
Signe les al·legacions que em porta l’agutzil a mitjan escala. Les fullege ràpidament i quan arribe a l’informe de l’arquitecte tinc l’estranya sensació que és una estupidesa fer les coses així. Que l’ajuntament publica, nosaltres al·leguem, ells contesten, nosaltres recontestem i tots malbaratem un temps i unes energies que es podrien utilitzar en tantes coses útils...
Eixe pensament a penes em dura res. Mentre llig amb calma la contestació que ens envia el Molt Il·lustre no puc evitar un somriure. Açò ja ho he viscut abans, em dic. I rebobine uns anys i recorde quan tres amics vam anar a l’ajuntament carregats de reserves enormes de bones intencions. No s’havia realitzat encara ni el parc de les Parres ni el de darrere l’església, però els projectes s’havien transformat en rumors i ens rumors ens havien arribat. Teníem por. Eixa por que es provoca quan estimes coses que els altres no consideren importants. Ja havien fet, al centre històric, un parc i una remodelació on van desaparéixer, per no tornar, restes de la història del nostre poblet (algun dia, amb més espai, contarem la història de l’enterrament del carrer major i del celler del carrer mig. Era el carrer Mig? Mai ho sabrem ja). Volíem, com en estes al·legacions, que es controlaren les obres, que es fera alguna xicoteta intervenció arqueològica. Fins i tot, ens oferíem per fer-ho i reduir despeses per al poble. Amb una conferència uns mesos abans ja ho havíem fet al regidor de Patrimoni, ara ho féiem al d’Urbanisme. Aquest ens va dir que això no era tasca seua, que ells feien el que deien els tècnics. Si es cosa dels tècnics parlarem amb els tècnics, vam pensar. I sense meditacions pel mig, els tres vam recórrer els dos pisos que separaven físicament i espiritualment el regidor d’urbanisme del nostre arquitecte municipal. L’arquitecte i nosaltres. Sí, teniu raó, s’hauria de fer, va dir. No, no és cert, això no és una qüestió tècnica, si s’ha de fer o no, és una decisió política, va dir també. Quan jo dissenye obres a Alacant m’ho exigeixen. Ací no ho fan. Sí, teniu raó, al pròxim projecte inclouré una recomanació per a que es realitze una intervenció arqueològica. Al parc de darrere l’església ho posaré... Encara esperem (ni al de l’església, ni al de les Parres, ni a aquest Pla Especial). Quatre hores vam estar a l’ajuntament fins que vam tornar a vore la llum amb la sensació d’eixir d’un conte de Kafka.
Ara, amb les contestacions davant, llig les normatives i les apel·lacions a les lleis i no puc evitar veure habitacions grises amb tubs fluorescents que parpellegen, plenes de buròcrates soviètics. Supose que s’han de fer les coses així però a mi tanta llei sempre em recorda a això.
No anem a respondre un per un dels punts. Els podeu llegir vosaltres ací mateix
Ens quedem amb l’esperit de la contestació i el partim en dos parts: El tècnic i els polítics.
EL TÈCNIC.
M’encanta eixe apartat de l’informe (¿l’ha redactat el mateix arquitecte que ens va dir que recomanaria les intervencions arqueològiques darrere l’església?) que diu així: “Evidentemente el Plan Especial no puede (ni debe) presentar documentación gràfica de las futuras edificaciones...” Em partisc cada vegada que mire eixe subratllat. O eixe altre que diu “Este punto es claramente un error por parte de los alegantes...”. El més divertit de tot, és que la major part de les justificacions del tècnic giren al voltant d’aquesta premisa: El Pla Especial no ha d’aportar normativa nova, només copia (“transcripción literal”) la ja existent. Eixe es el problema! (ara a subratllar tots). Que la normativa existent ha permés fer barrabassades enormes. El tècnic, com amb la reunió que vam tenir fa anys, s’ajusta a la seua llei i es llava les mans. Es salta la de Patrimoni, però la del Patrimoni no és seua, li l’han d’exigir altres. I ací, sense arqueòleg municipal, deurien vetlar per ella els polítics. I ho fan?
Sabíem que sol·licitàvem actuacions que no encaixaven amb el Pla Especial. Sabíem que no podíem (ni devíem), demanar coses com encetar els tràmits per fer del nostre Centre Històric, Bé de Rellevància Local. Era un pla per a una illa de cases i nosaltres ho demanàvem tot. Es com si vas a cosir un botó i algú t’exigeix un jersei nou. Ho sabíem. Però volíem que els polítics ens donarem la seua opinió (públicament) sobre algunes d’eixes actuacions que venim reclamant des de fa anys. Encara esperem.
ELS POLÍTICS.
Ja ens ho pensàvem, però ens hem quedat sense opinió política en les contestacions de les al·legacions. Només la tècnica. Només una idea sembla partir de la corporació: Ens diuen que han traslladat la nostra al·legació a l’equip redactor del nou Pla General. Esperem que siga per a bé. Això és tot. Jo no sé si en estes contestacions es pot (o es deu) dir el que es pensa de les al·legacions. Si estan d’acord, si van a demanar el nostre centre històric com a Bé de Rellevància Local, si tenen en ment elaborar una normativa més clara... No sé si és el lloc o si es pot (o es deu) contestar ací. Però no estaria mal que ho feren públic. Nosaltres patiríem menys i tot no quedaria amb eixa opinió, majoritària al poble, de què hem de confiar. Volem saber que en penseu fer abans que ho feu! Després sempre es tard! Pense que això no es difícil. Igual ho fa tot més lent, però ho fa tot més segur.
Si realment han canviat les coses amb la nova corporació s’ha de demostrar amb fets. Per ara, la política de fets consumats és la mateixa que se seguia abans. Volem que l’Ajuntament ens diga als ciutadans el que pensa fer, volem saber les seues idees, que les faça públiques (al Crònica, al Escaparate, a la Radio, a Movitel, als Blogs...) i que eixos projectes correguen un temps abans d’aprovar-se. La publicació al DOGV i els 15 dies pertinents és, com hem dit abans, pura burocràcia soviètica, obligatòria, però allunyada del poble. El Centre Històric es mereix moltes reflexions públiques dels nostres representants. L’única que tenim fins ara és que confiem, que les coses es faran bé. I això fem. Però ja ha passat prou temps i no sabem si podem (o devem) continuar confiant.
Les al·legacions han sigut un altre pas que no sabem si s’aprofitarà. Ara toca esperar a veure qui participa en l’elaboració del nou Pla General. Creue els dits i me’n vaig a passejar pel poble a vore si eixa confiança que té la majoria de castelluts en el nostre ajuntament, me se contagia. Això espere.
Toni.