempre: dispersar-nos pels bars, Escarabat, si es tércia, i a casa. No acabe jo d´entendre com va açò de la legalitat intermitent, que unes voltes s´apliquen les normes i altres no. Igual és que està la cosa malament i necessiten multar i recaudar. Igual és que ja no volen fer més festes en les comparses i se´ns ha acabat lo bo. En fí, a pesar de què el meu fege ho agrairà, em sap fatal que l´ambientet de poble que es fa en les festes dels Moros Vells es perda. Al final, arribarà la nada.

No hi havia ningú

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes
vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar als socialdemòcrates,
vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a pels jueus,
no vaig protestar, perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me a mi,
no hi havia ningú que poguera protestar.

Hi ha moltes versions d'aquest sermó de Martin Niemollër, un pastor luterà alemany que va ser empresonat en vàries ocasions per la seua lluita contra els nazis. Aquest sermó encarna tan bé el concepte tan malgastat de solidaritat, el de posar-te en el lloc dels altres, que és dels poemes que convencen, que arriben. Me l'imagine en aquella Pasqua del 1946 en Alemanya, davant dels seus fidels, acabada la segona guerra mundial, i no em puc llevar del cap la imatge del Phillip Seymour Hoffman de "La duda". La referència cinematogràfica deu ser perquè ací també apareix un sermó impressionant, i a més, la done per bona perquè les imatges d'esta peli, olen a altra època. A un passat tan llunyà i tan pròxim...

Ara, el poema encara ens val. Ens el podem aplicar a discreció, com el foc davant un atac. Dia sí, dia també. Però costa molt alçar-se i alçar la veu quan l'atac no ens toca de prop. Quan és als altres. Quan ens afecta de passada. En ocasions, fins i tot, riem les gràcies quan els atacats són els enemics, l'oponent, l'oposició.

Estos dies el Phillip Seymour em passava pel cap, de quant en quant, allà sobre la trona. Per coses meues i per històries dels altres. L'assumpte on encaixa a la perfecció i que més ens afecta a tots, és la de la lluita interna al govern municipal.

Des de la banda de l'actual alcalde s'ha parlat acusant a Juan Rico de "talante déspota i dictador". Però si alguna cosa no ha fet l'anterior alcalde mai, és canviar d'actitud. Transformar-se amb els anys. El que passa és que abans els tocava als altres. Al Bloc, al PSOE, a l'oposició, als crítics dins del PP que van acabar formant AIDC, als qui es queixaven. Eixos caben en una carretilla. I molts, dels que ara l'acusen de dèspota i dictador en aquell moment, li reien les gràcies. O només ho acceptaven, ho toleraven. Compartien decisions a braç alçat en l'ajuntament. Ara s'ha girat l'oponent. I clar, no queda ningú per protestar.

Amb les associacions, a vegades, ens passa igual. Si alguna se li pressiona per a que actue de determinada manera o se li recorda que té una subvenció per cobrar, les altres es llaven les mans mentre no tinguen problemes, o cobren la seua part. Ho he vist en algunes de les quals jo formava part. Quan ens toque a nosaltres, no es queixarà ningú.

I així ens va un poc. I així ens continuarà anant si no aconseguim passar a l'altra banda i vore-ho tot des de l'altre cantó del quadrilàter. Mai és bo vore-ho tot des del mateix punt, perquè potser, mentre estem entretinguts soltant colps a l'oponent, no ens n'adonem que estem quedant-nos assoles. Ningú protestarà després quan els colps siguen per a nosaltres. Ningú.

Toni.